Emotiu homenatge a 75 anys d’handbol a Sant Feliu

L’acte de celebració va comptar amb una taula rodona amb grans noms de la història de l’handbol santfeliuenc

Divendres passat, el Club d’Handbol Sant Llorenç va commemorar els 75 anys de l’handbol a Sant Feliu. Jugadors, entrenadors i representants de les institucions es van reunir al Palau Falguera per celebrar un aniversari molt especial.

 


 

Amb l’Auditori del Palau Falguera ple a vessar amb més de 200 persones, grans noms de l’handbol santfeliuenc es van reunir per commemorar els 75 anys d’un dels esports que té més força a Sant Feliu. Jugadors de les dècades dels 40, dels 60 i alguns dels entrenadors que més reptes han aconseguit a la ciutat van fer un recorregut per 75 anys d’història.

Les aventures dels inicis

Pocs dels nens i nenes que presenciaven l’acte vestits amb els seus uniformes CH Sant Llorenç es podien arribar a imaginar les condicions en què havien jugat Josep Pagès i Rafel Ribas durant la dècada dels 40. Com va explicar un dels pioners de l’esport a la ciutat, Josep Pagès, en els orígens de l’handbol a la ciutat “ens havíem hagut de desplaçar a peu d’aquí a Collblanc per agafar el tramvia”. Per la seva banda, Rafel Ribas, primer jugador santfeliuenc internacional amb Espanya, recordava les condicions dels camps durant aquella època: “vam començar a jugar als camps de l’ajuntament, arrancàvem les herbes i arbustos i jugaven allà”. Els mateixos arbustos els faria servir ell amb altres propòsits quan es va convertir en entrenador: “Saps com els feia córrer per entrenar-los, que eren tot gandulots? Amb una planta de roser!”, va explicar, contagiant el riure a tot el públic.

Anys després, a la dècada dels 70, Sant Feliu ja comptaria amb dos clubs, el Sant Llorenç i Santfeliuenc. Ramon Salvany i Francesc ‘Siscu’ Garnés eren jugadors de l’un i l’altre respectivament, però asseguren que la rivalitat no era exagerada: “Hi havia guerres, com sempre, però acabaven bé. Com que tots havíem jugar a tot arreu, no teníem massa problemes”, assegura Ramon Salvany.

L’handbol, tradició familiar a Sant Feliu

Sant Feliu és una ciutat amb tradició d’handbol i l’handbol un esport de família. I això va quedar clar amb les experiències compartides pels participants de la taula rodona. Salvany va explicar que “molts dels que estem aquí hem entrenat amb el pare, hem entrenat el fill i no hem acabat amb els nets perquè ho hem anat deixant”, al que ‘Siscu’ Garnés no va dubtar en exclamar “home, jo porto el meu nét a entrenar!”

Però no només és gràcies als jugadors que Sant Feliu s’ha convertit en una ciutat de tradició d’handbol. L’acte de divendres va comptar amb la presència de dos grans entrenadors d’handbol de la ciutat: Josep Maria ‘Pitu’ Massip, entrenador de l’època més gloriosa de l’handbol santfeliuenc, i Andrey Xepkin, actual tècnic de l’equip sènior del CH Sant Llorenç i figura molt representativa per l’equip i la ciutat.

‘Pitu’ Massip va aconseguir pujar el seu equip a Primera Nacional amb un joc fort i agressiu. Ell mateix assegura que “tothom sabia que venir a Sant Feliu era jugar-se més de dos punts”. “Arribar al nivell d’aquells anys” és l’objectiu que Andrey Xepkin té pel seu equip avui en dia, un equip del que està “enamorat”. Aquest enamorament es pot explicar per la felicitat que l’entrenador sent al club: “Gaudir de l’handbol no depèn d’on siguis, sinó del compromís i les ganes que tens. Jo he entrenat al Barça i ara soc a Sant Feliu i tot i estar a un nivell diferent, gaudeixo més aquí” va assegurar.

La força del projecte del present

La importància de l’handbol a Sant Feliu va ser el fil conductor dels parlaments institucionals previs a la inauguració de l’exposició. Juan Antonio Díaz, comissari de la mostra,defineix l’handbol santfeliuenc com “un esport que ha deixat una empremta molt important a la ciutat, un projecte sòlid que cada dia es consolida més”. El president del CH Sant Llorenç, Gabriel Hernández, hi està d’acord i no dubta que “Entre tots, ho aconseguirem!”. L’acte, presentat per la periodista santfeliuenca de Barça TV Àngels Prieto, també va comptar amb la presència del President de la Federació Catalana d’Handbol, Tomás del Moral, Carles Giralt com a representant del Consell de l’Esport Català i l’alcalde de Sant Feliu, Jordi San José.

Després de l’emotiva jornada, en la que els més petits del Club d’Handbol Sant Llorenç van oferir un reconeixement als membres de la taula rodona, es va inaugurar l’exposició “75 anys d’handbol a Sant Feliu”, un recorregut ideat per Juan Antonio Díaz, que es pot visitar a la sala d’exposicions del Palau Falguera fins el proper 19 de juny.

Podeu veure la galeria d’imatges de l’acte aquí.

Article publicat a Fet a Sant Feliu el 8 de Juny de 1016. Article original: https://www.fetasantfeliu.cat/noticia/86185/molta-emocio-per-commemorar-el-75e-aniversari-de-lhandbol-a-sant-feliu

“Quan un pare insulta l’àrbitre, insulta el seu fill”

“Deixa’t anar els cabells, que amb la cua no t’arriba la sang al cap”. L’Alba Rodríguez té 20 anys, estudia màrqueting i publicitat i treballa a Vueling. Els caps de setmana es posa l’uniforme i es converteix en àrbitre de futbol. Aquesta és la seva manera de continuar vinculada amb aquest esport després que l’equip on jugava, el Santfeliuenc, es desfés. Des de Fetasantfeliu ens trobem amb ella per parlar del món de l’arbitratge, de la violència i del masclisme en el futbol.


Què et va fer prendre la decisió de convertir-te en àrbitre? 
Jo jugava a un equip que estava a punt de desfer-se, perquè moltes començàvem a treballar. Al principi, crec que va ser una manera de continuar al món del futbol diferent de jugar, que m’ocupava molt de temps. I també com a feina, per poder estalviar una mica. Hi havia una companya que havia començat un any abans que jo i m’ho explicava… I em vaig animar!

Explica’ns el procés que passeu per ser àrbitres. Com són les proves? 
El primer que fas és un curs teòric d’uns cinc mesos. Són les regles bàsiques del futbol i a final del curs fas un examen. Després fas les proves físiques, una de velocitat i una de resistència. Les de velocitat són sis sprints de 40 metres i les de resistència, dos quilòmetres en nou minuts.

Passes aquestes proves, esdevens àrbitre… I llavors què passa? 
Quan comences a arbitrar és només en futbol 7, és a dir, es juga en mig camp, són les categories de pre-benjamí, benjamí i aleví. Des del moment en què comences, tens la possibilitat de començar a pujar de categoria. Durant uns mesos et ve a veure un informador d’àrbitres que t’avalua.  També compta l’assistència a classe, perquè cada dues setmanes tenim classes obligatòries. Entre aquestes dues coses i l’examen teòric que fem un cop cada mig any, fan un informe final i et diuen si puges de categoria o no. Jo vaig pujar primer d’aleví a infantil i després a cadet, que són nois de 16 anys. Ara, a final de temporada, puc pujar a juvenil.

Foto cedida per l'Alba Rodríguez
Foto cedida per l’Alba Rodríguez

La posició d’àrbitre és complicada de per si. Personalment com ho vius? 
La categoria en la que estiguis arbitrant ho és tot. Quan arbitres amb nens, m’encanta perquè es sorprenen positivament del fet que sigui una dona. Ho trobem molt normal i els fa gràcia perquè no hi estan acostumats. El problema te’l trobes amb els pares un cop surts al camp.

Fins i tot en categories de nens tan petits? 
Sí, sobretot quan els nens són petits. Si arbitres nois, ja et diran ells les coses. Que no ho trobo bé, però podria semblar més normal, perquè ells són els implicats. Però amb els nens, em crida l’atenció que ells ho trobin normal i ho vegin amb gràcia i, en canvi, els pares els posin la merda al cap. Un cop vaig sentir dir a una companya àrbitra: “cuántos pitos te metiste en la boca ayer, que hoy no pitas nada”. Imagina’t el nivell, pràcticament ho porten assajat!

Tu t’hi has trobat mai, amb faltes de respecte? 
Sí. No com aquesta, però he sentit comentaris com “vés a netejar!”. I el pitjor és que de vegades són mares les que ho diuen. Comentaris masclistes dits per dones.

Llavors diries que en general els pares són pitjors que els nens? 
En aquestes edats sí, sens dubte.

I a mesura que creixen, què passa?
M’he trobat insults, però no per ser noia, sinó pel fet de ser àrbitre. M’han dit de tot, però al camp es poden enfadar i insultar-te, els expulses i llestos. Com que passo per totes les edats, veig molt l’evolució. Quan són petits, si un es fa mal, l’altre l’ajuda, coses que no passen quan veus els partits dels grans. Em pregunto què ha passat en aquest temps perquè els nens siguin tan respectuosos entre ells i mai es posin amb l’àrbitre i els nois facin tot el contrari.

Què creus que es pot fer a nivell institucional per educar la població? Ara han començat a sorgir campanyes més dirigides als pares…
Jo crec que les campanyes són el que arriba a més gent. Jo, a nivell individual, escric, però arribaré a poca gent. Les campanyes arriben a més persones i encara es podria fer molt més, per exemple utilitzant les xarxes socials. S’està intentant! Abans de començar cada partit, sortim amb una pancarta que diu “prou violència, joc net”.

Qui ha de fer aquestes campanyes, la Federació o els clubs? 
Ara ho fa la Federació però jo crec que també s’hi haurien d’implicar els clubs. Ara mateix no s’ho prenen gaire seriosament. Per exemple, ara s’ha incorporat l’opció que l’àrbitre pari el partit si sent algun insult de la grada. Pots parar el partit fins a tres cops per parlar amb el delegat de camp perquè parli amb l’afició. Això s’ha de transmetre als clubs, perquè si la Federació ho explica però els clubs no ho apliquen, queda en res.

Per què creus que no ho fan? És falta d’interès?
Suposo que com que ells no ho pateixen… Ells ho veuen des de fora i tothom té molt assimilat que a l’àrbitre se’l crida. Sembla que hi hagi mares i pares que només vinguin a cridar.

De fet, tu vas escriure que “l’àrbitre és l’únic que no té afició”.
Exacte. Tots fallem. Hi ha porters a qui marquen gols i jugadors que fallen penals. Durant un partit, tots fem algun error. La diferència és que quan marquen un gol a un porter, la gent l’anima i quan un àrbitre s’equivoca, l’insulten. Som els que no tenim afició i és el que ens toca. És molt fàcil veure-ho des de fora, però quan ets a dins tot és més embolicat. Fins i tot em criden quan faig les coses bé. És totalment irracional. Véns a cridar-me perquè t’ha anat malament la setmana i vols desfogar-te.

Després de tot el que ens expliques vas decidir escriure un article que va causar força revolada, vas sortir a alguns mitjans. Què et va portar a escriure aquest article i com has viscut el que ha vingut després? 
Jo escric un blog perquè m’agrada. Normalment escric sobre temes d’actualitat o que em cridin l’atenció. Ja feia temps que volia escriure sobre això perquè és el que tinc més a prop i em fa molta ràbia. Em vaig estar informant, vaig llegir articles d’altres companys i vaig veure que hi havia un munt de casos d’àrbitres que han acabat a l’hospital i altres coses que em van impactar molt. I a més, en categories de futbol base, no m’entra al cap! A l’article explico que quan un pare insulta l’àrbitre en el fons està insultant el seu fill. Si pegues a un àrbitre, el teu fill t’està veient.

Quin exemple dones al teu fill, no? 
Exacte! I vaig veure molts exemples de pares que, en partits de nens de 10 anys, havien pegat a l’àrbitre. Amb l’opinió dels companys i la meva pròpia vaig escriure l’article, el vaig publicar al meu blog i el vaig enviar a El Periódico. El van publicar i a partir d’aquí el van llegir a Onda Cero en directe. Em va encantar que la meva opinió arribés a més gent. Jo no tindré la mateixa repercussió que una campanya de la Federació però m’agrada poder dir la meva i arribar al màxim de gent possible en un tema com aquest, que m’irrita.

Ara portes un altre any arbitrant. Notes que la situació va millorant a poc a poc? Com han canviat les coses en els tres anys que portes?  
Pot ser que hagi millorat una mica, però no diria que molt, és molt difícil conscienciar tanta gent. També vaig canviant de categoria, així que no puc comparar directament. Però crec que ha estat un primer pas poder parar el partit en les categories de nens.

I la teva carrera com a àrbitre, cap a on va? Et veus en un futur com a àrbitre? 
M’agradaria veure-m’hi. Però crec que és molt complicat, sobretot sent dona.

És molt més difícil pel fet de ser dona? 
És pràcticament impossible. No hi ha cap dona a Primera Divisió, només n’hi ha una a Segona o Segona B.  La gent no hi està acostumada i no ho veuen fàcil. Hi ha unes persones que decideixen si jo pujo o no i crec que, inconscientment, prefereixen pujar nois.

És gairebé cultural. 
Exacte. Entre que les proves físiques ens costen més  i que les persones que decideixen qui puja tenen interioritzat que un noi arribarà més lluny, l’oportunitat es dóna abans a un noi que a una noia. Tendeixen a apostar pels homes. La noia ho acabarà deixant.

 

Entrevista publicada a Fet a Sant Feliu l’1 de Juny de 2016. Article original: https://www.fetasantfeliu.cat/entrevista/86038/quan-un-pare-insulta-larbitre-insulta-el-seu-fill

“Les empreses no volen saber res de les persones amb discapacitat”

Al Pavelló Juan Carlos Navarro de Sant Feliu hi té la seu l’UNES Unió Esportiva, entitat que fomenta la pràctica esportiva entre les persones amb discapacitat. A més de gestionar el primer equip de bàsquet en cadira de rodes del Futbol Club Barcelona, l’any 2009 l’UNES va impulsar la creació de les escoles AFA, que avui en dia compta amb nou escoles arreu de Catalunya. Des de Fetasantfeliu entrevistem el director tècnic d’aquest projecte, Jaume Vilella, amb qui hem parlat de l’activitat física adaptada i el suport que aquesta rep dels estaments tant públics com privats.


Per a tots aquells que no us coneguin, ens pots explicar en què consisteix el projecte de l’UNES? 
L’UNES fa trenta anys i escaig que és aquí a Sant Feliu i des de sempre hem estat jugant a bàsquet en cadira de rodes. L’entitat es dedica únicament i exclusiva a la iniciació de nens i nenes amb discapacitat física i intel·lectual al món de l’esport. Per això, des de fa quatre o cinc anys va néixer el projecte de l’escola AFA per donar aquesta opció als pares i famílies que tenen nens que les escoles no poden integrar en una dinàmica normal. Aquí fem que facin activitat física de forma integrada.

Ja que les menciones, explica’ns el projecte de les escoles AFA, com neix i amb quin objectiu? 
Doncs neix fa cinc anys perquè hi havia tres o quatre nanos aquí a Sant Feliu que no tenien on anar. A través de la Mercè Soler, de la part social de l’Ajuntament, vam començar a fer bàsquet amb cadira de rodes amb els nens i a poc a poc hem anat ampliant. Ara tenim nou escoles a tota Catalunya, quatre de les quals són a Sant Feliu, i estem molt contents de poder fer coses aquí a la ciutat.

Teniu, doncs, una relació estreta amb la ciutat i amb la ciutadania. En teniu molts, de nens santfeliuencs? 
És curiós. Tenim acords amb l’Escola Tramuntana, amb Marquet Molins, amb Can Llovera… Però en canvi, a l’escola de bàsquet amb cadira de rodes no hi ha ningú de la ciutat. Ho hem parlat amb la part social de l’Ajuntament: a Sant Feliu hi ha més nens amb discapacitat intel·lectual que amb discapacitat física.

També hi treballeu, amb nens amb discapacitat intel·lectual. Quina és la diferència a nivell de treball i entrenament, com afronteu els diferents grups? 
Normalment, quan treballem amb discapacitats intel·lectuals fem treballs dinàmics en els quals fem que provin diversos esports. L’escola no es centralitza en un esport sinó que fa que provin un ventall de quatre o cinc esports cada any. D’aquesta manera intentem que ells, a part del que és la coordinació i la dinamització de l’esport, es concentrin en fer uns exercicis. Les escoles els concentren a fer només una cosa i amb l’esport seguim amb aquesta concentració per aconseguir que tinguin una rutina de treball, que recordin aquesta rutina i la puguin aplicar a casa o en el futur si volen fer esport de competició. Amb discapacitat física és diferent, perquè en cadira de rodes sí que fem un treball més de transferències, més de coordinació.

L’esport hauria de ser sinònim de companyonia i inclusió. És la vostra escola i la vostra feina la màxima expressió d’això? 
Sí. Dins del nostre criteri hi ha una sèrie de valors que treballem molt: la companyonia, el treball en equip, el respecte… Els monitors tenen molt clar que tots els esportistes que passen per l’UNES han de passar amb aquests valors. Com a mínim, els han d’aprendre, perquè en definitiva és el que els ajudarà a la vida real quan acabin de fer esport o vulguin afrontar una feina. De fet, aquest any hem estat premiats amb una sessió amb l’Eurolliga de bàsquet. L’altre dia vam fer una sessió amb el primer equip del Barça de bàsquet al Palau, en la qual ells s’asseuen a les cadires de rodes i fem un treball de valors dins l’esport. Això dóna crèdit a tota la feina que estem fent, i no només a nivell esportiu.

Aquest tipus d’iniciatives també ajuden a conscienciar les persones que no coneixen la vostra feina o no tenen un discapacitat a prop sobre la importància de l’esport amb persones amb discapacitat. Com d’important és que la gent que no té una persona discapacitada a prop s’acosti a aquestes iniciatives? 
Per nosaltres és molt important. Malauradament, aquí a Sant Feliu, quan tenim partits de l’escola ens vénen a veure 30 o 40 persones, de les quals una vintena són familiars. Creiem que és clau que la gent conegui que a Sant Feliu hi ha un esport per discapacitats, que és un esport igual de competitiu i de maco de veure que el bàsquet, l’handbol o el futbol, i que aquesta gent té molta més necessitat de sentir suport que els de futbol, bàsquet o handbol. És molt important que la gent es mentalitzi que venir a veure un partit nostre no és venir a veure un partit de discapacitats. A nosaltres ens agrada dir que són esportistes sense adjectius.
Ens adonem que en general hi ha molta gent que no vol veure la discapacitat si no la té en família o la viu per algun conegut. Hi ha massa hipocresia. Els discapacitats només serveixen, i és així de trist, pels Paralímpics. Llavors sí que se’n recorden i tot és perfecte. Però els quatre anys restants, aquests nanos que treballen cada dia s’adonen que ningú els ve a veure, ningú els cuida, ningú els tracta com els ha de tractar, les empreses no en volen saber res… És curiós.

Què es pot fer per convèncer aquesta gent? 
Nosaltres intentem enviar la informació a tots els mitjans. Però la veritat és que els mitjans de comunicació no tracten igual un esport que un altre. Per exemple, jo no escolto tertúlies on hi hagi gent que tingui discapacitat.  No existeix perquè no els interessa, per als mitjans de comunicació és un producte que no ven. Tu veus una persona amb discapacitat en una foto i la passes. O els veus per televisió i canvies de canal. Perquè a vegades tenim la sensació que si ho veiem es fa més real. El dia que els mitjans de comunicació s’adonin que han de tractar per igual l’esport amateur, semi-professional que l’esport adaptat i omplin les mateixes pàgines podrem dir que s’ha normalitzat. Però això costa.

Parlaves del primer equip, que juga com a Barça. Vosaltres gestioneu el primer equip de bàsquet en cadira de rodes del Futbol Club Barcelona. Com ha estat l’evolució i com esteu vivint ser el primer equip d’un equip tan gran? 
Nosaltres jugàvem com a UNES, vam arribar a les fases per pujar a Divisió d’Honor B i aquell any, el 2009-2010, el Barça-Guttman va trencar l’equip i ens van demanar que fóssim Barça. Ens trobem amb un equip de primera que volia pujar de divisió. Fitxem a dos jugadors americans i un de colombià, molt joves, mantenim la categoria i el segon any vam fitxar més gent i mantenir la categoria. Posteriorment, ens van treure part del pressupost i vam haver de baixar a la divisió on estem ara. L’entrenador i alguns jugadors van marxar i ara estem lluitant amb menys pressupost però amb el suport del Barça, que obre portes.

De totes maneres, us han apadrinat noms importants de les institucions catalanes com Artur Mas, Pasqual Maragall o Ivan Tibau. Com ajuden aquests apadrinaments a una entitat com la vostra? 
Quan demanem l’apadrinament de personatges públics per l’escola AFA el demanem per mostrar que fem molt bona tasca, som l’única entitat a Catalunya que està movent 250-260 nens cada setmana. Però no rebem recolzament públic ni privat d’empreses. Això ens xoca molt i per això demanem aquest suport institucional, com és el de l’Oriol Junqueres, Artur Mas, Ivan Tibau. Ens va molt bé a l’hora de presentar-nos a empreses privades, però a l’hora de la veritat l’empresa es posa una bena als ulls. Nosaltres anem cada any a unes 200 o 250 empreses a demanar diners i a dia d’avui us puc dir que n’hi ha dues que ens en donen.

Quines són? 
De Sant Feliu hi ha Laboratoris Almirall i Levi’s. El 40% de les empreses et diuen a la cara que no volen saber res de les persones amb discapacitat.

Per què?
Simplement no volen que la seva marca es relacioni amb els discapacitats. I no hi ha un retorn. El que passa és que no estem demanant 200.000 euros, sinó 1.000, i ens demanen un retorn que és impossible que aconseguim. Ara, quan vénen els Paralímpics, llavors sí, perquè hi ha televisió, etc.

Esteu treballant moltíssim. Ara en quina direcció ho fareu? 
Ara obrirem una escola a Toledo amb la Universitat de Castilla la Mancha i la Facultat d’Esports i hi tindrem dues o tres escoles. L’altre dia vam signar el conveni. També hem començat a parlar amb l’Ajuntament de Lleó per obrir-hi una escola. Estem veient que hi ha zones geogràfiques a Espanya on, com que no hi ha associacions que controlin la discapacitat com fem aquí, ens rebem amb els braços oberts.
Escola AFA avançarà aquí, a fora de Catalunya i el meu objectiu coma  entitat és fer el salt internacional. Ja hem proposat a la Fundació Barça treballar amb la Fundació Shakira a Colòmbia, amb la Fundació Neymar a Brasil i amb la Fundació Messi a Argentina per fer totes les campanyes que ja estant fent amb persones amb risc d’exclusió social també amb les persones amb discapacitat. A nivell informatiu i a nivell d’imatge, seria molt important. La nostra idea és aguantar les nou escoles AFA que tenim ara mateix i intentar augmentar en una o dues més, augmentar el nombre d’escoles fora de Catalunya l’any vinent i en dos anys podríem intentar fer el salt a nivell internacional.

 

Entrevista publicada a Fet a Sant Feliu el 23 de Maig del 2016. Article original: https://www.fetasantfeliu.cat/entrevista/85416/les-empreses-no-volen-saber-res-de-les-persones-amb-discapacitat

“Podem créixer i treballar juntes perquè totes tenim el nostre espai”

El Butifarrasound ja gairebé és aquí i aquest any comptarà amb la presència de Funkystep & the Sey Sisters. Elles, les germanes Sey, catalanes d’origen ghanès, van actuar a Sant Feliu el passat dia de Sant Jordi amb el seu trio de gospel, The Sey Sisters. Aprofitant la seva visita, Fet a Sant Feliu es va colar a les seves proves de so per parlar amb elles sobre què podem esperar de la seva actuació dissabte que ve.


Expliqueu-nos què és Funkystep & The Sey Sisters, què podrem trobar al concert que fareu al Butifarrasound?

Edna: Funkystep & The Sey Sisters és una banda molt potent en la qual fem funky, soul, coreografies… Fem un barreig de versions i llavors en fem un de temes propis on hi ha tota l’explosió. Som Funkystep & The Sey Sisters i per tant és una barreja de les dues coses però, musicalment, una cosa és The Sey Sisters, que és el trio gospel, i una altra cosa és la banda funky-soul que és amb la que tocarem a Sant Feliu al maig.

Quina relació tenen els dos grups? Amb Funkystep & The Sey Sisters trobem les mateixes referències a la música africana, amb la indumentària que caracteritza les Sey Sisters?

Yolanda: Ens trobem amb una cosa totalment diferent. Amb el trio fem gospel i és un concert més íntim i amb una indumentària molt particular. Funkystep & the Sey Siters és molta més festa. En resum, són dos grups totalment diferents, amb el punt en comú que The Sey Sisters som als dos.

Kathy:
 Pel que fa a la vestimenta, l’únic punt en comú de Funkystep i les Sey Sisters és que és que portem teles africanes, tant en una formació com en l’altra.

I com és aquesta evolució? Primer sou només The Sey Sisters i us uniu en una altra formació o creixen en paral·lel?

Kathy
: Funkystep existia abans que les Sey Sisters amb l’Edna de cantant, la Yolanda i jo no hi érem. Quan vam començar a unir-nos en les Sey Sisters llavors vam unir-nos a Funkystep.

Edna: 
Podem dir que el link entre una i l’altra, a part que som nosaltres, és l’estil de la música negra. Però en un és en el sentit del gospel més espiritual i en l’altre amb un sentit més festiu, més energètic, més de ballar.

Aquest bon rotllo que es viu als vostres concerts, no?

Exacte!

Les tres teniu carreres musicals i artístiques –també sou actrius- juntes i per separat. Diuen que família i feina no s’han de barrejar…

Foto cedida per les Sei Sisters
Foto cedida per les Sei Sisters

Edna: Ostres! Doncs jo crec que som un molt bon exemple que pot funcionar, sempre i quant es deixi espai a fer diferents coses. Com tu deies abans, tenim carreres en conjunt, amb Sey sisters i amb Funkystep. Però per un altre cantó, la Yolanda y la Kathy són actius, i d’aquí poc faran temporada al teatre. També treballen amb diferents altres grups i fan moltes coses. Per tant, sempre que es deixi espai perquè les altres persones del grup evolucionin com a individus, per molt que siguem germanes, permet que puguem créixer i puguem treballar juntes i créixer juntes perquè cadascuna té el seu espai. Jo també tinc el meu projecte propi, que es diu Edna Sey, amb el qual faig temes més de jazz i amb ritmes africans. I l’Albert també treballa amb altres grups fent jazz.

Poder tenir llibertat però alhora coordinar-vos i treballar juntes. 

Kathy:
 Clar, i enriquir-nos també d’altres coses que hi ha. Nosaltres ens enriquim de com treballem nosaltres, però també és molt gratificant treballar amb altra gent i veure el que ells t’aporten i el que llavors tu pots aportar al grup.

No és el primer cop que toqueu a Sant Feliu… 

No, aquest any hem tocat per Sant Jordi i l’any passat ja vam ser-hi, justament també per aquestes dates. I l’experiència va anar molt bé!

Entrevista publicada a Fet a Sant Feliu el 2 de Maig de 2016. Article original: https://www.fetasantfeliu.cat/entrevista/84417/podem-creixer-i-treballar-juntes-perque-totes-tenim-el-nostre-espai

The Penguins celebren el seu desè aniversari amb dos discs nous

El grup santfeliuenc també presenta un nou espectacle per celebrar els cinc anys de Reggae per Xics

Avui divendres surten publicats els nous discs de Penguins: un per a adults i un per a xics. Així celebren els 10 anys de la banda i els 5 de l’espectacle Reggae per Xics, que han renovat, i ara la ràdio i la televisió són els fils conductors. Diumenge passat van omplir al concert de presentació a Girona. A Barcelona se’ls podrà veure aquest diumenge, 24 d’abril, a la sala BARTS. I a més, aquest dissabte, seran a la plaça de la Vila de Sant Feliu venent discos i regalant roses.


 

“Va anar molt i molt bé tot i els nervis del primer dia”. Així explica l’Eduard Polls, membre del grup santfeliuenc The Penguins Band, les sensacions que van tenir després del concert de presentació del nou espectacle de Reggae per Xics diumenge passat a Girona. A l’escenari, els van acompanyar corals amb uns cent nens que van ajudar a fer únic el nou espectacle del gran èxit dels Penguins.

La ràdio i la televisió, protagonistes del nou espectacle

Enguany, Reggae per Xics compleix 5 anys, mentre que ells, com a grup, en fan deu. Dos aniversaris que calia celebrar d’alguna manera especial. I què millor que sorprendre els seus seguidors amb dos nous treballs, un per adults, amb cinc cançons, i un pels més petits de la casa, amb 8. A més, Reggae per Xics compta també amb un nou espectacle amb una escenografia molt treballada i  que suma el repertori ja conegut amb el nou. Un espectacle que comença molt abans que els músics surtin a l’escenari. I és que mentre el públic va entrant al teatre, ja pot anar sentint un programa de ràdio, important fil conductor d’aquesta nova proposta dels Penguins. Però per què la ràdio? “És un mitjà importantíssim a nivell musical i, a més, tant a la ràdio com a la televisió por passar de tot, tot té cabuda”, explica l’Eduard en l’entrevista amb Fetasantfeliu.

Una altra novetat és que el públic podrà participar en l’espectacle. A partir del mes de maig, podran decidir part de les cançons del repertori i els més petits fins i tot hi podran tenir una participació més activa.

Un regal pels pares 

Una de les possibilitats que ofereix treure dos discos alhora és que es poden vendre junts. I és que quan compres un dels dos, et regalen l’altre. “És la manera que tenim nosaltres de celebrar els dos projectes a la vegada. Amb Reggae per Xics ho plantejàvem com un regal per als pares que sempre es gasten els diners en el disc dels nens. Volíem que en tinguessin un per ells”, ens explica l’Eduard.

Quines són les claus de l’èxit dels Penguins i Reggae per Xics? Segons l’Eduard, el fet de ser onze persones sobre l’escenari hi ha tingut un paper important: “Qualsevol persona hagués dit que això eren massa musics per treure un rendiment i hauria volgut minimitzar despeses. En canvi, que els nens puguin veure cinc persones a la secció de vents, dos guitarristes, dos cantants, etc. els impressiona molt”. L’Eduard assegura que el fet de venir de la música per adults els fa tractar els petits “de forma molt natural i això arriba tant als nens com als pares, que s’ho passen igual de bé que els seus fills”.

Fruit de la casualitat

The Penguins Band porten 10 anys junts. Són molts els músics santefeliuencs que hi ha format part, com Ramon Mirabet, que els acompanya en una de les noves col·laboracions o alguns membres de Cybee. Ara fa cinc anys va néixer el seu producte estrella, Reggae per Xics, “fruit d’una casualitat”. Una escola va convidar els Penguins a fer un concert per nens de parvulari i Primària a Sant Esteve Ses Rovires i ells van decidir fer alguna cosa diferent: “Vam decidir que no faríem el repertori habitual, com feien la majoria de grups que hi tocaven cada any, sinó que prepararíem un repertori nou que agradés més als nens. I vam treballar molt les disfresses”. L’experiència els va agradar tant que van decidir fer més concerts d’aquest tipus. “Tocar per nens és una feina molt agraïda”, ens confessa l’Eduard.

Després de tres discos per adults i tres de Reggae per Xics, els Penguins són una proposta musical tan original com consolidada. Aquest dissabte seran a la Plaça de la Vila de Sant Feliu venent discos i diumenge se’ls podrà veure en el concert de presentació a Barcelona, a les 12 del migdia a la Sala BARTS. Tots aquells que ho vulguin, encara poden comprar entrades aquí.

Article publicat a Fet a Sant Feliu el 22 d’Abril de 2016. Article original: https://www.fetasantfeliu.cat/noticia/83801/els-penguins-celebren-el-seu-dese-aniversari-amb-dos-discos-nous

“La ràdio sempre s’està reinventant perquè és viva”

Entrevistem Esteve Crespo, periodista i professor de la UAB, autor d’una tesi doctoral sobre la ràdio a Sant Feliu

Esteve Crespo, va presentar la seva tesi doctoral sobre la ràdio a Sant Feliu en un acte a l’Arxiu Comarcal la setmana passada. En la seva investigació, analitza la funció i l’existència de Ràdio Joventut de Sant Feliu (1948-1967) i de l’actual, Ràdio Sant Feliu (1981-).

Sant Feliu és una ciutat amb tradició radiofònica. Aquesta és una de les conclusions que podem extreure de la presentació de la tesi doctoral d’Ernest Crespo, “La radiodifusió a Sant Feliu de Llobregat: Adaptació de la comunicació de proximitat al context legal, econòmic, social i tecnològic”. Com va explicar la periodista i conductora del programa ‘El Mirall’ a Ràdio Sant Feliu Silvia Guillén, “la fortuna ha volgut que la presentació d’aquesta tesi coincidís amb l’aniversari dels 35 anys de Ràdio Sant Feliu”. Però la tradició radiofònica de la ciutat va més enllà, tenint en compte que Ràdio Juventud de Sant Feliu va operar a la ciutat entre els anys 1948 i 1967, pel que va ser un element d’oci importantíssim durant el Franquisme.

Esteve Crespo va començar la seva carrera periodística precisament a la ràdio de la nostra ciutat quan tenia només 17 anys, i ha acabat treballant en ràdio i televisió Ràdio Televisió Espanyola. A més, és professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, on va presentar aquesta tesi, que va rebre una qualificació Cum Laude, el passat mes de febrer. En l’acte de presentació a Sant Feliu, abans del qual Fet a Sant Feliu va poder parlar amb ell, el periodista va assegurar que aquesta tesi “és un agraïment personal a Sant Feliu”


 

Com ha estat el procés d’investigació de la tesi, quines fonts t’han ajudat? 

Tota la documentació oficial que s’enviava a Barcelona o a Madrid ha desaparegut, no es troba als arxius. Només quedaven algunes coses a les fonts de l’ajuntament o bé que algun particular, com el Josep Déu, havia deixat a l’arxiu. He anat creuant dades amb d’altres fonts indirectes, com la revista Alba, que fins l’any 60 va recollir les programacions, i el Cornetín, el Dardo, que eren publicacions de Sant Feliu. També m’ha ajudat molt la documentació i posterior entrevista amb qui va ser director de la ràdio durant molts anys, gairebé tot el període, l’Emili Torras, que ara té 90 anys i se’n recordava de moltes coses. Així, he anat creuant dades i confirmant el com, què, quan i per què.

I pel que fa a la ràdio actual?

Es conserven molt pocs documents sonors, amb els quals d’alguna manera puguis reconstruir la història. Ha estat un procés d’anar encaixant en base a la memòria de la gent i de la meva mateixa, que vaig ser persona implicada almenys en els nou primers anys de la ràdio, i després també de coses que s’anaven recollint al butlletí i d’altres publicacions i testimonis orals. I així anar encaixant.

Com un trencaclosques. 

Exacte. És anar construint en base del no res allò va existir i el que es feia, sobretot pel que fa a Radio Joventut. En la ràdio actual, la gent és viva, té els records més presents i és una època més actual. Això també, des d’una perspectiva històrica, és complicat. Els temes històrics s’han de veure en perspectiva i de vegades hi ha qüestions delicades.

Però bé, el que jo he intentat a la meva tesi és partir del corrent dels que diu que la història també es va construir a partir del que van dir els mitjans de comunicació. Seguir la idea que la història d’un lloc, en aquest cas de Sant Feliu, es descriu per les coses que van passar, però que laràdio també pot construir part de la història, i té una gran aportació a la història de la ciutat.

Què et va fer decidir que la ràdio fos el tema de la teva tesi?

El meu primer període personal està molt vinculat a la ràdio. Jo vaig començar a Ràdio Sant Feliu l’any 81. Estava estudiant a l’Institut i havia de decidir com continuava, quina carrera feia. El fet de treballar a Ràdio Sant Feliu em va motivar a començar els estudis de periodisme. Ja m’agradava la ràdio però això em va incentivar.

Parlaves de Ràdio Joventut i Ràdio Sant Feliu. Entre totes dues hi ha un període de 15 anys en què no tenim ràdio a la ciutat. Hem vist que durant el franquisme la seva funció era més d’entreteniment mentre que en democràcia és de servei públic. Quines diferències trobes entre les dues, sobretot pel que fa a contingut?

Jo, de fet, parlo de dues ciutats i de dues ràdios diferents. Són dos operadors diferents i la ciutat mateixa és molt diferent en els dos períodes. En un cas estem parlant de la dictadura, on no hi havia llibertat d’expressió ni massa oportunitats d’oci. La ràdio és la modernitat del moment, un element d’oci per a moltes famílies.

L’èxit de Ràdio Joventut Sant Feliu va ser que era una ràdio modesta, amb una programació senzilla, molt estable en tot el període. Molt basada en la música, però bàsicament en la participació. La gent intervenia, participava per demanar discs, per explicar coses de l’artista en qüestió. La participació era sempre sobre l’oci, no sobre qüestions informatives o d’actualitat.

A partir de 1981, el paradigma és molt diferent perquè es tracta de tornar la veu a la gent, que puguin tornar a parlar obertament, lliurement i tinguin un espai on debatre. Aquesta és la gran diferència. Per això jo diferencio entre una ràdio comercial i d’entreteniment, com va ser Ràdio Joventut, amb la vessant ideològica, perquè no podem oblidar que el Centro de Juventudes n’era titular; i l’època actual, en la qual és un servei públic que crea l’Ajuntament. La gran diferència de concepció entre les dues ràdios és que ara estem en democràcia i llavors estaven en una dictadura.

Com afecta la ràdio a la societat santfeliuenca i a Sant Feliu? Quin rol compleix un mitjà com Ràdio Sant Feliu que no tingui per exemple Radio Nacional d’Espanya? 

Els grans mitjans no tenen la gran realitat del que passa a Sant Feliu. L’atenció informativa és cada cop més escassa. Si tu vius aquí, vols saber les coses que passen al teu entorn i vols participar-hi i opinar-hi. I ara també pots opinar sobre el que passa globalment, des d’aquí.

Què han fet tant Ràdio Joventut com Ràdio Sant Feliu? D’una banda, han projectat la ciutat arreu, han expandit el nom de Sant Feliu. D’altra banda, creen un ecosistema en el qual tot el que passa en aquella societat es comparteix dins de la comunitat. És un referent  informatiu. En aquest marc és on la Ràdio té sentit, és la comunicació de proximitat. Per exemple, en l’època actual activa el que anomenem la democràcia comunicativa: el ciutadà és molt actiu en el que passa i el que s’explica a la ràdio. També han organitzat actes, com el concurs de nous valors artístics de la ràdio antiga, que era l’Operación Triunfo o La Voz a nivell local. I actualment han tingut un paper important amb campanyes com la recollida de joguines. Provoquen accions dins de la ciutat i atrauen les entitats que troben una via de comunicació en la ràdio.

Parlem de mitjans de proximitat. Això també pot tenir algun risc. Has notat algun canvi en el contingut de la ràdio depenent del govern de cada moment o del context polític de Sant Feliu? 

El principal problema que ha tingut el model de ràdio en l’època democràtica ha estat la conjuntura econòmica. Ràdio Sant Feliu va tenir un revés molt important l’any 91, quan li van treure la llicència comercial i li van donar a un operador que no va emetre mai des de la ciutat, amb la qual cosa el Baix Llobregat és de les poques comarques que no té una emissora comarcal.

Als mateixos anys 90 hi va haver una certa crisi del model de les emissores municipals. Al 91 es legalitzen les després d’un calvari de 12 anys en el qual sempre hi havia hagut una amenaça de tancament. Això va coincidir amb una crisi econòmica, amb una situació deficitària des ajuntaments i amb un canvi en la societat del moment. La societat era una altra i les ràdios municipals es trobaven de sobte legalitzades però el seu model  va entrar en crisi. L’Ajuntament de Sant Feliu va apostar per mantenir la ràdio com a emissora municipal, però va ser l’any 2002, amb una certa recuperació de les finances municipals, quan es va tornar a apostar per la ràdio, traslladant-la de nou a Can Ricart, digitalitzant-la i començant un nou període.

I pel que fa a la part més política?

Només he trobat un període en el qual hi ha haver una mica de controvèrsia. Va ser al final del període del govern socialista amb Convergència, on hi va haver oposició entre el govern municipal i Iniciativa i ERC per dues raons: primera, pel funcionament del Consell de Comunicació Municipal i després pel que es considerava falta de pluralitat de la ràdio. De cop i volta, es va passar de no parlar mai de la ràdio als plens a parlar-ne cada dos per tres. Va ser un xoc polític. Quan Jordi San José va ser alcalde, van refer el reglament del Consell Municipal de Comunicació i es van acollir al Decàleg de Bones Pràctiques de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, on hi havia unes línies mestres per garantir la pluralitat, l’ objectivitat de la ràdio.

L’anàlisi de la tesi arriba fins l’any 2014, quan Internet ja està més que establert. En la teva experiència, com ha afrontat la ràdio local el repte de les noves tecnologies i quins reptes vindran en el futur? Com pot competir Ràdio Sant Feliu amb els grans grups de comunicació que comentàvem abans? 

El seu gran valor és la comunicació de proximitat, és la seva eina mestra i és la que li dóna un gran poder. Pel que fa a les noves tecnologies, només cal veure que els estudis d’audiència avalen la salut de la ràdio a Catalunya. Però, estratègicament, el futur de la radio depèn de l’aliança que faci amb Internet. Per on apunten les coses? D’una banda, el receptor ja no és receptor, és un usuari i té eines tecnològiques que li permeten participar en la producció del programa. Això obligarà a renovar continguts i a canviar l’estructura de gestió dels mitjans. No serà la radio que concebíem fins ara sinó que potser estarem parlant d’una multi-plataforma.

Els mitjans digitals estan obrint una escletxa molt important perquè estan demostrant que pot haver-hi informació accessible i que la gent en pot ser part activa. A la ràdio passa exactament el mateix.  Internet és una oportunitat pel futur i depenent de com es faci aquesta aliança tindrà més o menys volada.

Hi ha un últim element que és molt important. Tu abans entenies que una ràdio local era per parlar de les coses del poble. Ara, la gamma de continguts s’amplia i un vídeo o un muntatge d’àudio fet a Sant Feliu pot tenir dimensió mundial i viralitzar-se. Estem en una dimensió totalment nova. En aquests 35 anys, Ràdio Sant Feliu ha fet l’aposta per tenir web pròpia, ara per tenir l’aplicació… Té una maniobrabilitat que no existia fins ara. El repte va molt més enllà, si els oients fins i tot poden incloure coses al guió del programa!

Llavors no és que la ràdio s’estigui morint sinó que s’està reinventant. 
Sí, sí, i tant, com ho ha fet sempre. La ràdio sempre s’està reinventant perquè és viva.

Podeu consultar la galeria d’imatges de la presentació de la tesi doctoral que es va fer la setmana passada a l’Arxiu aquí.

Entrevista publicada a Fet a Sant Feliu el 17 d’Abril de 2016. Article original: http://www.fetasantfeliu.cat/entrevista/82651/la-radio-sempre-sesta-reinventant-perque-es-viva

“L’atur no truca a la porta per preguntar la teva ideologia”

Les plataformes d’aturats i aturades del Baix Llobregat es reuneixen a Sant Feliu

Esplugues, Sant Vicenç dels Horts, Sant Andreu de la Barca i Cornellà són algunes de les ciutats de la comarca que compten amb el seu grup d’aturats i aturades. L’assemblea d’aquest mes es va celebrar divendres passat a la plaça de la Vila per animar els ciutadans i ciutadanes a unir-se en una plataforma pròpia de la ciutat.


La Maria viu en una caravana al costat del riu Llobregat. Al Mauricio, un amic l’acaba d’acollir per dormir a casa seva perquè no té diners per pagar una habitació. Ells es van convertir en els millors exemples de les situacions que denuncien les plataformes d’aturats i aturades de diferents ciutats del Baix Llobregat, que divendres passat van fer la seva assemblea a la plaça de la Vila de Sant Feliu per animar els ciutadans santfeliuencs a iniciar una plataforma d’aturats i aturades a la capital del Baix Llobregat.

Posar cara a la pobresa

Amb 390 euros mensuals i sense llum ni aigua sobreviuen la Maria Valera i el seu marit a la rulotte que tenen a la vora del Llobregat. Només la plataforma d’aturats i aturades de Sant Vicenç els ha donat el suport que la Maria assegura que no reben de l’Ajuntament. Avisa que aquest dilluns començarà a dormir al consistori de Sant Vicenç “i ja poden venir els Mossos i la policia, que no em faran fora”. Divendres passat, a Sant Feliu, no va poder evitar plorar mentre explicava la seva situació. Tot i així, no perd l’ànim i no dubta en defensar que “m’he unit a ells (la plataforma) i seguiré lluitant-hi com ells estant lluitant per mi”.

El Mauricio Huaman acaba de deixar l’habitació on vivia perquè no la pot pagar. Un amic l’ha acollit, “només per dormir” durant uns dies, “però jo sé on cap on va tot això, acabaré al carrer”, ens explica. Va arribar de Perú després de viure el que ell mateix anomena “guerra social” al seu país. Allà, tot i haver viscut al carrer, havia aconseguit pagar la carrera d’Administració i Direcció d’Empreses fins que, quan li quedaven dos anys per acabar-la, va haver d’abandonar els estudis per manca de recursos. Aquí, la crisi va fer que l’empresa on treballava se n’anés a la ruïna “i allà va començar la meva caiguda”. Va perdre la casa i la família per la seva situació econòmica i tot i tenir el títol de tècnic en operacions aeroportuàries, ara fa cinc anys que no té una feina estable i només rep l’ajuda per l’aliment. Ell no para de buscar feina, “però ja ho veig com un miracle. Faré la feina que sigui, qualsevol cosa que arribi”.

Aquests són només dos exemples de la pobresa al nostre país, i han trobat en les plataformes d’aturats i aturades un suport tan necessari com com difícil d’aconseguir.

Una trobada per engegar una plataforma santfeliuenca d’aturats i aturades a Sant Feliu

En una rotllana envoltada per una pancarta on es llegia “Coordinadora Assemblea Aturats/des Baix Llobregat. Per la dignitat i contra l’atur”, els assistents a la plaça de la Vila van anar compartint les seves idees. El Mariano, a qui la Maria anomena “l’home més lluitador que existeix” va animar a “mantenir la flama” de la lluita social encesa perquè “mentre discutim sobre qui serà el vicepresident, la gent passa gana” i no va dubtar en assegurar que “aquí hi cabem tots. L’atur no truca a la porta per preguntar la teva ideologia”.

Amb 426 euros, no em parleu de dignitat! La dignitat, quina paraula més bonica!

En el mateix sentit va parlar en Javi, de la Marea bàsica contra l’atur i la precarietat, que explicava que “la recuperació (econòmica) la senten els de sempre”. A més, va qualificar la situació de la Maria i el Mauricio com a “violència” mentre demanava “prou criminalització de l’activisme social”.

A part de “violència”, també la paraula “dignitat” va tenir un paper important durant l’assemblea celebrada a la plaça de la Vila. L’Alejandro, veí de Sant Feliu des de fa una vintena anys, va protagonitzar un moment emocionant en demanar que “amb 426 euros, no em parleu de dignitat! La dignitat, quina paraula més bonica!”

L’assemblea es va celebrar a Sant Feliu com a proposta del grup Junts per Sant Feliu, tot i que asseguren que no la volen convertir en un acte polític, sinó que es tractava d’animar els ciutadans a començar una plataforma santfeliuenca d’aturats i aturades.

Podeu consultar la galeria d’imatges de l’acte aquí.

Article publicat a Fet a Sant Feliu el 4 d’Abril de 2016. Article original: http://www.fetasantfeliu.cat/noticia/82073/les-plataformes-daturats-i-aturades-es-reuneixen-a-sant-feliu

 

Cybee publica avui ‘Viatge a Mu’, el seu segon disc

El grup santfeliuenc presentarà el seu nou treball a la sala Luz de Gas de Barcelona el 8 d’abril

Cinc mesos després de tancar la gira del seu primer àlbum a Sant Feliu, els Cybee tornen amb un nou disc, Viatge a Mu. Fetasantfeliu s’ha reunit amb ells per parlar d’aquesta nova aventura i de la seva trajectòria.


Fa anys que l’Aleix Martí, el Jordi Vilaseca, el Marc Colomeri el Nil Moliner es coneixen i comparteixen alguna cosa més que la música. Això queda clar tan bon punt se’ls veu, asseguts a l’Ateneu, compartint unes braves que els acompanyaran durant tota una entrevista que, en algun moment, sembla més una conversa entre amics qualsevol dimecres al vespre. És la tercera entrevista per la que passen en un dia, i han de recarregar forces.

Avui divendres 11 de març surt el seu nou àlbum, Viatge a Mu, darrere del qual, expliquen que “hi ha hagut un procés de maduresa”. Lletres més intenses i un toc més de potència: “que el rock sigui més rock, que l’èpic sigui més èpic, el folk una mica més folk”, ens explica el Jordi.

Del Cybetour a sonar per la ràdio

Aquest Viatge a Mu arriba després d’anys d’amistat i de recorregut pel món de la música. Tot i portar junts des de que tenien entre 12 i 15 anys, el Marc Colomer diu que “Cybee va néixer seriosament amb el Cybeetour”, aquella època en què els quatre acompanyats només per les seves veus i els seus instruments, van recórrer els pobles de Catalunya. Allà, al carrer, “vam tenir la primera sorpresa”.

Des d’aquell moment, les sorpreses no han parat. Dos discs i una gira després, han sentit la seva música al Camp Nou i a ràdios de tot Catalunya. Tot i així, l’Aleix confessa que “com que portem molts anys junts, tot es va diluint, va arribant a poc a poc. És quan et pares a pensar i mires enrere, veus on érem i on som, que no t’ho acabes de creure. Molts matins em sento a la ràdio i encara no ho acabo d’entendre”.

Darrere d’aquest èxit, hi ha un esforç, per exemple, per compaginar els horaris dels quatre i dels músics que els acompanyen en aquesta aventura. Utilitzen dies de vacances a les seves feines i un gran esforç de compaginació: “Es tracta de trobar un equilibri, que tots estiguem més o menys igual de motivats. Crec que ara mateix el portem molt bé”, explica el Marc.

Els amics de tota la vida els ajuden en aquest procés. Són ells els que els diuen si una cançó, un videoclip, un concert ha estat com calia, “i et fan tocar de peus a terra”, diu el Nil. Tots hi estan d’acord perquè, com explica l’Aleix “quan fas una merda, t’ho diuen. Llavors, quan una cosa els agrada, saps que està bé!”. “El que ho fa més especial és que els nostres amics estiguin orgullosos”, afegeix el Jordi.

“A Sant Feliu juguem a casa”

Molts d’aquests amics són a Sant Feliu, ciutat on els membres del grup han crescut. Sobre el creixent panorama musical de la ciutat, tots coincideixen: “des de sempre Sant Feliu ha estat una ciutat molt viva pel que fa a música”, afirma el Nil. Però la música no és l’únic que comparteixen els Cybee amb grups com els Penguins o músics com Ramon Mirabet i Joan Dausà. Els músics d’aquesta ciutat també intercanvien consells i  “fem colla quan ens trobem a concerts”.

Ara tenen entre 23 i 26 anys i asseguren que la música va començar com un joc: “Sempre diem que nosaltres juguem amb la música, juguem a ser músics”, assegura el Nil. La nova parada d’aquest joc és Viatge a Mu, que es presentarà el 8 d’abril a la sala Luz de Gas de Barcelona.  I tot i no tenir previst cap concert a Sant Feliu, reconeixen que els encantaria fer-lo “perquè juguem a casa” i “perquè sempre mola”. I per què no negar-ho, “tocar per Festes estaria molt bé no?”, proposen entre rialles.

Article publicat a Fet a Sant Feliu l’11 de Març de 2016. Article original: http://www.fetasantfeliu.cat/noticia/80544/viatge-a-mu-el-segon-disc-de-cybee-ja-es-a-la-venda

Ramon Mirabet publica ‘Home Is Where The Heart Is’

És el segon disc del músic santfeliuenc, que avui el presenta a Terrassa

Aquest divendres 19 de febrer surt a la venda el nou disc del Ramon Mirabet, Home is where the heart is. Fetasantfeliu ha compartit una estona amb el músic santfeliuenc, que ha explicat que aquest segon treball “és gairebé una continuació del primer, van de la mà per tancar un cercle”. Això sí, com a diferencia principal, “en aquest disc hi ha tornades, que en el primer no n’hi havia ni una”.

 


Home is where the heart is és el títol del segon treball de Ramon Mirabet. I on és casa seva? Segons Ramon Mirabet, “quan viatges, deixes un trosset de tu a cada lloc on vas”. Però al final, “aquí a casa és on he pogut fer el que no he pogut fer enlloc més, dos discos”, afirma, tot i que admet que abans de tornar a Catalunya, li feia respecte fer-ho pel que pogués pensar la gent.

La primera guitarra passats els vint

I és que el Ramon no es va comprar la primera guitarra fins als 23 anys, “i als 26 encara tenia amics que no sabien que la tocava”. Li feia vergonya fer música davant la gent, i reconeix que avui en dia “m’hauria agradat tenir 20 anys a Sant Feliu”. El panorama musical santfeliuenc ha anat prenent importància i diversos grups nascuts a la ciutat estan triomfant: “entre nosaltres comentem que és molt maco. Hi ha un gran interès per la música. I això fa que la gent no es quedi a cantar a casa per vergonya”, explica el Ramon.

Ell va passar sis anys viatjant per Europa, tocant als carrers. Després de triomfar a França, va tornar a Catalunya on, gràcies als diners aconseguits als carrers de tot Europa, ha pogut treure dos discos al mercat. A més, el passat mes de desembre va rebre el premi ARC en la categoria d’artista revelació.

10 de març: concert a l’Apolo

En la conversa amb Fetasantfeliu també va parlar de la possibilitat de cantar en català, on va afirmar que “ho faré segur, però vull que sigui en un moment especial, que entri d’una forma molt natural”. De moment, ara se sent valorat a casa i assegura sentir-se “molt reconegut, la gent valora molt el que faig”.

Avui Ramon Mirabet actua a Terrassa i el dia 10 de març ho farà a la Sala Apolo de Barcelona, en la presentació del disc.

Article publicat a Fet a Sant Feliu el 19 de Febrer de 2016. Article original: http://www.fetasantfeliu.cat/noticia/79614/avui-surt-a-la-venda-el-segon-disc-de-ramon-mirabet-home-is-where-the-heart-is

“S’està intentant estigmatitzar els refugiats amb clara voluntat de frenar l’onada”

“Cal veure-ho per creure-s’ho”. Així explica el fotoperiodista santfeliuenc Raül Clemente les condicions que es troben els refugiats quan posen el primer peu a Europa. Ell les ha pogut conèixer de primera mà. Amb el seu company de professió Xavi Herrero, va marxar autofinançat a l’illa grega de Lesbos per veure el que hi estava passant i plasmar-ho amb la seva càmera. Aquest divendres, 19 de febrer, s’inaugura al Palau Falgeura una exposició on podrem conèixer, a través de les fotografies d’aquests dos fotoperiodistes, la situació que es viu a Lesbos. En aquesta entrevista, Raül Clemente ens parla dels voluntaris, de l’escassa presència d’organitzacions internacionals i de la desorganització general que ha pogut observar en la gestió de la ja anomenada crisi dels refugiats. L’exposició ‘Shamful Island. Lesbos, la porta d’entrada a Europa’ es podrà visitar del 19 de febrer al 6 de març a la sala d’exposicions del Palau Falguera.


Què podem trobar a l’exposició que inaugures el dia 19? 
És una exposició a dues mans amb el Xavi Herrero, company amb qui vam estudiar el postgrau de fotoperiodisme a la UAB. Des que ens vam conèixer estem engegant projectes relacionats amb el fotoperiodisme, amb les noves tecnologies aplicades al periodisme. Paral·lelament, anem fent la nostra passió, la nostra vocació, que en aquests moments implica ser freelance i marxar autofinançat a cobrir temes com aquest. Volem posar en òrbita i ensenyar, a través de la fotografia, el que està passant a l’illa grega de Lesbos. És un recorregut de com de dramàtica és l’arribada, com són atesos i, després, com és el procés, com se’ls ajuda, el trànsit que han de passar als camps de refugiats esperant els visats i les condicions en què estan.

Quines són aquestes condicions? Quan un refugiat arriba a Lesbos, què s’hi troba? 
No ens podem posar en la seva pell directament. Tu estàs allà com a observador i des del primer minut veus el drama que representa. Hi ha una barreja de sensacions, fins i tot per ells. Molts arriben entusiasmats perquè han passat el tràngol de creuar aquests vuit quilòmetres de mar que són una odissea. Molts es prenen l’arribada a Europa com la salvació però, des de la nostra perspectiva, pot ser una trampa. El primer que es troben són quatre voluntaris, poca gent. És significatiu veure que en el punt d’arribada no hi ha grans organitzacions. La pregunta que et corre constantment quan ets allà és “on són les organitzacions i els governs?”. En general, hi ha una desorganització flagrant en la primera presa de contacte d’aquesta gent amb Europa.

I després de l’arribada?
Moltes vegades els tornes a veure. Primer els reps, veus cares, veus gent, coneixes gent i dos dies després els tornes a veure a l’interior de l’illa o als camps de refugiats. I veus com els canvia la perspectiva. Segueixen estant molt contents però et diuen que no s’imaginaven passar aquest tràngol als camps de refugiats, molts d’ells desbordats, amb faltes d’higiene, faltes de seguretat, dormint a la intempèrie…

Et preguntaves on són els governs, les organitzacions. S’ha dit que qui realment ajuda és la gent de l’illa i algunes organitzacions han demanar que se’ls doni el Premi Nobel de la Pau. Quin és el paper dels habitants de Lesbos en la crisi dels refugiats? 
Parlant amb la gent de l’illa és obvi que el sistema i tota la concepció de l’illa com era abans, una illa de l’Egeu on la gent vivia del turisme, ha canviat fins a ser una illa on no es respira una altra cosa que això. Està desbordada.

Com ajuden els veïns? 
Per exemple, el primer dia que vam anar als 15 trams de costa on arriben els refugiats, hi havia una parella de veïns de Lesbos però també un parell de dones angleses que havien llogat un cotxe i anaven amunt i avall ajudant com podien. També és veritat que, així com hi ha molta gent que ajuda, també n’hi ha molta que s’intenta lucrar de tot això. I això es veu cada cop més a Grècia en concret i a la ruta en general.

Com es lucren? 
En els quilometres de costa d’arribada s’ajunten veïns, voluntaris estrangers, fotògrafs, periodistes, altres ONG com Proactiva, etc. Hi ha veïns de l’illa que sí que fan un servei d’ajuda al principi però després fan negoci. Per exemple, quan arriben les barques, les desmantellen. Treuen els motors, les fustes, les mateixes barques inflables… Al principi, ajuden a treure la gent de la barca i quan tothom està sa i estalvi a la platja, ells entren en acció i agafen tot el que poden. També hi ha molta gent que fa de “taxi” i cobra per acostar-los als primers caps d’ajuda, però moltes vegades els deixen a mig camí després d’haver-los cobrat una quantitat important per persona.

Quan penses en un camp de refugiats, ve al cap l’imaginari col·lectiu d’altres llocs. Però allà tenen certa llibertat de moviment, poden entrar i sortir i qui s’ho pot permetre pot agafar un taxi. És molt impactant veure un camp de refugiats i a la sortida una cua amb desenes i desenes de taxis esperant. És significatiu que amb un drama humanitari com aquest, hi hagi gent que se n’estigui aprofitant. Als veïns que se n’aprofiten se’ls anomena rates precisament per això.

I tot i així, hem vist galeries vostres amb el títol “Lesbos, primera escala cap a l’esperança”. Creus que encara hi ha esperança? 
Cada cop menys, i més veient com s’està actuant. És una cadena que afecta els països d’acollida i ells marquen els tempos. Cada cop veig menys esperança perquè cada cop més hi ha una xarxa de manipulació en què s’està intentat estigmatitzar tota la gent que arriba. Pot ser que alguns hagin fet coses que no s’hagin de fer. Han arribat milers i milers de persones, així que pot ser, com a tot arreu. Però s’està intentant estigmatitzar tota aquesta gent amb clara voluntat de frenar l’onada. A mesura que vas avançant en aquesta ruta dels Balcans vas veient que cada vegada són més difícils els trànsits entre països, hi ha països que tanquen fronteres… Ara, de cop i volta diem que només poden passar certes nacionalitats. On s’està quedant tota aquesta gent? Molts refugiats, com se’ls ha denominat, estan estudiant la possibilitat de tornar i ja hi ha gent que ho està fent. No s’està gestionant bé, des de l’arribada i el trànsit fins a l’acollida; l’organització és pèssima.

També perquè els acords als que s’arriba després no s’acaben complint. A Espanya havien d’arribar uns quants milers de persones i n’han arribat uns centenars. 
I tant, hi ha un estancament complet.

Parlaves de l’estigmatització. Quin paper creus, com a fotoperiodista, que tenen els mitjans de comunicació en tot això? Hem vist casos com l’Aylan, aquest nen que va remoure moltes consciències però que ha sortit tant que s’ha acabat gairebé banalitzant. 
Efectivament, els grans mitjans de comunicació no estan ajudant gens. A part que segmenten molt la informació, ara s’ha banalitzat completament. Una mort com la de l’Aylan fa uns mesos va sortir a la palestra i va representar un toc d’atenció per tot Europa, posava noms i cognoms a una mort al Mediterrani, a l’Egeu concretament. Des de llavors, han mort més de 300 nens i no se n’ha sabut més. S’ha convertit en donar xifres, en petites notícies de números que t’entren per una orella i surten per l’altra. També depèn dels països. Podríem analitzar per què als Estats Units han estat en primera plana moltes més fotos que la de l’Aylan.

Per què creus que és? 
No ho sé, potser perquè estan més lluny. Parlo de mitjans com el New York Times que sempre treu en portada fotos de desgràcies. No sé fins a quin punt és per la independència que té o per la seva importància, o si és que ho veuen des de la distància i no els afecta tan directament. Al final, jo puc parlar de la nostra feina, i diu molt que quan fas incursions d’aquestes i tens material, t’atenguin millor a l’altra punta del món, com a Uruguai, on ara publicarem un altre reportatge sobre Lesbos, que a casa, on ni et contesten els mails o et diuen que ja van publicar una galeria fa dues setmanes.

Hi ha diverses fotos teves amb els nens com a protagonistes. Ho busques o és que són els que millor representen aquest drama? 
Ni el Xavi ni jo som molt partidaris de fer fotografies de nens, no ens hi volem recrear. La majoria d’aquestes fotos no les hem publicat enlloc precisament per això. I les poques que hem publicat ha estat perquè t’enerva i la gent les ha de veure. Tenim fotos no només de nens sinó de cadàvers que han arribat a l’illa i tampoc som de publicar-ho ni d’ensenyar-ho. Però creiem que en certs moments, per moure consciències i no banalitzar-ho com en el cas de l’Aylan, cal explicar. I si els nens apareixen a les fotos és perquè hi són. N’hi ha centenars i crec que el drama ha agafat una altra dimensió també perquè creuen famílies senceres.

De fet, un dels grans comentaris que s’han sentit als mitjans és que són famílies de classe mitjana…
És veritat que hi ha molta gent preparada, que no són migrants econòmics. Però no és el cas de tota la gent que passa. Cada història que trobes és diferent. Hi ha gent que ha hagut de marxar i que té recursos econòmics per poder costejar-se tot el viatge però també n’hi ha que va sola, hi ha joves, adolescents, hi ha nens que viatgen sols… I darrere d’aquest nen o d’aquesta persona que viatja, segurament hi ha tota una família que ha posat els diners perquè potser no en tenien prous per viatjar tots. Et diuen que ve la classe mitjana i treballadora, que sí que és veritat, però també hi ha un altre ventall de gent que no ho té tan fàcil per arribar fins aquí.

Cap on segueix aquest viatge ara, quina és la propera aventura amb la càmera? 
Està clar és que haver viscut tot això, i parlo per mi però també pel Xavi i altres coneguts, ha fet que ja no puguem deixar de documentar aquesta realitat. L’experiència a Lesbos, que va ser la primera en el context de crisi dels refugiats, després et segueix motivant a seguir explicant. Vaig repetir en el seu moment amb un viatge a Croàcia i la zona dels Balcans i ara vaig tornar a Grècia i Macedònia. Segurament, la propera serà tornar a Lesbos i veure-ho des d’una altra perspectiva. Perquè quan arribes a llocs que són diferents, és normal que el primer cop impacti i et deixis endur pel moment, per la novetat i pel nerviosisme, i facis les fotos que fa tothom. Ara m’agradaria tornar a Lesbos a documentar tot això amb una mica més de calma i intentar aprofundir-hi. Crear un discurs nou que es decanti cap a una altra banda, més reflexiu, més pausat.

També m’agradaria anar als llocs d’acollida. Sant Feliu és un d’ells i m’agradaria començar a fer alguna cosa amb ells, tot i que cal anar amb molt de compte amb aquestes situacions perquè són gent que acaben d’arribar i estan en procés d’adaptació. Vull veure què esta passant realment, al lloc d’arribada, com estan vivint, com van les seves vides després d’aquest recorregut. Suposo que tornarem a Lesbos.

Entrevista publicada a Fet a Sant Feliu el 15 de Febrer de 2016. Article original: http://www.fetasantfeliu.cat/entrevista/79493/sesta-intentant-estigmatitzar-els-refugiats-amb-clara-voluntat-de-frenar-lonada