“Quan un pare insulta l’àrbitre, insulta el seu fill”

“Deixa’t anar els cabells, que amb la cua no t’arriba la sang al cap”. L’Alba Rodríguez té 20 anys, estudia màrqueting i publicitat i treballa a Vueling. Els caps de setmana es posa l’uniforme i es converteix en àrbitre de futbol. Aquesta és la seva manera de continuar vinculada amb aquest esport després que l’equip on jugava, el Santfeliuenc, es desfés. Des de Fetasantfeliu ens trobem amb ella per parlar del món de l’arbitratge, de la violència i del masclisme en el futbol.


Què et va fer prendre la decisió de convertir-te en àrbitre? 
Jo jugava a un equip que estava a punt de desfer-se, perquè moltes començàvem a treballar. Al principi, crec que va ser una manera de continuar al món del futbol diferent de jugar, que m’ocupava molt de temps. I també com a feina, per poder estalviar una mica. Hi havia una companya que havia començat un any abans que jo i m’ho explicava… I em vaig animar!

Explica’ns el procés que passeu per ser àrbitres. Com són les proves? 
El primer que fas és un curs teòric d’uns cinc mesos. Són les regles bàsiques del futbol i a final del curs fas un examen. Després fas les proves físiques, una de velocitat i una de resistència. Les de velocitat són sis sprints de 40 metres i les de resistència, dos quilòmetres en nou minuts.

Passes aquestes proves, esdevens àrbitre… I llavors què passa? 
Quan comences a arbitrar és només en futbol 7, és a dir, es juga en mig camp, són les categories de pre-benjamí, benjamí i aleví. Des del moment en què comences, tens la possibilitat de començar a pujar de categoria. Durant uns mesos et ve a veure un informador d’àrbitres que t’avalua.  També compta l’assistència a classe, perquè cada dues setmanes tenim classes obligatòries. Entre aquestes dues coses i l’examen teòric que fem un cop cada mig any, fan un informe final i et diuen si puges de categoria o no. Jo vaig pujar primer d’aleví a infantil i després a cadet, que són nois de 16 anys. Ara, a final de temporada, puc pujar a juvenil.

Foto cedida per l'Alba Rodríguez
Foto cedida per l’Alba Rodríguez

La posició d’àrbitre és complicada de per si. Personalment com ho vius? 
La categoria en la que estiguis arbitrant ho és tot. Quan arbitres amb nens, m’encanta perquè es sorprenen positivament del fet que sigui una dona. Ho trobem molt normal i els fa gràcia perquè no hi estan acostumats. El problema te’l trobes amb els pares un cop surts al camp.

Fins i tot en categories de nens tan petits? 
Sí, sobretot quan els nens són petits. Si arbitres nois, ja et diran ells les coses. Que no ho trobo bé, però podria semblar més normal, perquè ells són els implicats. Però amb els nens, em crida l’atenció que ells ho trobin normal i ho vegin amb gràcia i, en canvi, els pares els posin la merda al cap. Un cop vaig sentir dir a una companya àrbitra: “cuántos pitos te metiste en la boca ayer, que hoy no pitas nada”. Imagina’t el nivell, pràcticament ho porten assajat!

Tu t’hi has trobat mai, amb faltes de respecte? 
Sí. No com aquesta, però he sentit comentaris com “vés a netejar!”. I el pitjor és que de vegades són mares les que ho diuen. Comentaris masclistes dits per dones.

Llavors diries que en general els pares són pitjors que els nens? 
En aquestes edats sí, sens dubte.

I a mesura que creixen, què passa?
M’he trobat insults, però no per ser noia, sinó pel fet de ser àrbitre. M’han dit de tot, però al camp es poden enfadar i insultar-te, els expulses i llestos. Com que passo per totes les edats, veig molt l’evolució. Quan són petits, si un es fa mal, l’altre l’ajuda, coses que no passen quan veus els partits dels grans. Em pregunto què ha passat en aquest temps perquè els nens siguin tan respectuosos entre ells i mai es posin amb l’àrbitre i els nois facin tot el contrari.

Què creus que es pot fer a nivell institucional per educar la població? Ara han començat a sorgir campanyes més dirigides als pares…
Jo crec que les campanyes són el que arriba a més gent. Jo, a nivell individual, escric, però arribaré a poca gent. Les campanyes arriben a més persones i encara es podria fer molt més, per exemple utilitzant les xarxes socials. S’està intentant! Abans de començar cada partit, sortim amb una pancarta que diu “prou violència, joc net”.

Qui ha de fer aquestes campanyes, la Federació o els clubs? 
Ara ho fa la Federació però jo crec que també s’hi haurien d’implicar els clubs. Ara mateix no s’ho prenen gaire seriosament. Per exemple, ara s’ha incorporat l’opció que l’àrbitre pari el partit si sent algun insult de la grada. Pots parar el partit fins a tres cops per parlar amb el delegat de camp perquè parli amb l’afició. Això s’ha de transmetre als clubs, perquè si la Federació ho explica però els clubs no ho apliquen, queda en res.

Per què creus que no ho fan? És falta d’interès?
Suposo que com que ells no ho pateixen… Ells ho veuen des de fora i tothom té molt assimilat que a l’àrbitre se’l crida. Sembla que hi hagi mares i pares que només vinguin a cridar.

De fet, tu vas escriure que “l’àrbitre és l’únic que no té afició”.
Exacte. Tots fallem. Hi ha porters a qui marquen gols i jugadors que fallen penals. Durant un partit, tots fem algun error. La diferència és que quan marquen un gol a un porter, la gent l’anima i quan un àrbitre s’equivoca, l’insulten. Som els que no tenim afició i és el que ens toca. És molt fàcil veure-ho des de fora, però quan ets a dins tot és més embolicat. Fins i tot em criden quan faig les coses bé. És totalment irracional. Véns a cridar-me perquè t’ha anat malament la setmana i vols desfogar-te.

Després de tot el que ens expliques vas decidir escriure un article que va causar força revolada, vas sortir a alguns mitjans. Què et va portar a escriure aquest article i com has viscut el que ha vingut després? 
Jo escric un blog perquè m’agrada. Normalment escric sobre temes d’actualitat o que em cridin l’atenció. Ja feia temps que volia escriure sobre això perquè és el que tinc més a prop i em fa molta ràbia. Em vaig estar informant, vaig llegir articles d’altres companys i vaig veure que hi havia un munt de casos d’àrbitres que han acabat a l’hospital i altres coses que em van impactar molt. I a més, en categories de futbol base, no m’entra al cap! A l’article explico que quan un pare insulta l’àrbitre en el fons està insultant el seu fill. Si pegues a un àrbitre, el teu fill t’està veient.

Quin exemple dones al teu fill, no? 
Exacte! I vaig veure molts exemples de pares que, en partits de nens de 10 anys, havien pegat a l’àrbitre. Amb l’opinió dels companys i la meva pròpia vaig escriure l’article, el vaig publicar al meu blog i el vaig enviar a El Periódico. El van publicar i a partir d’aquí el van llegir a Onda Cero en directe. Em va encantar que la meva opinió arribés a més gent. Jo no tindré la mateixa repercussió que una campanya de la Federació però m’agrada poder dir la meva i arribar al màxim de gent possible en un tema com aquest, que m’irrita.

Ara portes un altre any arbitrant. Notes que la situació va millorant a poc a poc? Com han canviat les coses en els tres anys que portes?  
Pot ser que hagi millorat una mica, però no diria que molt, és molt difícil conscienciar tanta gent. També vaig canviant de categoria, així que no puc comparar directament. Però crec que ha estat un primer pas poder parar el partit en les categories de nens.

I la teva carrera com a àrbitre, cap a on va? Et veus en un futur com a àrbitre? 
M’agradaria veure-m’hi. Però crec que és molt complicat, sobretot sent dona.

És molt més difícil pel fet de ser dona? 
És pràcticament impossible. No hi ha cap dona a Primera Divisió, només n’hi ha una a Segona o Segona B.  La gent no hi està acostumada i no ho veuen fàcil. Hi ha unes persones que decideixen si jo pujo o no i crec que, inconscientment, prefereixen pujar nois.

És gairebé cultural. 
Exacte. Entre que les proves físiques ens costen més  i que les persones que decideixen qui puja tenen interioritzat que un noi arribarà més lluny, l’oportunitat es dóna abans a un noi que a una noia. Tendeixen a apostar pels homes. La noia ho acabarà deixant.

 

Entrevista publicada a Fet a Sant Feliu l’1 de Juny de 2016. Article original: https://www.fetasantfeliu.cat/entrevista/86038/quan-un-pare-insulta-larbitre-insulta-el-seu-fill

“Les empreses no volen saber res de les persones amb discapacitat”

Al Pavelló Juan Carlos Navarro de Sant Feliu hi té la seu l’UNES Unió Esportiva, entitat que fomenta la pràctica esportiva entre les persones amb discapacitat. A més de gestionar el primer equip de bàsquet en cadira de rodes del Futbol Club Barcelona, l’any 2009 l’UNES va impulsar la creació de les escoles AFA, que avui en dia compta amb nou escoles arreu de Catalunya. Des de Fetasantfeliu entrevistem el director tècnic d’aquest projecte, Jaume Vilella, amb qui hem parlat de l’activitat física adaptada i el suport que aquesta rep dels estaments tant públics com privats.


Per a tots aquells que no us coneguin, ens pots explicar en què consisteix el projecte de l’UNES? 
L’UNES fa trenta anys i escaig que és aquí a Sant Feliu i des de sempre hem estat jugant a bàsquet en cadira de rodes. L’entitat es dedica únicament i exclusiva a la iniciació de nens i nenes amb discapacitat física i intel·lectual al món de l’esport. Per això, des de fa quatre o cinc anys va néixer el projecte de l’escola AFA per donar aquesta opció als pares i famílies que tenen nens que les escoles no poden integrar en una dinàmica normal. Aquí fem que facin activitat física de forma integrada.

Ja que les menciones, explica’ns el projecte de les escoles AFA, com neix i amb quin objectiu? 
Doncs neix fa cinc anys perquè hi havia tres o quatre nanos aquí a Sant Feliu que no tenien on anar. A través de la Mercè Soler, de la part social de l’Ajuntament, vam començar a fer bàsquet amb cadira de rodes amb els nens i a poc a poc hem anat ampliant. Ara tenim nou escoles a tota Catalunya, quatre de les quals són a Sant Feliu, i estem molt contents de poder fer coses aquí a la ciutat.

Teniu, doncs, una relació estreta amb la ciutat i amb la ciutadania. En teniu molts, de nens santfeliuencs? 
És curiós. Tenim acords amb l’Escola Tramuntana, amb Marquet Molins, amb Can Llovera… Però en canvi, a l’escola de bàsquet amb cadira de rodes no hi ha ningú de la ciutat. Ho hem parlat amb la part social de l’Ajuntament: a Sant Feliu hi ha més nens amb discapacitat intel·lectual que amb discapacitat física.

També hi treballeu, amb nens amb discapacitat intel·lectual. Quina és la diferència a nivell de treball i entrenament, com afronteu els diferents grups? 
Normalment, quan treballem amb discapacitats intel·lectuals fem treballs dinàmics en els quals fem que provin diversos esports. L’escola no es centralitza en un esport sinó que fa que provin un ventall de quatre o cinc esports cada any. D’aquesta manera intentem que ells, a part del que és la coordinació i la dinamització de l’esport, es concentrin en fer uns exercicis. Les escoles els concentren a fer només una cosa i amb l’esport seguim amb aquesta concentració per aconseguir que tinguin una rutina de treball, que recordin aquesta rutina i la puguin aplicar a casa o en el futur si volen fer esport de competició. Amb discapacitat física és diferent, perquè en cadira de rodes sí que fem un treball més de transferències, més de coordinació.

L’esport hauria de ser sinònim de companyonia i inclusió. És la vostra escola i la vostra feina la màxima expressió d’això? 
Sí. Dins del nostre criteri hi ha una sèrie de valors que treballem molt: la companyonia, el treball en equip, el respecte… Els monitors tenen molt clar que tots els esportistes que passen per l’UNES han de passar amb aquests valors. Com a mínim, els han d’aprendre, perquè en definitiva és el que els ajudarà a la vida real quan acabin de fer esport o vulguin afrontar una feina. De fet, aquest any hem estat premiats amb una sessió amb l’Eurolliga de bàsquet. L’altre dia vam fer una sessió amb el primer equip del Barça de bàsquet al Palau, en la qual ells s’asseuen a les cadires de rodes i fem un treball de valors dins l’esport. Això dóna crèdit a tota la feina que estem fent, i no només a nivell esportiu.

Aquest tipus d’iniciatives també ajuden a conscienciar les persones que no coneixen la vostra feina o no tenen un discapacitat a prop sobre la importància de l’esport amb persones amb discapacitat. Com d’important és que la gent que no té una persona discapacitada a prop s’acosti a aquestes iniciatives? 
Per nosaltres és molt important. Malauradament, aquí a Sant Feliu, quan tenim partits de l’escola ens vénen a veure 30 o 40 persones, de les quals una vintena són familiars. Creiem que és clau que la gent conegui que a Sant Feliu hi ha un esport per discapacitats, que és un esport igual de competitiu i de maco de veure que el bàsquet, l’handbol o el futbol, i que aquesta gent té molta més necessitat de sentir suport que els de futbol, bàsquet o handbol. És molt important que la gent es mentalitzi que venir a veure un partit nostre no és venir a veure un partit de discapacitats. A nosaltres ens agrada dir que són esportistes sense adjectius.
Ens adonem que en general hi ha molta gent que no vol veure la discapacitat si no la té en família o la viu per algun conegut. Hi ha massa hipocresia. Els discapacitats només serveixen, i és així de trist, pels Paralímpics. Llavors sí que se’n recorden i tot és perfecte. Però els quatre anys restants, aquests nanos que treballen cada dia s’adonen que ningú els ve a veure, ningú els cuida, ningú els tracta com els ha de tractar, les empreses no en volen saber res… És curiós.

Què es pot fer per convèncer aquesta gent? 
Nosaltres intentem enviar la informació a tots els mitjans. Però la veritat és que els mitjans de comunicació no tracten igual un esport que un altre. Per exemple, jo no escolto tertúlies on hi hagi gent que tingui discapacitat.  No existeix perquè no els interessa, per als mitjans de comunicació és un producte que no ven. Tu veus una persona amb discapacitat en una foto i la passes. O els veus per televisió i canvies de canal. Perquè a vegades tenim la sensació que si ho veiem es fa més real. El dia que els mitjans de comunicació s’adonin que han de tractar per igual l’esport amateur, semi-professional que l’esport adaptat i omplin les mateixes pàgines podrem dir que s’ha normalitzat. Però això costa.

Parlaves del primer equip, que juga com a Barça. Vosaltres gestioneu el primer equip de bàsquet en cadira de rodes del Futbol Club Barcelona. Com ha estat l’evolució i com esteu vivint ser el primer equip d’un equip tan gran? 
Nosaltres jugàvem com a UNES, vam arribar a les fases per pujar a Divisió d’Honor B i aquell any, el 2009-2010, el Barça-Guttman va trencar l’equip i ens van demanar que fóssim Barça. Ens trobem amb un equip de primera que volia pujar de divisió. Fitxem a dos jugadors americans i un de colombià, molt joves, mantenim la categoria i el segon any vam fitxar més gent i mantenir la categoria. Posteriorment, ens van treure part del pressupost i vam haver de baixar a la divisió on estem ara. L’entrenador i alguns jugadors van marxar i ara estem lluitant amb menys pressupost però amb el suport del Barça, que obre portes.

De totes maneres, us han apadrinat noms importants de les institucions catalanes com Artur Mas, Pasqual Maragall o Ivan Tibau. Com ajuden aquests apadrinaments a una entitat com la vostra? 
Quan demanem l’apadrinament de personatges públics per l’escola AFA el demanem per mostrar que fem molt bona tasca, som l’única entitat a Catalunya que està movent 250-260 nens cada setmana. Però no rebem recolzament públic ni privat d’empreses. Això ens xoca molt i per això demanem aquest suport institucional, com és el de l’Oriol Junqueres, Artur Mas, Ivan Tibau. Ens va molt bé a l’hora de presentar-nos a empreses privades, però a l’hora de la veritat l’empresa es posa una bena als ulls. Nosaltres anem cada any a unes 200 o 250 empreses a demanar diners i a dia d’avui us puc dir que n’hi ha dues que ens en donen.

Quines són? 
De Sant Feliu hi ha Laboratoris Almirall i Levi’s. El 40% de les empreses et diuen a la cara que no volen saber res de les persones amb discapacitat.

Per què?
Simplement no volen que la seva marca es relacioni amb els discapacitats. I no hi ha un retorn. El que passa és que no estem demanant 200.000 euros, sinó 1.000, i ens demanen un retorn que és impossible que aconseguim. Ara, quan vénen els Paralímpics, llavors sí, perquè hi ha televisió, etc.

Esteu treballant moltíssim. Ara en quina direcció ho fareu? 
Ara obrirem una escola a Toledo amb la Universitat de Castilla la Mancha i la Facultat d’Esports i hi tindrem dues o tres escoles. L’altre dia vam signar el conveni. També hem començat a parlar amb l’Ajuntament de Lleó per obrir-hi una escola. Estem veient que hi ha zones geogràfiques a Espanya on, com que no hi ha associacions que controlin la discapacitat com fem aquí, ens rebem amb els braços oberts.
Escola AFA avançarà aquí, a fora de Catalunya i el meu objectiu coma  entitat és fer el salt internacional. Ja hem proposat a la Fundació Barça treballar amb la Fundació Shakira a Colòmbia, amb la Fundació Neymar a Brasil i amb la Fundació Messi a Argentina per fer totes les campanyes que ja estant fent amb persones amb risc d’exclusió social també amb les persones amb discapacitat. A nivell informatiu i a nivell d’imatge, seria molt important. La nostra idea és aguantar les nou escoles AFA que tenim ara mateix i intentar augmentar en una o dues més, augmentar el nombre d’escoles fora de Catalunya l’any vinent i en dos anys podríem intentar fer el salt a nivell internacional.

 

Entrevista publicada a Fet a Sant Feliu el 23 de Maig del 2016. Article original: https://www.fetasantfeliu.cat/entrevista/85416/les-empreses-no-volen-saber-res-de-les-persones-amb-discapacitat

“Podem créixer i treballar juntes perquè totes tenim el nostre espai”

El Butifarrasound ja gairebé és aquí i aquest any comptarà amb la presència de Funkystep & the Sey Sisters. Elles, les germanes Sey, catalanes d’origen ghanès, van actuar a Sant Feliu el passat dia de Sant Jordi amb el seu trio de gospel, The Sey Sisters. Aprofitant la seva visita, Fet a Sant Feliu es va colar a les seves proves de so per parlar amb elles sobre què podem esperar de la seva actuació dissabte que ve.


Expliqueu-nos què és Funkystep & The Sey Sisters, què podrem trobar al concert que fareu al Butifarrasound?

Edna: Funkystep & The Sey Sisters és una banda molt potent en la qual fem funky, soul, coreografies… Fem un barreig de versions i llavors en fem un de temes propis on hi ha tota l’explosió. Som Funkystep & The Sey Sisters i per tant és una barreja de les dues coses però, musicalment, una cosa és The Sey Sisters, que és el trio gospel, i una altra cosa és la banda funky-soul que és amb la que tocarem a Sant Feliu al maig.

Quina relació tenen els dos grups? Amb Funkystep & The Sey Sisters trobem les mateixes referències a la música africana, amb la indumentària que caracteritza les Sey Sisters?

Yolanda: Ens trobem amb una cosa totalment diferent. Amb el trio fem gospel i és un concert més íntim i amb una indumentària molt particular. Funkystep & the Sey Siters és molta més festa. En resum, són dos grups totalment diferents, amb el punt en comú que The Sey Sisters som als dos.

Kathy:
 Pel que fa a la vestimenta, l’únic punt en comú de Funkystep i les Sey Sisters és que és que portem teles africanes, tant en una formació com en l’altra.

I com és aquesta evolució? Primer sou només The Sey Sisters i us uniu en una altra formació o creixen en paral·lel?

Kathy
: Funkystep existia abans que les Sey Sisters amb l’Edna de cantant, la Yolanda i jo no hi érem. Quan vam començar a unir-nos en les Sey Sisters llavors vam unir-nos a Funkystep.

Edna: 
Podem dir que el link entre una i l’altra, a part que som nosaltres, és l’estil de la música negra. Però en un és en el sentit del gospel més espiritual i en l’altre amb un sentit més festiu, més energètic, més de ballar.

Aquest bon rotllo que es viu als vostres concerts, no?

Exacte!

Les tres teniu carreres musicals i artístiques –també sou actrius- juntes i per separat. Diuen que família i feina no s’han de barrejar…

Foto cedida per les Sei Sisters
Foto cedida per les Sei Sisters

Edna: Ostres! Doncs jo crec que som un molt bon exemple que pot funcionar, sempre i quant es deixi espai a fer diferents coses. Com tu deies abans, tenim carreres en conjunt, amb Sey sisters i amb Funkystep. Però per un altre cantó, la Yolanda y la Kathy són actius, i d’aquí poc faran temporada al teatre. També treballen amb diferents altres grups i fan moltes coses. Per tant, sempre que es deixi espai perquè les altres persones del grup evolucionin com a individus, per molt que siguem germanes, permet que puguem créixer i puguem treballar juntes i créixer juntes perquè cadascuna té el seu espai. Jo també tinc el meu projecte propi, que es diu Edna Sey, amb el qual faig temes més de jazz i amb ritmes africans. I l’Albert també treballa amb altres grups fent jazz.

Poder tenir llibertat però alhora coordinar-vos i treballar juntes. 

Kathy:
 Clar, i enriquir-nos també d’altres coses que hi ha. Nosaltres ens enriquim de com treballem nosaltres, però també és molt gratificant treballar amb altra gent i veure el que ells t’aporten i el que llavors tu pots aportar al grup.

No és el primer cop que toqueu a Sant Feliu… 

No, aquest any hem tocat per Sant Jordi i l’any passat ja vam ser-hi, justament també per aquestes dates. I l’experiència va anar molt bé!

Entrevista publicada a Fet a Sant Feliu el 2 de Maig de 2016. Article original: https://www.fetasantfeliu.cat/entrevista/84417/podem-creixer-i-treballar-juntes-perque-totes-tenim-el-nostre-espai

“S’està intentant estigmatitzar els refugiats amb clara voluntat de frenar l’onada”

“Cal veure-ho per creure-s’ho”. Així explica el fotoperiodista santfeliuenc Raül Clemente les condicions que es troben els refugiats quan posen el primer peu a Europa. Ell les ha pogut conèixer de primera mà. Amb el seu company de professió Xavi Herrero, va marxar autofinançat a l’illa grega de Lesbos per veure el que hi estava passant i plasmar-ho amb la seva càmera. Aquest divendres, 19 de febrer, s’inaugura al Palau Falgeura una exposició on podrem conèixer, a través de les fotografies d’aquests dos fotoperiodistes, la situació que es viu a Lesbos. En aquesta entrevista, Raül Clemente ens parla dels voluntaris, de l’escassa presència d’organitzacions internacionals i de la desorganització general que ha pogut observar en la gestió de la ja anomenada crisi dels refugiats. L’exposició ‘Shamful Island. Lesbos, la porta d’entrada a Europa’ es podrà visitar del 19 de febrer al 6 de març a la sala d’exposicions del Palau Falguera.


Què podem trobar a l’exposició que inaugures el dia 19? 
És una exposició a dues mans amb el Xavi Herrero, company amb qui vam estudiar el postgrau de fotoperiodisme a la UAB. Des que ens vam conèixer estem engegant projectes relacionats amb el fotoperiodisme, amb les noves tecnologies aplicades al periodisme. Paral·lelament, anem fent la nostra passió, la nostra vocació, que en aquests moments implica ser freelance i marxar autofinançat a cobrir temes com aquest. Volem posar en òrbita i ensenyar, a través de la fotografia, el que està passant a l’illa grega de Lesbos. És un recorregut de com de dramàtica és l’arribada, com són atesos i, després, com és el procés, com se’ls ajuda, el trànsit que han de passar als camps de refugiats esperant els visats i les condicions en què estan.

Quines són aquestes condicions? Quan un refugiat arriba a Lesbos, què s’hi troba? 
No ens podem posar en la seva pell directament. Tu estàs allà com a observador i des del primer minut veus el drama que representa. Hi ha una barreja de sensacions, fins i tot per ells. Molts arriben entusiasmats perquè han passat el tràngol de creuar aquests vuit quilòmetres de mar que són una odissea. Molts es prenen l’arribada a Europa com la salvació però, des de la nostra perspectiva, pot ser una trampa. El primer que es troben són quatre voluntaris, poca gent. És significatiu veure que en el punt d’arribada no hi ha grans organitzacions. La pregunta que et corre constantment quan ets allà és “on són les organitzacions i els governs?”. En general, hi ha una desorganització flagrant en la primera presa de contacte d’aquesta gent amb Europa.

I després de l’arribada?
Moltes vegades els tornes a veure. Primer els reps, veus cares, veus gent, coneixes gent i dos dies després els tornes a veure a l’interior de l’illa o als camps de refugiats. I veus com els canvia la perspectiva. Segueixen estant molt contents però et diuen que no s’imaginaven passar aquest tràngol als camps de refugiats, molts d’ells desbordats, amb faltes d’higiene, faltes de seguretat, dormint a la intempèrie…

Et preguntaves on són els governs, les organitzacions. S’ha dit que qui realment ajuda és la gent de l’illa i algunes organitzacions han demanar que se’ls doni el Premi Nobel de la Pau. Quin és el paper dels habitants de Lesbos en la crisi dels refugiats? 
Parlant amb la gent de l’illa és obvi que el sistema i tota la concepció de l’illa com era abans, una illa de l’Egeu on la gent vivia del turisme, ha canviat fins a ser una illa on no es respira una altra cosa que això. Està desbordada.

Com ajuden els veïns? 
Per exemple, el primer dia que vam anar als 15 trams de costa on arriben els refugiats, hi havia una parella de veïns de Lesbos però també un parell de dones angleses que havien llogat un cotxe i anaven amunt i avall ajudant com podien. També és veritat que, així com hi ha molta gent que ajuda, també n’hi ha molta que s’intenta lucrar de tot això. I això es veu cada cop més a Grècia en concret i a la ruta en general.

Com es lucren? 
En els quilometres de costa d’arribada s’ajunten veïns, voluntaris estrangers, fotògrafs, periodistes, altres ONG com Proactiva, etc. Hi ha veïns de l’illa que sí que fan un servei d’ajuda al principi però després fan negoci. Per exemple, quan arriben les barques, les desmantellen. Treuen els motors, les fustes, les mateixes barques inflables… Al principi, ajuden a treure la gent de la barca i quan tothom està sa i estalvi a la platja, ells entren en acció i agafen tot el que poden. També hi ha molta gent que fa de “taxi” i cobra per acostar-los als primers caps d’ajuda, però moltes vegades els deixen a mig camí després d’haver-los cobrat una quantitat important per persona.

Quan penses en un camp de refugiats, ve al cap l’imaginari col·lectiu d’altres llocs. Però allà tenen certa llibertat de moviment, poden entrar i sortir i qui s’ho pot permetre pot agafar un taxi. És molt impactant veure un camp de refugiats i a la sortida una cua amb desenes i desenes de taxis esperant. És significatiu que amb un drama humanitari com aquest, hi hagi gent que se n’estigui aprofitant. Als veïns que se n’aprofiten se’ls anomena rates precisament per això.

I tot i així, hem vist galeries vostres amb el títol “Lesbos, primera escala cap a l’esperança”. Creus que encara hi ha esperança? 
Cada cop menys, i més veient com s’està actuant. És una cadena que afecta els països d’acollida i ells marquen els tempos. Cada cop veig menys esperança perquè cada cop més hi ha una xarxa de manipulació en què s’està intentat estigmatitzar tota la gent que arriba. Pot ser que alguns hagin fet coses que no s’hagin de fer. Han arribat milers i milers de persones, així que pot ser, com a tot arreu. Però s’està intentant estigmatitzar tota aquesta gent amb clara voluntat de frenar l’onada. A mesura que vas avançant en aquesta ruta dels Balcans vas veient que cada vegada són més difícils els trànsits entre països, hi ha països que tanquen fronteres… Ara, de cop i volta diem que només poden passar certes nacionalitats. On s’està quedant tota aquesta gent? Molts refugiats, com se’ls ha denominat, estan estudiant la possibilitat de tornar i ja hi ha gent que ho està fent. No s’està gestionant bé, des de l’arribada i el trànsit fins a l’acollida; l’organització és pèssima.

També perquè els acords als que s’arriba després no s’acaben complint. A Espanya havien d’arribar uns quants milers de persones i n’han arribat uns centenars. 
I tant, hi ha un estancament complet.

Parlaves de l’estigmatització. Quin paper creus, com a fotoperiodista, que tenen els mitjans de comunicació en tot això? Hem vist casos com l’Aylan, aquest nen que va remoure moltes consciències però que ha sortit tant que s’ha acabat gairebé banalitzant. 
Efectivament, els grans mitjans de comunicació no estan ajudant gens. A part que segmenten molt la informació, ara s’ha banalitzat completament. Una mort com la de l’Aylan fa uns mesos va sortir a la palestra i va representar un toc d’atenció per tot Europa, posava noms i cognoms a una mort al Mediterrani, a l’Egeu concretament. Des de llavors, han mort més de 300 nens i no se n’ha sabut més. S’ha convertit en donar xifres, en petites notícies de números que t’entren per una orella i surten per l’altra. També depèn dels països. Podríem analitzar per què als Estats Units han estat en primera plana moltes més fotos que la de l’Aylan.

Per què creus que és? 
No ho sé, potser perquè estan més lluny. Parlo de mitjans com el New York Times que sempre treu en portada fotos de desgràcies. No sé fins a quin punt és per la independència que té o per la seva importància, o si és que ho veuen des de la distància i no els afecta tan directament. Al final, jo puc parlar de la nostra feina, i diu molt que quan fas incursions d’aquestes i tens material, t’atenguin millor a l’altra punta del món, com a Uruguai, on ara publicarem un altre reportatge sobre Lesbos, que a casa, on ni et contesten els mails o et diuen que ja van publicar una galeria fa dues setmanes.

Hi ha diverses fotos teves amb els nens com a protagonistes. Ho busques o és que són els que millor representen aquest drama? 
Ni el Xavi ni jo som molt partidaris de fer fotografies de nens, no ens hi volem recrear. La majoria d’aquestes fotos no les hem publicat enlloc precisament per això. I les poques que hem publicat ha estat perquè t’enerva i la gent les ha de veure. Tenim fotos no només de nens sinó de cadàvers que han arribat a l’illa i tampoc som de publicar-ho ni d’ensenyar-ho. Però creiem que en certs moments, per moure consciències i no banalitzar-ho com en el cas de l’Aylan, cal explicar. I si els nens apareixen a les fotos és perquè hi són. N’hi ha centenars i crec que el drama ha agafat una altra dimensió també perquè creuen famílies senceres.

De fet, un dels grans comentaris que s’han sentit als mitjans és que són famílies de classe mitjana…
És veritat que hi ha molta gent preparada, que no són migrants econòmics. Però no és el cas de tota la gent que passa. Cada història que trobes és diferent. Hi ha gent que ha hagut de marxar i que té recursos econòmics per poder costejar-se tot el viatge però també n’hi ha que va sola, hi ha joves, adolescents, hi ha nens que viatgen sols… I darrere d’aquest nen o d’aquesta persona que viatja, segurament hi ha tota una família que ha posat els diners perquè potser no en tenien prous per viatjar tots. Et diuen que ve la classe mitjana i treballadora, que sí que és veritat, però també hi ha un altre ventall de gent que no ho té tan fàcil per arribar fins aquí.

Cap on segueix aquest viatge ara, quina és la propera aventura amb la càmera? 
Està clar és que haver viscut tot això, i parlo per mi però també pel Xavi i altres coneguts, ha fet que ja no puguem deixar de documentar aquesta realitat. L’experiència a Lesbos, que va ser la primera en el context de crisi dels refugiats, després et segueix motivant a seguir explicant. Vaig repetir en el seu moment amb un viatge a Croàcia i la zona dels Balcans i ara vaig tornar a Grècia i Macedònia. Segurament, la propera serà tornar a Lesbos i veure-ho des d’una altra perspectiva. Perquè quan arribes a llocs que són diferents, és normal que el primer cop impacti i et deixis endur pel moment, per la novetat i pel nerviosisme, i facis les fotos que fa tothom. Ara m’agradaria tornar a Lesbos a documentar tot això amb una mica més de calma i intentar aprofundir-hi. Crear un discurs nou que es decanti cap a una altra banda, més reflexiu, més pausat.

També m’agradaria anar als llocs d’acollida. Sant Feliu és un d’ells i m’agradaria començar a fer alguna cosa amb ells, tot i que cal anar amb molt de compte amb aquestes situacions perquè són gent que acaben d’arribar i estan en procés d’adaptació. Vull veure què esta passant realment, al lloc d’arribada, com estan vivint, com van les seves vides després d’aquest recorregut. Suposo que tornarem a Lesbos.

Entrevista publicada a Fet a Sant Feliu el 15 de Febrer de 2016. Article original: http://www.fetasantfeliu.cat/entrevista/79493/sesta-intentant-estigmatitzar-els-refugiats-amb-clara-voluntat-de-frenar-lonada

TOPS Quartet to Perform at The Roxy

The next gig of the Canadian band will be happening on the evening of this Tuesday, November 10th, at ageless The Roxy, in West Hollywood

“A very beautiful classic venue.” This is how TOPS, the Canadian quartet, described The Roxy, the venue in West Hollywood where their next concert is going to take place on Tuesday.

The voice of the band, Jane Penny, has shown in a conversation with Splash Magazines her excitement to be in Los Angeles: “The West Coast always feels like a vacation,” she said. According to this musician, the city of angels breathes culture and this is why she is so enthusiastic about her upcoming gig: “In Los Angeles, younger kids, and actually everybody, have more access to culture. Somehow, I think it’s in the air. There’s something in LA that makes everyone interested in it.”

What makes TOPS quartet and its music so special is that the members of the band self-produce their own content. They record the instruments individually and then Jane does the vocals at home or at a friend’s studio. “When you do it yourself, you can create the environment you need,” emphasized the artist, whose career has always been focused in playing in bands. And she adds, “the more control I have on it, the more I feel like it reflexes what we are doing.”

Art is something crucial for Jane and when we ask her for her background in art history and the influence it has on her music, she explains that “being an artist applies to your entire personality and everything you do.” And, running away from a commercial view of music, she does not hesitate to add “For me, doing music that’s not part of a larger aesthetic thing wouldn’t make any sense.”

When reading about Jane Penny and her previous interviews, the role of women in the industry is something that keeps showing up. Jane’s point of view about the issue is anything but conventional: “It is easy to find people who want to use you and your body in a commercial way. I do not personally have a problem with the sexualization of women.” Her explanation as per why this is will get you wondering: “I think it is very powerful; the power of our body and the anxiety it creates.”

Do not miss the date, this Tuesday the 10th of November, at 8pm, at The Roxy West Hollywood.

Article published on Splash Magazines on November 9, 2015. Original article: http://www.lasplash.com/publish/Entertainment/cat_index_la_events/tops-quartet-to-perform-at-the-roxy_printer.php

“We need to fight to make movies and encourage young girls”

Joyce A. Nashawati is presenting her opera prima, Blind Sun, at Sitges Film Festival. Born in Beirut and raised in Ghana, Kuwait and Greece, she studied in the United Kingdom and moved to France, where she is currently based. Her international background clearly influences this movie, where three different languages are spoken at all times. In it, Ashraf arrives to a villa in a hot and dry area of Greece, where he will have to fight both real threats and his own ghosts. In our conversation with this young director, we talk about the movie, its future and the presence of women in the movie industry.


How do you come up with the idea of Blind Sun, something different from what we have seen before?

I’ve always liked genre movies a lot, and that’s what I have been doing in my short movies. It’s more the mystery type of genre film, I like it when you are not sure if what happens is real or just a dream. I like to work from there. Bling Sun was mostly the desire to do something under hot weather and sun. Because when we have traditionally created fear, it has been at night. It’s a tradition in the cinema of Northern countries, like England, where you imagine mist and forest…

And Dark.

Yes! I wanted to adapt it to where I grew up, the coast near Athens and give it a Mediterranean feeling.

You were saying that you wanted to do something in day light. How do you create mystery in this atmosphere?

I think that tension can work both in day light and night, because tension depends also on the storyline. Here, you are in an open space and open spaces can make you feel dizzy; it also comes from the sensations of the character. He feels blinded. And I also used the heat, because we spend a lot of time with the main character, so I wanted for people to feel what he’s feeling physically.

That’s very interesting. How much of this is real and how much happens in Ashraf’s mind?

It kind of remains open.

Exactly. At the beginning everything feels real but after the bathtub scene you start wondering if he’s actually imagining it. Do you want to leave it open?

I like the idea of leaving it open because as a spectator, I really like movies that keep me questioning when I leave the theatre so, personally, I enjoy it. Not everyone enjoys it, some people actually gets angry, but that’s why I kept it open myself. At the end, there are some elements that can push you to think that it’s all in his head: when you hear scream of a child, the wife… But some people don’t hear them. It’s very much a question of desire, I think. When you are watching a film, if you don’t want to come out of the dream -or the nightmare- you do not hear.

It’s the viewer who feels it.

The viewer decides. Some people directly know -or think- that it’s in his mind, and some other people don’t hear anything and they say it’s all real.

Right. And what’s the role of the drought that Greece is going through in this movie? We see that they cannot use water… Is it because you wanted to add social issues to it or because of the heat we need to feel in order to empathize with Ashraf?

It’s a mix. I thought that since my themes are heat, water is a good way to relate the story to Greece today, but in a metaphorical sense. Because Greece is in a situation where they’re lacking essential things and, instead of using money, which would be a socially realistic way of presenting the current situation in Greece, I decided to use water to adapt that to my story.

Switching to you as a director, you grew up in different places. How did that affect you when you decided to become a filmmaker?

Ah, I never thought of that. I was thinking about it the other day, because someone asked me something similar to this, but when I was a kid I became a cinephile very early and I liked to watch movies all the time. I think the movie theatre kind of became my home, because I was travelling a lot. So, first of all, it helped me become a cinephile; maybe not a director, but a cinephile.

And how does it currently affect your movies? For instance in this movie they speak three different languages, which is not common for a film.

Yes. I think it did affect it. Being my first feature film, I probably put personal things in it even without noticing. It was after finishing it that I realized that, industry-wise, it is very complicated to make a movie where they speak different languages, but it made it personal for me, because I always lived surrounded by many languages at the same time. And I also found it contemporary, because now people are more and more like me. When I was a kid, it was rare, but now it is also a way to talk about how everyone is living. Like yourself, you live in the U.S. I’m in France… And also, because the story is also about someone lonely, the different languages help isolate him.

We read a couple of weeks ago that in the U.S a really short percentage of movie directors are women. Why do you think it is that there are so few women in the industry?

For some reason, I think that in France there are more movie directors. It might be because I notice them, because they are women, or maybe it’s true that there are more. Why it is happening is something that I don’t know. I really don’t know. It’s something that we should think about.

So, do you think that in Europe it’s a different story?

The thing is, I may be biased by the fact that I’m a girl. Therefore, I know girls who make movies, I meet them and we talk about movie making… But I would really like to know the percentage, maybe it’s lower and I just don’t feel it this way.

We’ll definitely try to find out. What do you think we could do to change this tendency and bring more women into filmmaking? Do you think that something could be done within the industry?

That’s a difficult question. It’s such an important issue that I’m just afraid to say clichés. I could say, is it because men think that women cannot make movies? Can that possibly be the question? Are there more men who are producers? Either way, there is something I have noticed in France. Men have greater budgets. Is it because men are more comfortable working together? At the end of the day, we just need to really fight to make movies and encourage younger girls. I know that I may be more shy that my male equivalents so if I see that there’s a young timid girl that wants to make movies I need to push her.

This has been your first time presenting a feature movie in Sitges. How has the experience been so far?

That’s also a tough question. I really like being here because it’s a festival that I enjoy coming to, to watch films. I like what they select. For the film itself, I wanted to meet more people to talk about it. And I didn’t, probably because I did not stay at the end of the screening. I should have probably done that to talk to people and share. But I think it’s a good starting point.

Last but not least, what’s your distribution strategy for the movie?

We’re sending it to many festivals. I already have distribution deals in France and Greece, the two main countries. But we don’t have a sales agent yet, so we don’t know what will happen in other countries. Maybe film festivals will help us find some.

I’m sure they will. Thank you so much for your time!

Filmmaker Interview: Celia Novis (Sole Survivor)

Tom Wolfe said that “One belongs to New York instantly.” Celia Novis, journalist, screenwriter and director, knows a lot about that. Her second feature film, Sole Survivor, brings us closer to La Nacional – Spanish Benevolent Society, the only living witness from what once was Little Spain, the Spanish neighborhood in the Big Apple. The movie has achieved the Spanish Consulate’s official support and a crowdfunding campaign has been started to allow Celia to perform her passion, giving voice to the unknown. We meet with her in Miami to talk about La Nacional’s living history, the Spanish culture in New York and the other main focus of her documentary film, Art.


What is so special about La Nacional that moved you to make this documentary?

La Nacional – Spanish Benevolent Society is the oldest Spanish society in the United States. It was founded on 1868 and performed a crucial function for the Spanish immigrants who arrived after 14 or 15 days on a boat. It was the first place they would go to, hungry, without any money, without knowing the language, and there they could find food, clothes and even rooms where they could sleep. It was, let’s say, like being home thousands of miles away.

It is also the only place that survived from what once was Little Spain, the Spanish neighborhood in Manhattan. Although they had good times in the 40s, 50s and 60s, after that there was a period with a lot of criminality related to drugs and Little Spain disappeared. La Nacional was about to be sold five years ago, but it survived, it is the only survivor. That’s why we called the movie Sole Survivor.

What do you think kept it in place? 

Some people, descendants from Spaniards, lovers of the Spanish culture and people from the neighborhood started a fundraising and joined forces in a campaign aimed to stop the society’s closing. It was the only footprint of a neighborhood that had been very important, with up to 40 Spanish businesses. In the block between 7th and 8th Avenues, in 14th St. and a little bit of its surroundings, Spanish was the only spoken language. There were even 15.000 Spaniards registered, although this is still an unsure number. La Nacional was its only living footprint. Some people saved it and now it is living its second golden age.

Has the new wave of immigration helped this new golden age?  

La Nacional is not a charity anymore, as the Spaniards who come to the city nowadays, come in a different way. We arrive to the States with a better education, knowing the language and with the medical insurance covered. Right now, it is a center of cultural meetings, where we get together to share our culture and encourage people to learn Spanish. We also celebrate New Year’s Eve, eating grapes of course! Traditions are kept between Spaniards and people who are interested in the Spanish culture.

Painter Domingo Zapata joins you in this journey called Sole Survivor. What is the role of Art in this movie?

It plays quite an important role. The movie has two main focusses: La Nacional, which speaks in first person and the painting that Domingo Zapata creates after our script. He gets inspired in the script and, according to his way of understanding art and understanding our movie, he composes a painting. Thereafter, in the movie, we go from some elements present in the painting, which refer to a specific time or detail that caught his attention, to the history of immigrants and the society.

Like a guiding threat…

Indeed, it is the guiding threat. And it is something I knew from the very beginning. Manel (Ferrera, co-producer) met Domingo and always wanted to shoot him painting. He has so much strength in camera, he is a camera animal! At the end, that did not come through but I stuck with the idea of including him in our movie about immigrants. Domingo is an immigrant himself, who came to the United States fifteen years ago and reached his American dream. He loved the story and he is actually going to donate the painting to La Nacional. And here, there is a wink. In this society, there are a lot of legends. They say that among all the pieces that the artists have left there, there was a Sorolla, which of course disappeared when the society was plundered. He donated the painting in the first golden age of the center and, now, Domingo is going to donate his in the second golden age. It is like a mirror story, I just hope this painting does not disappear. To me, it is great that La Nacional is so full of legends; I love to think that every story has an aura of mystery. If you give the same importance to facts and legends, you will get a beautiful story.

You said that there were 15,000 Spaniards registered and mentioned how important La Nacional was to them. But, how important was that wave of Spanish immigrants to New York?

Somehow, they kept the Spanish culture alive in the city. They still settled in, as many of them stayed in the United States and put down roots. Therefore, they are grateful to America but do not forget where they came from. This is good for the city because, in my opinion, New York is the world’s capital city, the melting point, thanks to the fact that all these communities were able to find their place to settle and show to the other communities their roots and traditions.

It is also said that Lorca, Dalí, Paco de Lucía… A lot of important people were there. We know that Fabri Salcedo, original from Spain, was a myth for American soccer, and member of the society. Also Josep Camprubí, Catalan who founded El Diario La Prensa, the most read newspaper in Spanish, joined La Nacional. We are talking about people who helped spread the Spanish culture around the United States.

You have got the support of the Spanish Consulate in New York. What does this reinforcement mean to you and to the movie?

Truth is it was a surprise. We applied for the aid and, when they gave it to us, they told us that it is not
usually given to audiovisual projects, but to plastic arts. Therefore, it is the only movie supported by the Consulate.

How so?

Because they love it, it was about time that someone spoke about this center. For us, it was a great happiness but it also meant a great responsibility, the kind of responsibility that we love. And now, thanks to the Consulate and to the support given by La Nacional, this is the official movie. At the end of the day, having this support means being reinforced by the Spanish Government.

It has been a year and a half since the process started. How has the documentary evolved?

foto profile en el subwayIt has been a difficult evolution. First, Manel moved to Miami in August, so my right-hand man was no longer in New York. Right now, I have more help, but at the beginning I had to do the jobs of a lot of people myself. Research requires time. And we are talking about living history, so there is a lot of information, new data come up… On the one hand, research has been hard and, since the center was plundered, a lot of documents got lost. And, on the other hand, we have been asking for financial aid from our friends, people interested in the Spanish culture, and with that little money we could shoot what we were discovering. What we knew for sure, we shot.

In short segments.

Exactly. Besides, sometimes we have just a witness about something, and he is a man in his 90s.
So… Let’s go! This has been the process so far. That’s how we saw that unless we started a crowdfunding, we would be out of work. And we could not allow ourselves to not pay a team or not shoot a scene.

What about the campaign? It has been going on for a couple of weeks…

It has been well received. Of course, we are receiving support from friends, people who love us and family, but it looks good, we have hope. I don’t think we are asking for a big amount. For a documentary film, we asked for $25.000, which is not all we need, but at least will allow us to keep moving. And when other investors see money, it is easier for them to invest. It will help a lot if we achieve the goal.

This is your second feature film after On Vampyres and Other Symptoms. How do you feel in this second movie compared to the first one?

I feel a little more endorsed, I would say. And more prepared, of course. They are very different stories but have something in common. My first feature film was about a Spanish director who was more well-known in England and the United States than in Spain. Despite being a recognized genre director, he almost died in the anonymity in his own country. Somehow, I want to give voice to the unknown. And this is, for me, the connecting point to this new movie, which is giving voice to something I find interesting and important and is unknown. This is my passion and having the Consulate’s support, inspires hope in me and gives me more serenity and strength to take risks when I am telling the story.

What are your projects for the future?

There are some things going on. With our production company we have some projects in mind, some TV show and some other documentary film. We already did brainstorming and wrote the first drafts. Also, there is a project that I love. It is a script for a fantastic-horror movie. I don’t think about it every day, but it has definitely been in every important moment of my life. It is the story I developed at the Cuban Film Academy (Escuela de Cine de Cuba – EICTV) and finished at the New York Film Academy. It happens between New York and Barcelona, and I have been developing it during important moments and in important places to me. I would like it to be my third feature film and, in this case, it would be special. Besides, I have the first draft and all the sequences in my head. When I am done with Sole Survivor, I would like to get this one started.

Interview published on the Spanish site of Indiewood/Hollywoodn’t on July 24th, 2015. Original article in Spanish: http://indienyc.com/la-nacional-era-encontrarse-en-casa-miles-de-kilometros-entrevista-con-celia-novis-directora-de-sole-survivor/

Filmmaker Interview: JC Falcón (People You May Know)

JC Falcon has just finished shooting his new movie People You May Know and he is already thinking about upcoming projects. “I never dreamed about Hollywood”, says the director born in Gran Canaria. Now, he is based in Los Angeles, where he arrived three years ago to work away from the economic crisis that Spain is currently going through. In our conversation with him, we discussed his new film, the first one shot in the United States, the differences of shooting in both countries, and the current situation of indie cinema.


JC
JC Falcón

How have these weeks of shooting been?

It has been an adventure, as we only had 14 effective days of shooting. It was a challenge for me, being the first time that I shot a feature film in the United States, in a more professional manner and with a larger team.

We did a great planning work. During the weeks prior to shooting, we went through everything in the movie so every member of the team would know what exactly his or her task was. We did not have time to arrive to the set and start thinking about what we were going to do. We even rehearsed with the actors beforehand. The idea was to get to the set, assemble the camera and start shooting.

It was a very positive adventure in every sense, a great school for me. When you are working in a language that is not your own, with another structure, you will always learn a lot. Now that it is over, I can say I had fun. We did it!

How do you jump into this challenge, into shooting a feature film in two weeks in LA?

To be honest, I came from Spain because, after premiering my movie La Caja in 2007, in 2008 the famous crisis began. And if the movie industry has always been bad, from 2008 on it was almost non-existent. I saw that there was no possibility for me to find a job there and I decided to play my last card going to Los Angeles. I always said that, if they let me make my movies in Spain, I would be the happiest man on Earth, I never dreamed about Hollywood. I came with some projects in mind, and during these years I have been working on them. But they were ambitious projects and, in this business of ours, deadlines are slow. The wait was killing me! Also, I was in a foreign country, without my family and friends’ support, and that makes it more difficult. Until one day I changed my mindset. It is like they say, “If the mountain won’t come to Muhammad then Muhammad must go to the mountain”, so I though about outlining a project in which I had a 99% certainty that I could make it happen. And I came up with this story with only a few characters, in which the elements that form the plot do not require a large production. It is basically based on the personal story of these characters and on the dialogue. I was lucky enough that the first people I presented the project to loved the story and, from that moment on, I got in touch with Guillermo (Escalona), with La Panda, and with Pau (Brunet) and we started the process. This was last summer, in September-October we started working with La Panda and, in only a year, the project has been defined.

Tell us about the movie, the story that it tells… You compare it to 500 days of summer and Obvious Child… Is it this kind of dramedy?

Yes, it is a dramedy, as I say, like life itself. Life is not always a comedy and it is not always a drama, it is a mix. And in my projects, I like to play with that.

It tells stories based on relationships, disappointments, frustration and, at some point, even about the lack of trust that you may have on the people who surround you. All this mixed up in characters who are around their forties, when people start rethinking their lives. It is late for some things and way too early for others, you are in no-man’s land. And, the way society faces it nowadays, it looks like when you turn 40, you have to be reaping fruits instead of sowing them. If you have not achieved this by that age, you can feel frustrated and get into a bunch of insecurities that are difficult to deal with. The movie talks about all this through these four friends. There are two parallel stories that converge and diverge in the lifestyle and situations of the gay world and the straight world. In the gay world, there is a moment when it is conceived that it is more difficult to settle, it is more difficult for people to commit and there is a fear to that commitment. And when it comes to the straight world, you get to a point in which you need everything to be happy, in this case, starting a family, having a child, but ultimately this does not make a difference. If the essence that keeps a couple together, love, trust, is broken, everything else will be destroyed.

PYMK director2
JC Falcón with actor Mark Cirillo

How autobiographic is the movie, how much of you do these stories have?

I have heard from other writers that “you should not tell a story to a screenwriter if you don’t want to see it in a movie”. In this case, this movie is, not only autobiographic, but made of little pieces from everyone who has surrounded me. There are a lot of stories that worked as an inspiration and many others that appear exactly as they happened. I have told many of these friends “Do you remember when you told me that or that situation we lived together? It is in the movie”. The film is well stocked with this kind of experiences and they are excited and expectant to see what I have done with that.

We read in the PYMK dossier that movies with gay themes are currently having better international sales than the other ones. Why do you think this is? Is there a peak of this theme?

I think it is getting normalized. People have fewer reservations when it comes to going to a gay film festival or going to the theatre to see a movie with a gay theme. There are less reservations and much more visibility. This generates more following and impact. I have tried to run from the gay stereotype. I wanted to make a completely normalized movie, in which there is a gay character who meets with a straight character, but where their sexuality does not matter at all.

And the city? What is the role of Los Angeles in this movie? I understand it is an important part of the marketing strategy…

It is not the physical city, but its essence, the feeling that living in Los Angeles implies. The movies does not show the city all the time, it is quite the opposite. However, it breathes this attitude. Sometimes, there are very angelinas attitudes that we all know. But there is also a soul and sensations that people who live in LA develop. It is a different city, it is special. You can feel very lonely at some point, you love it one day and hate it the other, it is a city of contrast. I was a little scared to write a movie, not only in English, but also about a city and its citizens being a foreigner. It felt bold. But it shocked me in a positive way that people who read the script said that it is very angelino, that it breathes the essence of Los Angeles.

In our interview with Elisa Lleras, we mentioned the VOD and the possibilities that it gives to smaller movies. How important is this platform to People You May Know?

Nowadays, these platforms are great for movies like ours, that a few years ago would not have had any opportunity unless they ended up in hands of a distribution company. Especially because, even if a small production company broadcasted it in a couple of theatres, without money to promote it, it would end up in nothing. However, these new platforms have the same repercussion or even more than theatre distribution. It is one of the best ways out for low budget movies. I love them; I appreciate them and they have a great following.

You have made movies in Spain and now in the United States. How different is filmmaking in both countries?

Once you are in set and have said “action”, the essence is the same. Even so, here the structure, all that surrounds a production, is much more strict. The tasks, the jobs of each member of the production team are very protected by unions. In Spain, screenwriters are often unprotected and actors are sometimes neglected. I was shocked by the meticulous way they have to deal with some issues here. Back there, we have a more relaxed way of working, more permissive in some moments.

Also, I really like to work with the actors, do previous rehearsal work and preparation, and they are not used to that. American actors are not used to be directed, they are used to the fact that directors indicate the physical directions of what needs to be done. And when I brought up that we were going to rehearse, they were a little surprised. They are very used to solving the situation themselves and I am not. Together, with their contributions and mine, we got the movie off the ground. They told me how happy they were with the experience. And I am delighted with our cast.

Looking to the future, what is coming both for the movie and for JC Falcón?

Regarding the movie, the producers are negotiating distribution through different ways. We expect it to be finished by the end of this year so it can be premiered at the beginning of 2016. Depending on the exhibition platform, we will see if it goes to festivals or to some platform on the Internet. We have a lot of confidence in the project and I think we have a golden boy. From the beginning, I thought that whoever came into this project had to love it because, for now, no one is going to be rich because of this movie. And, indeed, everyone who worked in the project enjoyed both the script and the preparation of the movie, and they are in love with it. And when there is so much love, everything goes well.

As per myself, I am working in a project, one of those that were on the table, which has taken two years to get ahead and I hope it will finally happen in 2016. It is an American movie that would be shot between Los Angeles and India, a comedy I am in love with. It is a story about old legends, Hollywood divas that travel to India and, there, the wild happens.

PYMK director1
Director during the shooting of PYMK

It sounds to me like The Best Marigold Hotel

Somehow, it does. When I saw that the movie was coming out, especially the first one, I thought, “they got ahead of me!” But at the end, it has been good as it put into orbit, it put into fashion the movies lead by elderly actors and actresses. It seems that when you turn certain age, they do not write characters for you anymore. And this movie was written exactly for whose people. The two stories have nothing to do with each other but it really helped to show that there are great stars waiting, wishing to have something written for them.

What makes a movie indie: the theme, the director’s look, the budget…?

It is a little bit of everything. The director’s look is, in a lot of cases, and certainly in mine, influenced by the budget limitations. From that point on, an indie format has been created. There are movies with this indie touch that have a budget that of 7 million dollars. But, really, an indie movie is one that you need to make with 400, 500 or 600 thousand dollars, in which you have production limitations that force you to be not only creative but also decisive. As a director, it forces me to visually resolve in a way that I wouldn’t in other situations, and to have a different look of the story I want to tell. And, above all, these limitations give you the freedom you don’t have when you work for a studio and you are subject to the standards and the directions of the production company. In an indie film, they respect much more the director’s and actors’ creative freedom

What would be your advice to a director who is starting his or her career, either in Spain or in the Unites States?

The advice is quite different in the U.S. and in Spain. But I think that what I have done this last year is a formula that I would apply to myself if I were starting: do not wait for the super project to arrive because you will waste your time waiting. Nowadays, we have plenty of opportunities to make more affordable projects and make them ourselves. Embrace your story and tell it with the tools you have available. Write; go to the street and shoot.

Interview published on the Spanish site of Indiewood/Hollywoodn’t on July 27th, 2015. Original article: http://indienyc.com/interview-jc-falcon-director-people-may-know/

“Los actores americanos no están acostumbrados a que los dirijan”, entrevista con JC Falcón, director de People You May Know

JC Falcón acaba de terminar su película People You May Know y ya está pensando en proyectos de futuro. “Yo nunca tuve sueños Hollywoodianos”, nos explica el director nacido en Gran Canaria desde Los Ángeles, ciudad a la que llegó hace tres años para probar suerte lejos de la crisis económica que se vive en España. Con él hablamos de su último filme, el primero rodado en Estados Unidos, de cómo es hacer películas en los dos países, y de la situación actual del cine independiente.


¿Cómo han ido estas semanas de rodaje?

Ha sido toda una aventura porque ha sido muy corto, fueron 14 días efectivos de rodaje. Para mí era un reto, porque era la primera vez que rodaba un feature film en Estados Unidos, de carácter más profesional, con un equipo más amplio.

Hicimos un muy buen trabajo de planificación. Estuvimos varias semanas planificando bien la película y cada miembro del equipo tenía muy claro cuál era su cometido porque sabíamos que no teníamos tiempo para llegar al set y estar divagando sobre qué hacer. También hicimos un trabajo de ensayo con los actores. La idea era llegar, montar la cámara y empezar a rodar.

Fue una aventura muy positiva en todos los niveles, ha sido una escuela muy grande para mí. Quieras o no, cuando estás trabajando en un idioma que no es el tuyo, con otro tipo de estructura, siempre aprendes mucho. Ahora, a toro pasado, puedo decir que lo pase muy bien. Lo conseguimos, ¡al final lo conseguimos!

¿Cómo te lanzas a este reto, a grabar una película en dos semanas en Los Ángeles?

Te voy a ser sincero, como no puede ser de otra manera. Yo vine desde España porque, después de la estrena de mi película La Caja en 2007, en 2008 empezó la famosa crisis. Y si el cine siempre ha ido mal, a partir del 2008 fue prácticamente nulo. Vi que no había posibilidad de encontrar trabajo y, antes de tirar la toalla, miré de agotar el último cartucho yendo a Los Ángeles. Yo siempre he dicho que si a mí me dejan hacer mis peliculitas en España sería el más feliz del mundo, nunca tuve sueños Hollywoodianos. Vine con varios proyectos bajo el brazo y en estos años he estado moviéndolos y trabajando en ellos. Pero eran proyectos de carácter más ambicioso y, en este negocio nuestro, los plazos son muy lentos. ¡El tiempo se me comía! Se une que estás en un país extranjero, no estás arropado por tu familia, por tus amigos, y siempre es mucho más difícil. Hasta que de pronto un día me cambió el chip. Como dicen, “si Mahoma no va a la montaña, la montaña va a Mahoma” y pensé en plantear desde los inicios un proyecto en el que yo tuviera el 99% de seguridad de que lo iba a sacar adelante. Así fue. Es una historia de pocos personajes en la que los elementos que configuran la trama no precisan de una gran producción, está basada en la historia personal de estos personajes, en el diálogo. Tuve la suerte de que a las primeras personas a la que les propuse el proyecto a modo de inversores les encantó la historia y a partir de ahí me puse en contacto con Guillermo (Escalona), con La Panda, y con Pau (Brunet) y empezamos a moverlo todo. Te hablo del verano pasado. En septiembre-octubre empezamos a trabajar con La Panda y en un año prácticamente se ha conformado este proyecto.

Háblanos de la película, la historia que cuenta… Vemos que la comparáis con 500 days of summer,Obvious Child… ¿Es este tipo de comedia dramática?

Sí, es una comedia dramática, como digo yo, como la vida misma. La vida no es siempre comedia y no es siempre un drama, siempre está mezclado. Y en mis proyectos, me gusta jugar con eso.

PYMK director2
JC Falcón con el actor Mark Cirillo

Cuenta historias basadas en las relaciones, en los desengaños, en la frustración y en algún momento incluso en la pérdida de confianza que puedes tener en la gente que te rodea. Todo eso envuelto en unos personajes que están rondando la cuarentena, cuando empiezas a plantearte ciertas cosas en la vida. Es tarde para algunas cosas pero muy pronto para otras, y estás un poco en terreno de nadie. Del modo que lo plantea la sociedad hoy en día, parece que a los cuarenta tengas que estar recogiendo frutos en lugar de sembrando. Quien a esa edad no lo ha conseguido, puede sentirse frustrado, y entrar en unas inseguridades con las que es difícil lidiar. Esta película habla de todo esto a través de cuatro amigos. Son dos historias paralelas que confluyen y divergen en el modo de vida y las situaciones del mundo gay y el mundo heterosexual. En el mundo gay, llega un punto en el que está la idea generalizada de que es más difícil asentar una relación, que la gente se comprometa, que hay más miedo precisamente a ese compromiso. Y en cuanto al mundo hetero, llega un momento en el que sientes la necesidad de tenerlo todo para ser feliz, en este caso, formar una familia, pero al final eso no lo es todo. Si la esencia que mantiene una pareja unida, el amor, la confianza, se quiebra, por efecto dominó lo demás se destruye.

¿Qué tan autobiográfica es la película? ¿Cuánto tienen de ti estas historias?

Ya he escuchado a otros escritores o guionistas decir que “nunca le cuentes una historia a un guionista si no quieres verla en un libro o en una película”. En este caso, esta película es, no sólo autobiográfica, sino que está hecha de pequeños trozos de vida de toda la gente que me ha rodeado. Hay muchas situaciones reales que me han inspirado, que no aparecen exactamente iguales, y hay otras muchas que sí que han sucedido tal como están. A muchos de estos amigos les he dicho “¿te acuerdas cuando me contaste eso o la situación que vivimos en aquel momento? Está en la peli”. La película está totalmente nutrida de este tipo de experiencias y ellos están muy emocionados y muy expectantes de ver qué he hecho yo con eso.

Leía en el dossier de PYMK que las películas con temática gay actualmente tienen más ventas internacionales que las de otras temáticas. ¿Por qué crees que es eso? ¿Hay un auge de esta temática?

Creo que se está normalizando. A la gente le da menos reparo ir a ver las películas en un festival de cine gay, o ir a ver una película de esta temática. Hay menos reparo y mucha más visibilidad. Esto hace que tenga más seguimiento y más repercusión. Yo he intentado huir del estereotipo gay. He querido hacer una película totalmente normalizada, en la que hay un personaje gay con un personaje heterosexual que confluyen con total normalidad, que el tema de la sexualidad no importe lo más mínimo.

¿Y la ciudad? ¿Qué rol tiene Los Ángeles, en esta película? Tengo entendido que es una parte importante a la hora de sacarla al mercado…

No es tanto la ciudad física, como la esencia, el sentimiento que tiene vivir en Los Ángeles. No es una película en la que estés todo el tiempo enseñando la ciudad, al contrario. Sin embargo, respira esa actitud. En algunos momentos, hay actitudes muy angelinas que todos conocemos. Pero luego hay esa alma y sensaciones que desarrolla la gente que vive en Los Ángeles. Es una ciudad diferente, especial. Te puedes sentir muy solo en cierto momento, hay días que la odias y días que la amas, es una ciudad de mucho contraste. Yo tenía un poco de respeto a escribir una película, no sólo en inglés, sino sobre una ciudad y su gente siendo yo de fuera. Me parecía un poco atrevido. Pero me ha chocado positivamente que la gente que se ha leído el guion ha dicho que es muy angelino, que respira mucho la esencia de Los Ángeles.

Hablábamos en nuestra entrevista con Elisa Lleras del VOD y de las posibilidades que da a películas más pequeñas. ¿Cómo de importante puede ser para People You May Know?

Hoy en día este tipo de plataformas son una gran ventaja para películas como la nuestra, que hace unos años no hubieran tenido ninguna posibilidad si no caen en manos de una distribuidora. Sobre todo, porque igual podrías conseguir que una pequeña productora la proyectara en un par de salas pero si no tienes dinero para promocionarla se queda en nada. Sin embargo, estas nuevas plataformas tienen una capacidad de repercusión tan o mayor que la propia distribución en salas. Es una de las mejores salidas para películas de poco presupuesto. A mí me encantan, valoro mucho este tipo de plataformas, que luego tiene un gran seguimiento.

Has hecho películas en España y ahora una película en Estados Unidos. ¿Cómo de diferente es hacer cine en los dos países?

Una vez estás en el set y has dicho “acción”, en esencia es lo mismo. Aun así, aquí la estructura, todo lo que rodea a una producción, es mucho más estricto. Las labores, las profesiones de cada miembro de los equipos de producción están muy protegidas por los sindicatos. En España, en muchos casos, los guionistas están muy desprotegidos y los actores muy abandonados. A mí me chocaba la manera tan meticulosa tienen aquí de tratar algunos temas. Allá tenemos una manera de trabajar un poco más laxa, más permisiva en algunos momentos.

También es verdad que a mí me gusta mucho trabajar con los actores, hacer un trabajo previo de ensayos y de preparación, y aquí no están muy acostumbrados a eso. Los actores americanos no están muy acostumbrados a que los directores los dirijan, sólo a que les marquen las direcciones físicas de lo que hay que hacer. Y cuando les planteé que íbamos a estar ensayando, se quedaron un poco sorprendidos. Ellos están muy acostumbrados a resolver por su cuenta, y yo no. Entre todos, con sus aportaciones y con las mías, conseguimos sacar la película adelante. Me decían que estaban encantados con la experiencia y ha salido todo muy bien. Estoy muy contento, encantado con el casting que tenemos.

PYMK director1
El director durante el rodaje de People You May Know

De cara al futuro, ¿qué viene tanto para la película como para JC Falcón?

En la película, los productores están negociando la distribución por diferentes vías. Esperamos que esté terminada a finales de año para poder estrenarla a principios del año que viene. En función de la plataforma de exhibición que tenga, veremos qué orientación lleva, si va a festivales o a alguna plataforma de Internet. Tenemos mucha fe en este proyecto y creo que ha salido una niña bonita. Desde el principio, pensé que quien entrara en este proyecto tenía que ser por amor, no podía ser por dinero porque evidentemente, por ahora, nadie se va a hacer rico con esta película. Y así ha sido. Todo el que ha entrado ha disfrutado tanto del guión como de la preparación de la película y están enamorados. Y cuando hay tanto amor en una historia, sale bien.

En cuanto a mí, estoy trabajando en un proyecto, uno de los que estaban sobre la mesa, que lleva dos años para salir adelante y que espero que por fin salga en 2016. Es una película americana que se rodaría entre Los Ángeles y la India, una comedia que me tiene muy enamorado. Es una historia sobre las viejas leyendas, divas, de Hollywood que hacen un viaje a la India y ahí se monta el desmadre.

Suena un poco a The Best Marigold Hotel

De alguna manera sí. Cuando vi que salió la película, sobre todo la primera, pensé “¡ya se me han adelantado!”. Pero por otro lado ha ido bien porque ha puesto en órbita y de moda el cine hecho por actores y actrices mayores, que estaba ya muy denostado. Parece que cuando pasas de determinada edad ya no escriben para ti. Y esta película está escrita precisamente para estas personas. Las historias no tienen nada que ver, pero ha ayudado mucho a poner en órbita que hay grandísimas estrellas que están esperando, deseando que escriban algo para ellos.

Para ir cerrando, ¿Qué hace una película indie: la temática, la mirada del director, el presupuesto…?

Es un poco todo. La mirada del director viene dada en muchos casos, o en mi caso en particular, por las limitaciones de presupuesto. A partir de ahí se ha generado un estilo, un formato indie. Hay películas con ese punto indie con un presupuesto que ya quisiera yo, 7 millones de dólares. Pero realmente una películaindie es la que tienes que hacer con 400, 500 o 600 mil dólares en la que tienes unas limitaciones de producción que te obligan no sólo a ser creativo sino resolutivo. A mí como director me obliga a resolver visualmente de una manera que no haría en otro tipo de producción y a tener una visión diferente de la historia que quiero contar. Y sobre todo, esas limitaciones te dan ciertas libertades que no tienes cuando trabajas para un estudio en el que estás sometido a las pautas y a las direcciones de la productora. En una película independiente, se respeta mucho la libertad creativa del director y de los actores.

¿Qué consejo darías a un director que este empezando, ya sea en España o en Estados Unidos?

El consejo es bastante diferente en Estados Unidos y En España. Pero yo creo que lo que yo he hecho este año es una fórmula que me la aplicaría si estuviera empezando: no esperar a que llegue el megaproyecto porque se te va a pasar el tiempo en la espera. Hoy en día hay muchas más oportunidades de hacer proyectos más asequibles y realizar tú mismo tus propios proyectos. Lanzarte a contar tu historia utilizando las herramientas que tienes disponibles. Escribe lo que sea y ya sal a la calle a rodarlo.

Entrevista publicada en Indiewood/Hollywoodn’t el 27 de Julio de 2015. Artículo original: http://indienyc.com/los-actores-americanos-no-estan-acostumbrados-que-los-dirijan-entrevista-jc-falcon-director-de-people-may-know/

“La Nacional era encontrarse en casa a miles de kilómetros”, entrevista con Celia Novis, directora de Sole Survivor

Decía Tom Wolfe que “uno pertenece a Nueva York al instante”. Celia Novis, periodista, guionista y directora de cine, lo sabe muy bien. Su segundo largometraje, Sole Survivor, nos acerca a la Nacional – Spanish Benevolent Society, el único testigo vivo de lo que un día fue Little Spain, el barrio español de la gran manzana. La película ha conseguido el apoyo oficial del consulado español en Nueva York y ha empezado una campaña de crowdfunding que permitirá a Celia llevar a cabo su pasión, dar voz a lo desconocido. Con ella nos reunimos en Miami para hablar de la historia viva de la Nacional, de la cultura hispanohablante en Nueva York y del otro gran protagonista de su documental, el arte.


 

¿Qué tiene de especial la Nacional que te ha llevado a hacer este documental?

La Nacional – Spanish Benevolent Society es la sociedad española más antigua de los Estados Unidos. Se fundó en 1868 y siempre hizo una función muy importante para los inmigrantes españoles que llegaban después de 14 o 15 días en un barco. Era el primer lugar donde llegaban, con hambre, sin dinero, sin conocer el idioma, y ahí podían encontrar un plato de comida, ropa o incluso habitaciones donde quedarse. Era, digamos, encontrarse en casa estando a miles de kilómetros.

También es el único lugar que ha sobrevivido de lo que fue Little Spain, el barrio español de Manhattan. A pesar de haber tenido épocas muy buenas en los años 40, 50 y 60, luego hubo un periodo desastroso con problemas de crimen asociado a las drogas. Así como otros barrios como Little Italy o Chinatown se mantuvieron allí, aunque ahora Litlle Italy sea sólo una postal, Little Spain desapareció. La Nacional, a pesar de que estuvo a punto de ser vendida hace unos cinco años, es el único superviviente. Por eso la película se llama Sole Survivor.

¿Qué crees que la mantuvo en pie? 

Algunas personas, hijos de españoles o enamorados de la cultura española y gente del barrio, hicieron un fundraising y unieron fuerzas en una campaña para que no cerraran esta sociedad. No podía ser, era la única huella de un barrio que había sido muy importante a nivel comercial, que llegó a tener más de 40 comercios españoles. En el bloque entre la séptima y la octava, en la calle 14 y un poco de los alrededores, sólo se hablaba español. Incluso, aunque esta es una cifra que baila un poco, había unos 15.000 españoles censados. Fue un barrio muy importante y la única huella que quedaba era la Nacional. Entre unos cuantos la salvaron y ahora vive su segunda época de oro.

¿Ha ayudado la nueva ola de inmigración española a esta nueva etapa dorada?  

La Nacional ya no tiene la función de beneficencia que tenía antes. La ciudad también ha cambiado mucho y los españoles que llegamos ahora lo hacemos de diferente manera. Venimos más formados, sabiendo más o menos inglés, con el seguro de salud cubierto. Ahora es un centro de encuentros culturales, donde nos juntamos más que nada para compartir nuestra cultura y fomentar las clases de español. También se celebra el fin de año, ¡con las uvas por supuesto! Se mantienen las tradiciones entre los españoles y gente que está muy interesada en la cultura española.

Os acompaña en el viaje de Sole Survivor el pintor Domingo Zapata. ¿Qué papel le has querido dar al arte en esta película?  

Tiene un papel bastante importante. La película tiene dos protagonistas: uno es la Nacional, que habla en primera persona, y otro es el cuadro que pinta Domingo Zapata basado en nuestro guion. Él se inspira en el guion que le envié y, a través de su manera de entender el arte y de entender nuestra historia, pinta un cuadro. A partir de ahí, loque hacemos en la película es ir de algunos elementos del cuadro que hacen referencia a una época o a algún detalle que a él le ha llamado la atención, a la historia de los inmigrantes y de la Sociedad.

Como el hilo conductor…

Es el hilo conductor. Y es algo que yo tenía muy claro. Manel (Ferrera, co-productor de Sole Survivor) conoció a Domingo y se quedó con ganas de rodarlo pintando, porque tiene mucha fuerza en cámara, es un animal de cámara. Al final, eso no surgió pero quedó la idea de incluirlo a él en la película de los inmigrantes. Porque Domingo es un inmigrante español que vino a Estados Unidos hace quince años y consiguió su sueño americano. Le encantó la historia, y de hecho va a donar el cuadro a la Nacional. Y aquí hay un guiño. En esta Sociedad hay muchas leyendas, es fantástica porque hay muchas cosas que se pueden probar y otras que no. Se cuenta que entre los muchos artículos de peso y obras de los artistas que han pasado por allí, había un Sorolla, que por supuesto desapareció cuando la Sociedad fue expoliada. Parece que él donó el cuadro en la época buena de la Nacional. Y ahora Domingo va a donar su cuadro en la segunda época dorada. Es una especie de historia espejo, aunque esperemos que este cuadro no desaparezca.  A mí, que creo que las historias siempre tienen un halo de misterio, me encanta que la Nacional esté llena de leyendas. Si le das la misma importancia a las leyendas que a los hechos, tienes una historia muy bonita.

Dices que se habla de 15.000 españoles censados y que la Nacional fue muy importante para ellos. Pero, ¿cómo de importante fue esta ola de inmigrantes españoles para la ciudad? 

Ellos, de alguna manera, mantuvieron la cultura española en la ciudad, sin dejar de integrarse, porque la mayoría de ellos se quedaron en Estados Unidos y asentaron raíces. Con lo cual, se sienten agradecidos a Estados Unidos pero no olvidan de donde vienen. Eso es muy bueno para la ciudad porque, para mí, Nueva York es la capital del mundo, el melting pot, precisamente gracias a que acoge, gracias a que todas estas comunidades han encontrado su lugar, han podido asentarse y demostrar a otras comunidades cuáles son sus raíces y sus tradiciones.

Luego también se cuenta que Lorca, Dalí, Paco de Lucía… Mucha gente importante ha pasado por allí. Sabemos que Fabri Salcedo, de origen español, fue un mito del soccer americano, y miembro de la Sociedad. También Josep Camprubí, catalán que fundó El Diario La Prensa, el más leído de todo Nueva York en español, se unió a la Nacional. Hablamos de gente que ha ayudado a difundir la cultura española, hispanohablante, por Estados Unidos.

Tenéis el apoyo del Consulado Español en Nueva York. ¿Qué significa este respaldo para vosotros y para la película?

La verdad es que fue una sorpresa. Nos presentamos a las ayudas y cuando nos las concedieron nos dijeron que normalmente no se dan a proyectos audiovisuales, sino plásticos. O sea, que es la única película apoyada por el consulado.

¿Cómo es eso?

Porque les gustó mucho, ya era hora de que alguien hablara de este centro. Para nosotros, fue una alegría pero también una presión, de la que nos gusta. Y ahora, gracias al consulado y al apoyo de la Nacional, ésta es la película oficial. Lo que quiero decir es que es muy importante tener el apoyo del Consulado, que no deja de ser el del Gobierno de España.

 Lleváis un año y medio con el proceso. ¿Cómo ha sido la evolución del documental? 

La evolución ha sido muy difícil. Primero, Manel se fue a Miami en Agosto, así que mi mano derecha ya no estaba en Nueva York. Ahora tengo más ayudas pero al principio tuve que hacer sola el trabajo de mucha gente. Investigar requiere horas. Y hablamos de historia viva, hay un montón de información, salen datos nuevos… Por un lado, la investigación ha sido dura, porque como se expolió el centro, muchos documentos se perdieron y no hay material físico de la Sociedad. Y por otro, económicamente hemos estado pidiendo ayuda a amigos, a personas interesadas en la cultura española, y con ese poquito dinero hemos podido ir rodando lo que íbamos conociendo. Lo que sabíamos seguro, lo rodábamos.

En pequeñas píldoras.

foto profile en el subway
Celia Novia en Nueva York

Claro. Además, por ejemplo, a veces tenemos sólo un testimonio sobre algo, y es un señor de 90 años. ¡Pues vamos! Este ha sido el proceso hasta ahora. Por eso vimos que si no hacíamos un crowdfunding, íbamos a estar parados. Y no nos podemos permitir no poder pagar a un equipo y no poder grabar.

¿Y la campaña, cómo va? Habéis empezado hace una semanita…

La verdad es que está siendo muy bien acogida. Claro que están apoyando amigos, gente que nos quiere mucho y familia, pero tiene muy buena pinta, tenemos esperanzas. Creemos que tampoco estamos pidiendo una cantidad muy elevada. Para una película documental, hemos pedido $25.000, que no es todo lo que nos hace falta, pero por lo menos nos permite avanzar. Y cuando otros inversores ven dinero, es más fácil que inviertan. Nos va a ayudar mucho si llegamos al objetivo.

https://vimeo.com/134272456

Esta es tu segunda película después de On Vampyres and Other Symtoms. ¿Cómo te sientes en este segundo largometraje en comparación con el primero?

Me siento un poquito más respaldada, si se puede decir. Y más preparada, obviamente. Son historias muy diferentes, pero tienen algo en común. Mi primera película va sobre un director de cine español que era más conocido en Inglaterra, Estados Unidos y en los círculos angloparlantes que en España.  A pesar de haber sido un director de cine de género bastante reconocido, casi murió en el anonimato en su país. De alguna manera, es querer dar voz a lo desconocido. Y este es, para mí, el punto de conexión con esta película, que está poniéndole voz a algo que me parece muy importante y muy interesante y que es desconocido. Esta es mi pasión y tener el apoyo del consulado, de gente muy importante que confía en mí como artista, me ilusiona y me da más tranquilidad y más fuerza para poder arriesgarme en lo que quiero contar.

Finalmente, ¿Qué proyectos de futuro tienes?

Hay varias cosas. Con la productora tenemos varios proyectos pensados. Alguna serie de televisión y algún documental, para los que ya tenemos brainstormings y los primeros drafts. Después hay otro que me hace mucha ilusión. Es un guion de ficción de una película de fantástico-terror, que empecé a escribir como un libro hace por lo menos 15 años, y ha ido creciendo conmigo. No es que todos los días piense en la historia, pero ha estado en todos los momentos importantes de mi vida. Es la historia que desarrollé en la Escuela de Cine de Cuba y que acabé en la Escuela de Cine de Nueva York. Pasa entre Nueva York y Barcelona, y la he estado desarrollando en periodos y en lugares importantes. Me gustaría que fuera mi tercer largometraje y en este caso sería especial. Además, la tengo clarísima, tengo ya el first draft y tengo todos los planos en mi cabeza. Sólo falta perfilarla y perfeccionarla. Pero le tengo ganas. Cuando acabe con Sole Survivor me gustaría ponerme con esta.

Entrevista publicada en Indiewood/Hollywoodn’t el 24 de Julio de 2015. Artículo original: http://indienyc.com/la-nacional-era-encontrarse-en-casa-miles-de-kilometros-entrevista-con-celia-novis-directora-de-sole-survivor/