The European Commission and UNDP sign new guidelines on Electoral Assistance

Electoral integrity is fundamental for democracy. Having fair and free-of-conflict elections ensures the health of democracy and the rule of law. However, there are many countries where elections still fail to meet the ideals. Violence, misinformation and electoral fraud and malpractice are only some of the elements that keep threatening the possibility of having fair elections.

In order to give a response to this global challenge, the European Commission (EC) and the United Nations Development Programme (UNDP) joined forces in 2006 in what has become the longest collaboration between these two institutions. Over the last decade, the EC and UNDP have teamed up in over a hundred electoral assistance projects all over the world. Their expertise and support has helped national, regional and local governments proceed with fair elections. According to UNDP Administrator Helen Clark, “Together, we helped deliver free and credible elections in a range of complex post-conflict and political transition environments.”

After a decade of collaboration, the EC and UNDP have decided to renew their vows by approving the new Operational Guidelines on the Implementation of Electoral Assistance Projects and Programmes. The new agreement was signed by UNDP Administrator Helen Clark and EU Commissioner Neven Mimica last April 15th in Washington DC. Other events took place during the same week in New York and Brussels to support the new compromise between two of the major institutions in electoral assistance.

Vision Communication accompanied the EC and the UNDP during the events in the three cities to offer them a range of communication and event support services. At Vision, through communication for action, we will keep working towards achieving democracy and fair elections.

Watch the highlights of the event and interviews with some of the top experts involved here.

Europa y Naciones Unidas renuevan su compromiso para la Asistencia Electoral

La integridad electoral se ha convertido en un reto fundamental al que tenemos que hacer frente en todo el mundo. Tener elecciones justas y libres de conflicto es fundamental para la democracia y el estado de derecho. Sin embargo, son muchos los países en vías de desarrollo en los que celebrar elecciones sigue siendo un gran reto y el proceso de democratización se ve amenazado de forma permanente.

La Comisión Europea y el Programa de Naciones Unidas para el Desarrollo (PNUD) unieron fuerzas en 2006 para afrontar este reto. Es la mayor colaboración entre ambas instituciones y un acuerdo referente para otras alianzas estratégicas. Durante la última década, estas dos instituciones han colaborado en más de cien proyectos de asistencia electoral alrededor del mundo, promoviendo procesos electorales inclusivos, libres y justos. Como aseguró en Comisario Europeo Neven Mimica, “la Comisión Europea y el PNUD comparten una visión común que considera que los procesos electorales creíbles, inclusivos y transparentes son una base esencial para la gobernanza democrática alrededor del mundo”.

Después de diez años, la Comisión Europea y el PNUD han decidido extender su colaboración aprobando las nuevas Pautas Operacionales en Implementación de Proyectos y Programas de Asistencia Electoral. La Administradora del PNUD Helen Clark y el Comisario Europeo Neven Mimica firmaron el nuevo acuerdo el pasado 15 de abril en Washington DC. Durante esa semana, otros eventos tuvieron lugar en Nueva York y Bruselas para apoyar el nuevo compromiso entre dos de las mayores instituciones en conciencia global y asistencia electoral.

Vision Communication viajó a las tres ciudades para apoyar a la Comisión Europea y el PNUD en su esfuerzo para mejorar la democracia en procesos electorales. El equipo se encargó de liderar la campaña de comunicación del grupo de trabajo conjunto entre las dos instituciones, desde el diseño y la producción de materiales informativos hasta la promoción del nuevo acuerdo a través de las redes sociales.

Para producir el vídeo que explica al detalle las nuevas pautas, se utilizaron materiales que el equipo grabó en Estados Unidos y en Bruselas, así como infográficos originales que explican todas las novedades incluidas en el nuevo documento. Además, Vision Communication pudo entrevistar actores de primer nivel, responsables directos de los nuevos acuerdos, como son Helen Clark y Neven Mimica, entre muchos otros.

A continuación puedes ver el vídeo y descubrir los detalles del renovado proyecto en asistencia electoral. No es la primera vez que Vision Communication trabaja con estas instituciones a nivel internacional. Desde el año 2010, la empresa ha estado colaborando con el grupo de trabajo conjunto entre la Comisión Europea y el PNUD en sus proyectos de asistencia electoral, así como en otras campañas con instituciones de primer nivel. A través de la comunicación para la acción, seguiremos trabajando para conseguir una mayor democracia y elecciones justas.

Emotiu homenatge a 75 anys d’handbol a Sant Feliu

L’acte de celebració va comptar amb una taula rodona amb grans noms de la història de l’handbol santfeliuenc

Divendres passat, el Club d’Handbol Sant Llorenç va commemorar els 75 anys de l’handbol a Sant Feliu. Jugadors, entrenadors i representants de les institucions es van reunir al Palau Falguera per celebrar un aniversari molt especial.

 


 

Amb l’Auditori del Palau Falguera ple a vessar amb més de 200 persones, grans noms de l’handbol santfeliuenc es van reunir per commemorar els 75 anys d’un dels esports que té més força a Sant Feliu. Jugadors de les dècades dels 40, dels 60 i alguns dels entrenadors que més reptes han aconseguit a la ciutat van fer un recorregut per 75 anys d’història.

Les aventures dels inicis

Pocs dels nens i nenes que presenciaven l’acte vestits amb els seus uniformes CH Sant Llorenç es podien arribar a imaginar les condicions en què havien jugat Josep Pagès i Rafel Ribas durant la dècada dels 40. Com va explicar un dels pioners de l’esport a la ciutat, Josep Pagès, en els orígens de l’handbol a la ciutat “ens havíem hagut de desplaçar a peu d’aquí a Collblanc per agafar el tramvia”. Per la seva banda, Rafel Ribas, primer jugador santfeliuenc internacional amb Espanya, recordava les condicions dels camps durant aquella època: “vam començar a jugar als camps de l’ajuntament, arrancàvem les herbes i arbustos i jugaven allà”. Els mateixos arbustos els faria servir ell amb altres propòsits quan es va convertir en entrenador: “Saps com els feia córrer per entrenar-los, que eren tot gandulots? Amb una planta de roser!”, va explicar, contagiant el riure a tot el públic.

Anys després, a la dècada dels 70, Sant Feliu ja comptaria amb dos clubs, el Sant Llorenç i Santfeliuenc. Ramon Salvany i Francesc ‘Siscu’ Garnés eren jugadors de l’un i l’altre respectivament, però asseguren que la rivalitat no era exagerada: “Hi havia guerres, com sempre, però acabaven bé. Com que tots havíem jugar a tot arreu, no teníem massa problemes”, assegura Ramon Salvany.

L’handbol, tradició familiar a Sant Feliu

Sant Feliu és una ciutat amb tradició d’handbol i l’handbol un esport de família. I això va quedar clar amb les experiències compartides pels participants de la taula rodona. Salvany va explicar que “molts dels que estem aquí hem entrenat amb el pare, hem entrenat el fill i no hem acabat amb els nets perquè ho hem anat deixant”, al que ‘Siscu’ Garnés no va dubtar en exclamar “home, jo porto el meu nét a entrenar!”

Però no només és gràcies als jugadors que Sant Feliu s’ha convertit en una ciutat de tradició d’handbol. L’acte de divendres va comptar amb la presència de dos grans entrenadors d’handbol de la ciutat: Josep Maria ‘Pitu’ Massip, entrenador de l’època més gloriosa de l’handbol santfeliuenc, i Andrey Xepkin, actual tècnic de l’equip sènior del CH Sant Llorenç i figura molt representativa per l’equip i la ciutat.

‘Pitu’ Massip va aconseguir pujar el seu equip a Primera Nacional amb un joc fort i agressiu. Ell mateix assegura que “tothom sabia que venir a Sant Feliu era jugar-se més de dos punts”. “Arribar al nivell d’aquells anys” és l’objectiu que Andrey Xepkin té pel seu equip avui en dia, un equip del que està “enamorat”. Aquest enamorament es pot explicar per la felicitat que l’entrenador sent al club: “Gaudir de l’handbol no depèn d’on siguis, sinó del compromís i les ganes que tens. Jo he entrenat al Barça i ara soc a Sant Feliu i tot i estar a un nivell diferent, gaudeixo més aquí” va assegurar.

La força del projecte del present

La importància de l’handbol a Sant Feliu va ser el fil conductor dels parlaments institucionals previs a la inauguració de l’exposició. Juan Antonio Díaz, comissari de la mostra,defineix l’handbol santfeliuenc com “un esport que ha deixat una empremta molt important a la ciutat, un projecte sòlid que cada dia es consolida més”. El president del CH Sant Llorenç, Gabriel Hernández, hi està d’acord i no dubta que “Entre tots, ho aconseguirem!”. L’acte, presentat per la periodista santfeliuenca de Barça TV Àngels Prieto, també va comptar amb la presència del President de la Federació Catalana d’Handbol, Tomás del Moral, Carles Giralt com a representant del Consell de l’Esport Català i l’alcalde de Sant Feliu, Jordi San José.

Després de l’emotiva jornada, en la que els més petits del Club d’Handbol Sant Llorenç van oferir un reconeixement als membres de la taula rodona, es va inaugurar l’exposició “75 anys d’handbol a Sant Feliu”, un recorregut ideat per Juan Antonio Díaz, que es pot visitar a la sala d’exposicions del Palau Falguera fins el proper 19 de juny.

Podeu veure la galeria d’imatges de l’acte aquí.

Article publicat a Fet a Sant Feliu el 8 de Juny de 1016. Article original: https://www.fetasantfeliu.cat/noticia/86185/molta-emocio-per-commemorar-el-75e-aniversari-de-lhandbol-a-sant-feliu

“Quan un pare insulta l’àrbitre, insulta el seu fill”

“Deixa’t anar els cabells, que amb la cua no t’arriba la sang al cap”. L’Alba Rodríguez té 20 anys, estudia màrqueting i publicitat i treballa a Vueling. Els caps de setmana es posa l’uniforme i es converteix en àrbitre de futbol. Aquesta és la seva manera de continuar vinculada amb aquest esport després que l’equip on jugava, el Santfeliuenc, es desfés. Des de Fetasantfeliu ens trobem amb ella per parlar del món de l’arbitratge, de la violència i del masclisme en el futbol.


Què et va fer prendre la decisió de convertir-te en àrbitre? 
Jo jugava a un equip que estava a punt de desfer-se, perquè moltes començàvem a treballar. Al principi, crec que va ser una manera de continuar al món del futbol diferent de jugar, que m’ocupava molt de temps. I també com a feina, per poder estalviar una mica. Hi havia una companya que havia començat un any abans que jo i m’ho explicava… I em vaig animar!

Explica’ns el procés que passeu per ser àrbitres. Com són les proves? 
El primer que fas és un curs teòric d’uns cinc mesos. Són les regles bàsiques del futbol i a final del curs fas un examen. Després fas les proves físiques, una de velocitat i una de resistència. Les de velocitat són sis sprints de 40 metres i les de resistència, dos quilòmetres en nou minuts.

Passes aquestes proves, esdevens àrbitre… I llavors què passa? 
Quan comences a arbitrar és només en futbol 7, és a dir, es juga en mig camp, són les categories de pre-benjamí, benjamí i aleví. Des del moment en què comences, tens la possibilitat de començar a pujar de categoria. Durant uns mesos et ve a veure un informador d’àrbitres que t’avalua.  També compta l’assistència a classe, perquè cada dues setmanes tenim classes obligatòries. Entre aquestes dues coses i l’examen teòric que fem un cop cada mig any, fan un informe final i et diuen si puges de categoria o no. Jo vaig pujar primer d’aleví a infantil i després a cadet, que són nois de 16 anys. Ara, a final de temporada, puc pujar a juvenil.

Foto cedida per l'Alba Rodríguez
Foto cedida per l’Alba Rodríguez

La posició d’àrbitre és complicada de per si. Personalment com ho vius? 
La categoria en la que estiguis arbitrant ho és tot. Quan arbitres amb nens, m’encanta perquè es sorprenen positivament del fet que sigui una dona. Ho trobem molt normal i els fa gràcia perquè no hi estan acostumats. El problema te’l trobes amb els pares un cop surts al camp.

Fins i tot en categories de nens tan petits? 
Sí, sobretot quan els nens són petits. Si arbitres nois, ja et diran ells les coses. Que no ho trobo bé, però podria semblar més normal, perquè ells són els implicats. Però amb els nens, em crida l’atenció que ells ho trobin normal i ho vegin amb gràcia i, en canvi, els pares els posin la merda al cap. Un cop vaig sentir dir a una companya àrbitra: “cuántos pitos te metiste en la boca ayer, que hoy no pitas nada”. Imagina’t el nivell, pràcticament ho porten assajat!

Tu t’hi has trobat mai, amb faltes de respecte? 
Sí. No com aquesta, però he sentit comentaris com “vés a netejar!”. I el pitjor és que de vegades són mares les que ho diuen. Comentaris masclistes dits per dones.

Llavors diries que en general els pares són pitjors que els nens? 
En aquestes edats sí, sens dubte.

I a mesura que creixen, què passa?
M’he trobat insults, però no per ser noia, sinó pel fet de ser àrbitre. M’han dit de tot, però al camp es poden enfadar i insultar-te, els expulses i llestos. Com que passo per totes les edats, veig molt l’evolució. Quan són petits, si un es fa mal, l’altre l’ajuda, coses que no passen quan veus els partits dels grans. Em pregunto què ha passat en aquest temps perquè els nens siguin tan respectuosos entre ells i mai es posin amb l’àrbitre i els nois facin tot el contrari.

Què creus que es pot fer a nivell institucional per educar la població? Ara han començat a sorgir campanyes més dirigides als pares…
Jo crec que les campanyes són el que arriba a més gent. Jo, a nivell individual, escric, però arribaré a poca gent. Les campanyes arriben a més persones i encara es podria fer molt més, per exemple utilitzant les xarxes socials. S’està intentant! Abans de començar cada partit, sortim amb una pancarta que diu “prou violència, joc net”.

Qui ha de fer aquestes campanyes, la Federació o els clubs? 
Ara ho fa la Federació però jo crec que també s’hi haurien d’implicar els clubs. Ara mateix no s’ho prenen gaire seriosament. Per exemple, ara s’ha incorporat l’opció que l’àrbitre pari el partit si sent algun insult de la grada. Pots parar el partit fins a tres cops per parlar amb el delegat de camp perquè parli amb l’afició. Això s’ha de transmetre als clubs, perquè si la Federació ho explica però els clubs no ho apliquen, queda en res.

Per què creus que no ho fan? És falta d’interès?
Suposo que com que ells no ho pateixen… Ells ho veuen des de fora i tothom té molt assimilat que a l’àrbitre se’l crida. Sembla que hi hagi mares i pares que només vinguin a cridar.

De fet, tu vas escriure que “l’àrbitre és l’únic que no té afició”.
Exacte. Tots fallem. Hi ha porters a qui marquen gols i jugadors que fallen penals. Durant un partit, tots fem algun error. La diferència és que quan marquen un gol a un porter, la gent l’anima i quan un àrbitre s’equivoca, l’insulten. Som els que no tenim afició i és el que ens toca. És molt fàcil veure-ho des de fora, però quan ets a dins tot és més embolicat. Fins i tot em criden quan faig les coses bé. És totalment irracional. Véns a cridar-me perquè t’ha anat malament la setmana i vols desfogar-te.

Després de tot el que ens expliques vas decidir escriure un article que va causar força revolada, vas sortir a alguns mitjans. Què et va portar a escriure aquest article i com has viscut el que ha vingut després? 
Jo escric un blog perquè m’agrada. Normalment escric sobre temes d’actualitat o que em cridin l’atenció. Ja feia temps que volia escriure sobre això perquè és el que tinc més a prop i em fa molta ràbia. Em vaig estar informant, vaig llegir articles d’altres companys i vaig veure que hi havia un munt de casos d’àrbitres que han acabat a l’hospital i altres coses que em van impactar molt. I a més, en categories de futbol base, no m’entra al cap! A l’article explico que quan un pare insulta l’àrbitre en el fons està insultant el seu fill. Si pegues a un àrbitre, el teu fill t’està veient.

Quin exemple dones al teu fill, no? 
Exacte! I vaig veure molts exemples de pares que, en partits de nens de 10 anys, havien pegat a l’àrbitre. Amb l’opinió dels companys i la meva pròpia vaig escriure l’article, el vaig publicar al meu blog i el vaig enviar a El Periódico. El van publicar i a partir d’aquí el van llegir a Onda Cero en directe. Em va encantar que la meva opinió arribés a més gent. Jo no tindré la mateixa repercussió que una campanya de la Federació però m’agrada poder dir la meva i arribar al màxim de gent possible en un tema com aquest, que m’irrita.

Ara portes un altre any arbitrant. Notes que la situació va millorant a poc a poc? Com han canviat les coses en els tres anys que portes?  
Pot ser que hagi millorat una mica, però no diria que molt, és molt difícil conscienciar tanta gent. També vaig canviant de categoria, així que no puc comparar directament. Però crec que ha estat un primer pas poder parar el partit en les categories de nens.

I la teva carrera com a àrbitre, cap a on va? Et veus en un futur com a àrbitre? 
M’agradaria veure-m’hi. Però crec que és molt complicat, sobretot sent dona.

És molt més difícil pel fet de ser dona? 
És pràcticament impossible. No hi ha cap dona a Primera Divisió, només n’hi ha una a Segona o Segona B.  La gent no hi està acostumada i no ho veuen fàcil. Hi ha unes persones que decideixen si jo pujo o no i crec que, inconscientment, prefereixen pujar nois.

És gairebé cultural. 
Exacte. Entre que les proves físiques ens costen més  i que les persones que decideixen qui puja tenen interioritzat que un noi arribarà més lluny, l’oportunitat es dóna abans a un noi que a una noia. Tendeixen a apostar pels homes. La noia ho acabarà deixant.

 

Entrevista publicada a Fet a Sant Feliu l’1 de Juny de 2016. Article original: https://www.fetasantfeliu.cat/entrevista/86038/quan-un-pare-insulta-larbitre-insulta-el-seu-fill

“Les empreses no volen saber res de les persones amb discapacitat”

Al Pavelló Juan Carlos Navarro de Sant Feliu hi té la seu l’UNES Unió Esportiva, entitat que fomenta la pràctica esportiva entre les persones amb discapacitat. A més de gestionar el primer equip de bàsquet en cadira de rodes del Futbol Club Barcelona, l’any 2009 l’UNES va impulsar la creació de les escoles AFA, que avui en dia compta amb nou escoles arreu de Catalunya. Des de Fetasantfeliu entrevistem el director tècnic d’aquest projecte, Jaume Vilella, amb qui hem parlat de l’activitat física adaptada i el suport que aquesta rep dels estaments tant públics com privats.


Per a tots aquells que no us coneguin, ens pots explicar en què consisteix el projecte de l’UNES? 
L’UNES fa trenta anys i escaig que és aquí a Sant Feliu i des de sempre hem estat jugant a bàsquet en cadira de rodes. L’entitat es dedica únicament i exclusiva a la iniciació de nens i nenes amb discapacitat física i intel·lectual al món de l’esport. Per això, des de fa quatre o cinc anys va néixer el projecte de l’escola AFA per donar aquesta opció als pares i famílies que tenen nens que les escoles no poden integrar en una dinàmica normal. Aquí fem que facin activitat física de forma integrada.

Ja que les menciones, explica’ns el projecte de les escoles AFA, com neix i amb quin objectiu? 
Doncs neix fa cinc anys perquè hi havia tres o quatre nanos aquí a Sant Feliu que no tenien on anar. A través de la Mercè Soler, de la part social de l’Ajuntament, vam començar a fer bàsquet amb cadira de rodes amb els nens i a poc a poc hem anat ampliant. Ara tenim nou escoles a tota Catalunya, quatre de les quals són a Sant Feliu, i estem molt contents de poder fer coses aquí a la ciutat.

Teniu, doncs, una relació estreta amb la ciutat i amb la ciutadania. En teniu molts, de nens santfeliuencs? 
És curiós. Tenim acords amb l’Escola Tramuntana, amb Marquet Molins, amb Can Llovera… Però en canvi, a l’escola de bàsquet amb cadira de rodes no hi ha ningú de la ciutat. Ho hem parlat amb la part social de l’Ajuntament: a Sant Feliu hi ha més nens amb discapacitat intel·lectual que amb discapacitat física.

També hi treballeu, amb nens amb discapacitat intel·lectual. Quina és la diferència a nivell de treball i entrenament, com afronteu els diferents grups? 
Normalment, quan treballem amb discapacitats intel·lectuals fem treballs dinàmics en els quals fem que provin diversos esports. L’escola no es centralitza en un esport sinó que fa que provin un ventall de quatre o cinc esports cada any. D’aquesta manera intentem que ells, a part del que és la coordinació i la dinamització de l’esport, es concentrin en fer uns exercicis. Les escoles els concentren a fer només una cosa i amb l’esport seguim amb aquesta concentració per aconseguir que tinguin una rutina de treball, que recordin aquesta rutina i la puguin aplicar a casa o en el futur si volen fer esport de competició. Amb discapacitat física és diferent, perquè en cadira de rodes sí que fem un treball més de transferències, més de coordinació.

L’esport hauria de ser sinònim de companyonia i inclusió. És la vostra escola i la vostra feina la màxima expressió d’això? 
Sí. Dins del nostre criteri hi ha una sèrie de valors que treballem molt: la companyonia, el treball en equip, el respecte… Els monitors tenen molt clar que tots els esportistes que passen per l’UNES han de passar amb aquests valors. Com a mínim, els han d’aprendre, perquè en definitiva és el que els ajudarà a la vida real quan acabin de fer esport o vulguin afrontar una feina. De fet, aquest any hem estat premiats amb una sessió amb l’Eurolliga de bàsquet. L’altre dia vam fer una sessió amb el primer equip del Barça de bàsquet al Palau, en la qual ells s’asseuen a les cadires de rodes i fem un treball de valors dins l’esport. Això dóna crèdit a tota la feina que estem fent, i no només a nivell esportiu.

Aquest tipus d’iniciatives també ajuden a conscienciar les persones que no coneixen la vostra feina o no tenen un discapacitat a prop sobre la importància de l’esport amb persones amb discapacitat. Com d’important és que la gent que no té una persona discapacitada a prop s’acosti a aquestes iniciatives? 
Per nosaltres és molt important. Malauradament, aquí a Sant Feliu, quan tenim partits de l’escola ens vénen a veure 30 o 40 persones, de les quals una vintena són familiars. Creiem que és clau que la gent conegui que a Sant Feliu hi ha un esport per discapacitats, que és un esport igual de competitiu i de maco de veure que el bàsquet, l’handbol o el futbol, i que aquesta gent té molta més necessitat de sentir suport que els de futbol, bàsquet o handbol. És molt important que la gent es mentalitzi que venir a veure un partit nostre no és venir a veure un partit de discapacitats. A nosaltres ens agrada dir que són esportistes sense adjectius.
Ens adonem que en general hi ha molta gent que no vol veure la discapacitat si no la té en família o la viu per algun conegut. Hi ha massa hipocresia. Els discapacitats només serveixen, i és així de trist, pels Paralímpics. Llavors sí que se’n recorden i tot és perfecte. Però els quatre anys restants, aquests nanos que treballen cada dia s’adonen que ningú els ve a veure, ningú els cuida, ningú els tracta com els ha de tractar, les empreses no en volen saber res… És curiós.

Què es pot fer per convèncer aquesta gent? 
Nosaltres intentem enviar la informació a tots els mitjans. Però la veritat és que els mitjans de comunicació no tracten igual un esport que un altre. Per exemple, jo no escolto tertúlies on hi hagi gent que tingui discapacitat.  No existeix perquè no els interessa, per als mitjans de comunicació és un producte que no ven. Tu veus una persona amb discapacitat en una foto i la passes. O els veus per televisió i canvies de canal. Perquè a vegades tenim la sensació que si ho veiem es fa més real. El dia que els mitjans de comunicació s’adonin que han de tractar per igual l’esport amateur, semi-professional que l’esport adaptat i omplin les mateixes pàgines podrem dir que s’ha normalitzat. Però això costa.

Parlaves del primer equip, que juga com a Barça. Vosaltres gestioneu el primer equip de bàsquet en cadira de rodes del Futbol Club Barcelona. Com ha estat l’evolució i com esteu vivint ser el primer equip d’un equip tan gran? 
Nosaltres jugàvem com a UNES, vam arribar a les fases per pujar a Divisió d’Honor B i aquell any, el 2009-2010, el Barça-Guttman va trencar l’equip i ens van demanar que fóssim Barça. Ens trobem amb un equip de primera que volia pujar de divisió. Fitxem a dos jugadors americans i un de colombià, molt joves, mantenim la categoria i el segon any vam fitxar més gent i mantenir la categoria. Posteriorment, ens van treure part del pressupost i vam haver de baixar a la divisió on estem ara. L’entrenador i alguns jugadors van marxar i ara estem lluitant amb menys pressupost però amb el suport del Barça, que obre portes.

De totes maneres, us han apadrinat noms importants de les institucions catalanes com Artur Mas, Pasqual Maragall o Ivan Tibau. Com ajuden aquests apadrinaments a una entitat com la vostra? 
Quan demanem l’apadrinament de personatges públics per l’escola AFA el demanem per mostrar que fem molt bona tasca, som l’única entitat a Catalunya que està movent 250-260 nens cada setmana. Però no rebem recolzament públic ni privat d’empreses. Això ens xoca molt i per això demanem aquest suport institucional, com és el de l’Oriol Junqueres, Artur Mas, Ivan Tibau. Ens va molt bé a l’hora de presentar-nos a empreses privades, però a l’hora de la veritat l’empresa es posa una bena als ulls. Nosaltres anem cada any a unes 200 o 250 empreses a demanar diners i a dia d’avui us puc dir que n’hi ha dues que ens en donen.

Quines són? 
De Sant Feliu hi ha Laboratoris Almirall i Levi’s. El 40% de les empreses et diuen a la cara que no volen saber res de les persones amb discapacitat.

Per què?
Simplement no volen que la seva marca es relacioni amb els discapacitats. I no hi ha un retorn. El que passa és que no estem demanant 200.000 euros, sinó 1.000, i ens demanen un retorn que és impossible que aconseguim. Ara, quan vénen els Paralímpics, llavors sí, perquè hi ha televisió, etc.

Esteu treballant moltíssim. Ara en quina direcció ho fareu? 
Ara obrirem una escola a Toledo amb la Universitat de Castilla la Mancha i la Facultat d’Esports i hi tindrem dues o tres escoles. L’altre dia vam signar el conveni. També hem començat a parlar amb l’Ajuntament de Lleó per obrir-hi una escola. Estem veient que hi ha zones geogràfiques a Espanya on, com que no hi ha associacions que controlin la discapacitat com fem aquí, ens rebem amb els braços oberts.
Escola AFA avançarà aquí, a fora de Catalunya i el meu objectiu coma  entitat és fer el salt internacional. Ja hem proposat a la Fundació Barça treballar amb la Fundació Shakira a Colòmbia, amb la Fundació Neymar a Brasil i amb la Fundació Messi a Argentina per fer totes les campanyes que ja estant fent amb persones amb risc d’exclusió social també amb les persones amb discapacitat. A nivell informatiu i a nivell d’imatge, seria molt important. La nostra idea és aguantar les nou escoles AFA que tenim ara mateix i intentar augmentar en una o dues més, augmentar el nombre d’escoles fora de Catalunya l’any vinent i en dos anys podríem intentar fer el salt a nivell internacional.

 

Entrevista publicada a Fet a Sant Feliu el 23 de Maig del 2016. Article original: https://www.fetasantfeliu.cat/entrevista/85416/les-empreses-no-volen-saber-res-de-les-persones-amb-discapacitat

Nasty Baby: Brutal Realism to Show Invisible Violence

A video where a grown-up man impersonates a newborn baby. That’s what Freddy, a Latin artist who we have just met at his –very Brooklyn-looking– apartment, proposes to the owner of an Art gallery in the first scene of Nasty Baby, the last movie of Chilean director Sebastián Silva, screened last Monday at Barcelona International Independent Film Festival.

Our hero’s play arises from his emotions, clearly reflecting what’s going on in his life. Freddy, an artist who lives with his boyfriend, is trying to “make a baby” with his best friend, Polly, perfectly played by Kristen Wiig. But Freddy’s sperm is poor and his partner Mo (Tunde Adebimpe) will be the one in charge to help Polly become a mother. Personal evolution brings professional changes and Freddy’s creation ends up becoming a group project when a bunch of friends join him in his artistic journey.

Silva wrote, directed and starred in a movie where the characters are introduced in the most realistic way possible, each and every one of them showing an infinity of nuances.  Young professionals in a gentrified Brooklyn full of tension between the resisting old neighbors and a whole new class of occupants, with more purchase power and greater demands. Viewers know something is going to happen but never get to realize where Silva’s directing skills are going to take them.

The conflict comes in late, when we have learned to love Freddy, Mo and Polly; when we finally understand them and see ourselves in Mo’s inaction or Freddy’s anger. The conflict comes and catches us off guard, and tears our world apart; and captures us even more. Everything we had felt for these characters is now put in question and we find ourselves in an inner moral debate. Essential for the conflict are the couple’s neighbors: The Bishop and his partner, played by Reg E. Cathey and Constance Shulman, who we know from House of Cards and Orange is the New Black, among others.

The movie’s realism increases with the diversity it shows. The most real New York diversity brought to us by a number of cultures and accents. And even languages, as we hear a very Chilean Spanish every time Freddy speaks with his brother Chino (Agustín Silva), which is surprising in a North-American production filmed in English.

At the end, what started to look as one of the main elements of the movie, the play, Nasty Baby, becomes a mere anecdote to let Freddy, Mo, and Polly’s ease shine, as does their world, turned upside down by a cluster of accidental actions that will hunt the viewer for days after having left the theatre.

Article published on the Spanish site of Indiewood/Hollywoodn’t on May 3rd, 2016. Original article in Spanish: http://indienyc.com/nasty-baby-usa-el-realismo-mas-puro-para-hablarnos-de-la-violencia-invisible/

“Nasty Baby” usa el realismo más puro para hablarnos de la violencia invisible

Un chico con acento latino recibe en su piso, típico escenario brooklinense, al dueño de una galería de arte. Tras una breve conversación sobre las plantas que decoran la luminosa cocina, le explica que su nuevo trabajo será un vídeo donde él, artista en su treintena, imitará los movimientos de un bebé. La obra, Nasty Baby, da nombre a la última película del director chileno Sebastián Silva, presentada esta semana en el Festival Internacional de Cine de Autor de Barcelona.

La obra de nuestro protagonista nace de sus emociones y reflexiones respecto a su situación. Él, Freddy, artista gay que vive en Brooklyn con su pareja, está intentando “hacer un niño” con su mejor amiga, Polly, interpretada a la perfección por Kristen Wiig. Pero el esperma de Freddy no es lo suficientemente bueno y es su pareja, Mo (Tunde Adebimpe), quien acaba ayudando a Polly en su proceso de ser madre, no sin antes pasar por un proceso de duda y aceptación resignada. En paralelo a su situación, también evoluciona la obra de Freddy, que acaba incluyendo a su círculo de amigos en un proyecto que empezaba en solitario.

Silva escribió, dirigió y protagonizó esta película en la que los personajes se nos presentan de la forma más real posible, con una infinidad de matices en cada uno de ellos. Jóvenes alternativos en un Brooklyn que, al ponerse de moda, tiene que lidiar con las diferencias entre los antiguos vecinos del barrio, algunos de los cuales se resisten a abandonarlo, y los nuevos inquilinos, con más poder adquisitivo y más exigencias. Una situación que el espectador va imaginándose a lo largo de la película, augurando que algo está por venir, aunque sin saber muy bien por dónde le llevará la mirada de Silva.

El conflicto llega tarde, cuando ya queremos a Freddy, Mo y Polly, cuando hemos llegado a entenderles y a imaginarnos a nosotros mismos o a ese amigo nuestro en la pasividad de Mo o los momentáneos ataques de rabia de Freddy. El conflicto llega y toma al espectador por sorpresa, le vuelve el mundo al revés y le conquista incluso más de lo que lo había hecho hasta el momento. Todo lo que habíamos pensado sobre estos personajes se nos pone un poco en duda y nos encontramos debatiendo cuestiones morales con nosotros mismos. Esenciales para este conflicto son los molestos vecinos The Bishop (el Obispo) y su pareja, encarnados por Reg E. Cathey y Constance Shulman, a los que recientemente hemos visto en House of Cards y Orange is the New Black, respectivamente.

El realismo de la película aumenta con la multiculturalidad que nos presenta. La diversidad neoyorkina más real se transmite con una multitud de culturas y de acentos –incluso escuchamos en numerosas ocasiones un español muy chileno en las conversaciones entre Freddy y hermano Chino (Agustín Silva), algo sorprendente en un filme de producción americana rodado en inglés.

Al final, lo que en un principio parecía ser unos de los elementos principales de la película, la obra Nasty Baby, se convierte en una simple anécdota que deja paso al naturalismo de Freddy, Mo, y Polly y a su mundo puesto patas arriba por un cúmulo de acciones fortuitas que perseguirán al espectador durante días.

Artículo publicado en Indiewood/Hollywoodn’t el 3 de Mayo de 2016. Artículo original: http://indienyc.com/nasty-baby-usa-el-realismo-mas-puro-para-hablarnos-de-la-violencia-invisible/