Las 5 películas latinas del Festival de Autor de Barcelona que no te puedes perder

Los cinéfilos de Barcelona tienen una cita ineludible en las próximas semanas. Entre el 21 de Abril y el Domingo 1 de Mayo, la capital catalana vivirá la sexta edición de su Festival de Cine de Autor, en el que cada año se presentan las propuestas cinematográficas más atrevidas y personales. Algunas, con nombres conocidos o directores ya consolidados. Otras, aún sin estrenar. Indiewood/Hollywoodn’t, estará en el festival y trerá todas las noticias y críticas referentes al cine latinoamericano. De momento, éstas son las películas con presencia latina que podremos ver en los próximos días en Barcelona:

Chronic (Michel Franco) – México y Francia

Es la primera vez que el director mexicano Michel Franco abandona su país para rodar una película muy personal con actores de primer nivel como Tim Roth y Betsie Tulloch. Daniel es un enfermero que cuida a personas en estado terminal, mientras a su vez intenta arreglar las cosas con su propia familia. De telón de fondo, una cuestión: ¿Quién cuida al cuidador cuando éste lo necesita?

Las plantas (Roberto Doveris) – Chile 

La única producción chilena con presencia en el Festival nos acerca a la historia de Florencia, una adolescente que deberá hacerse cargo de su hermano, en estado vegetativo, cuando su madre es ingresada en el hospital. Como parte de sus cuidados, empieza a leerle un cuento, “Las plantas”. ¿Sabían que las almas de las plantas toman cuerpos humanos en las noches de luna llena? Florencia lo descubrirá al tiempo que explora su sexualidad conociendo personas por Internet. La película tiene todos los elementos para convertirse en un psycothriller de los que persigue al espectador hasta días después de abandonar la sala.

Nasty Baby (Sebastián Silva) – Estados Unidos

Producción norteamericana con director chileno. En ella, un artista de vídeo afincado en el Nueva York suburbial, interpretado por el director de la película Sebastián Silva, intenta tener un hijo con su novio y su mejor amiga. Mientras este inseparable tridente intenta traer al mundo a su hijo, no sin dificultades, tendrán que hacer frente a un conflicto vecinal que no les pondrá la vida nada fácil.

Neon Bull (Gabriel Mascaro) –Brasil, Uruguay y Holanda

Las famosas vaquejadas brasileñas son el telón de fondo de esta película. En este largometraje al más puro estilo road movie, nuestro vaquero recorre el país acompañado por su familia itinerante: un amigo, la bailarina de un club, y su hija. Por si éstos no fueran elementos suficientes, el sueño del protagonista es dedicarse al mundo de la moda, y por él luchará en todos los momentos en los que no esté en el rodeo.

Te prometo la anarquía (Julio Hernández Cordón) – México. 

Muchos han dicho que el director guatemalteco Julio Hernández Cordón prometía anarquía, y anarquía nos ha dado. Esta película cuenta con actores no experimentados que ofrecen al filme un realismo tan necesario como poco común. Miguel y Johnny son amigos de toda la vida. Y amantes. Y, además, son traficantes de sangre. El negocio les va bien hasta que se meten en una transacción demasiado grande para ellos y ahí descubren cuál es el precio de cometer un error en el mundo real y en el México actual.

Presentando ya su sexta edición, el Festival de Cine de Autor de Barcelona se ha convertido en uno de los eventos cinéfilos más importantes de la capital catalana. Este año se emitirán 70 películas, con especial presencia del cine español y francés. Se puede consultar toda la programación del Festival en este link. No se pierdan la cobertura en directo del festival en nuestro Facebook y Twitter.

Artículo original publicado en Indiewood/Hollywoodn’t el 21 de Abril de 2016. Artículo original: http://indienyc.com/las-5-peliculas-latinas-del-festival-de-autor-de-barcelona-que-no-te-puedes-perder/

“La ràdio sempre s’està reinventant perquè és viva”

Entrevistem Esteve Crespo, periodista i professor de la UAB, autor d’una tesi doctoral sobre la ràdio a Sant Feliu

Esteve Crespo, va presentar la seva tesi doctoral sobre la ràdio a Sant Feliu en un acte a l’Arxiu Comarcal la setmana passada. En la seva investigació, analitza la funció i l’existència de Ràdio Joventut de Sant Feliu (1948-1967) i de l’actual, Ràdio Sant Feliu (1981-).

Sant Feliu és una ciutat amb tradició radiofònica. Aquesta és una de les conclusions que podem extreure de la presentació de la tesi doctoral d’Ernest Crespo, “La radiodifusió a Sant Feliu de Llobregat: Adaptació de la comunicació de proximitat al context legal, econòmic, social i tecnològic”. Com va explicar la periodista i conductora del programa ‘El Mirall’ a Ràdio Sant Feliu Silvia Guillén, “la fortuna ha volgut que la presentació d’aquesta tesi coincidís amb l’aniversari dels 35 anys de Ràdio Sant Feliu”. Però la tradició radiofònica de la ciutat va més enllà, tenint en compte que Ràdio Juventud de Sant Feliu va operar a la ciutat entre els anys 1948 i 1967, pel que va ser un element d’oci importantíssim durant el Franquisme.

Esteve Crespo va començar la seva carrera periodística precisament a la ràdio de la nostra ciutat quan tenia només 17 anys, i ha acabat treballant en ràdio i televisió Ràdio Televisió Espanyola. A més, és professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, on va presentar aquesta tesi, que va rebre una qualificació Cum Laude, el passat mes de febrer. En l’acte de presentació a Sant Feliu, abans del qual Fet a Sant Feliu va poder parlar amb ell, el periodista va assegurar que aquesta tesi “és un agraïment personal a Sant Feliu”


 

Com ha estat el procés d’investigació de la tesi, quines fonts t’han ajudat? 

Tota la documentació oficial que s’enviava a Barcelona o a Madrid ha desaparegut, no es troba als arxius. Només quedaven algunes coses a les fonts de l’ajuntament o bé que algun particular, com el Josep Déu, havia deixat a l’arxiu. He anat creuant dades amb d’altres fonts indirectes, com la revista Alba, que fins l’any 60 va recollir les programacions, i el Cornetín, el Dardo, que eren publicacions de Sant Feliu. També m’ha ajudat molt la documentació i posterior entrevista amb qui va ser director de la ràdio durant molts anys, gairebé tot el període, l’Emili Torras, que ara té 90 anys i se’n recordava de moltes coses. Així, he anat creuant dades i confirmant el com, què, quan i per què.

I pel que fa a la ràdio actual?

Es conserven molt pocs documents sonors, amb els quals d’alguna manera puguis reconstruir la història. Ha estat un procés d’anar encaixant en base a la memòria de la gent i de la meva mateixa, que vaig ser persona implicada almenys en els nou primers anys de la ràdio, i després també de coses que s’anaven recollint al butlletí i d’altres publicacions i testimonis orals. I així anar encaixant.

Com un trencaclosques. 

Exacte. És anar construint en base del no res allò va existir i el que es feia, sobretot pel que fa a Radio Joventut. En la ràdio actual, la gent és viva, té els records més presents i és una època més actual. Això també, des d’una perspectiva històrica, és complicat. Els temes històrics s’han de veure en perspectiva i de vegades hi ha qüestions delicades.

Però bé, el que jo he intentat a la meva tesi és partir del corrent dels que diu que la història també es va construir a partir del que van dir els mitjans de comunicació. Seguir la idea que la història d’un lloc, en aquest cas de Sant Feliu, es descriu per les coses que van passar, però que laràdio també pot construir part de la història, i té una gran aportació a la història de la ciutat.

Què et va fer decidir que la ràdio fos el tema de la teva tesi?

El meu primer període personal està molt vinculat a la ràdio. Jo vaig començar a Ràdio Sant Feliu l’any 81. Estava estudiant a l’Institut i havia de decidir com continuava, quina carrera feia. El fet de treballar a Ràdio Sant Feliu em va motivar a començar els estudis de periodisme. Ja m’agradava la ràdio però això em va incentivar.

Parlaves de Ràdio Joventut i Ràdio Sant Feliu. Entre totes dues hi ha un període de 15 anys en què no tenim ràdio a la ciutat. Hem vist que durant el franquisme la seva funció era més d’entreteniment mentre que en democràcia és de servei públic. Quines diferències trobes entre les dues, sobretot pel que fa a contingut?

Jo, de fet, parlo de dues ciutats i de dues ràdios diferents. Són dos operadors diferents i la ciutat mateixa és molt diferent en els dos períodes. En un cas estem parlant de la dictadura, on no hi havia llibertat d’expressió ni massa oportunitats d’oci. La ràdio és la modernitat del moment, un element d’oci per a moltes famílies.

L’èxit de Ràdio Joventut Sant Feliu va ser que era una ràdio modesta, amb una programació senzilla, molt estable en tot el període. Molt basada en la música, però bàsicament en la participació. La gent intervenia, participava per demanar discs, per explicar coses de l’artista en qüestió. La participació era sempre sobre l’oci, no sobre qüestions informatives o d’actualitat.

A partir de 1981, el paradigma és molt diferent perquè es tracta de tornar la veu a la gent, que puguin tornar a parlar obertament, lliurement i tinguin un espai on debatre. Aquesta és la gran diferència. Per això jo diferencio entre una ràdio comercial i d’entreteniment, com va ser Ràdio Joventut, amb la vessant ideològica, perquè no podem oblidar que el Centro de Juventudes n’era titular; i l’època actual, en la qual és un servei públic que crea l’Ajuntament. La gran diferència de concepció entre les dues ràdios és que ara estem en democràcia i llavors estaven en una dictadura.

Com afecta la ràdio a la societat santfeliuenca i a Sant Feliu? Quin rol compleix un mitjà com Ràdio Sant Feliu que no tingui per exemple Radio Nacional d’Espanya? 

Els grans mitjans no tenen la gran realitat del que passa a Sant Feliu. L’atenció informativa és cada cop més escassa. Si tu vius aquí, vols saber les coses que passen al teu entorn i vols participar-hi i opinar-hi. I ara també pots opinar sobre el que passa globalment, des d’aquí.

Què han fet tant Ràdio Joventut com Ràdio Sant Feliu? D’una banda, han projectat la ciutat arreu, han expandit el nom de Sant Feliu. D’altra banda, creen un ecosistema en el qual tot el que passa en aquella societat es comparteix dins de la comunitat. És un referent  informatiu. En aquest marc és on la Ràdio té sentit, és la comunicació de proximitat. Per exemple, en l’època actual activa el que anomenem la democràcia comunicativa: el ciutadà és molt actiu en el que passa i el que s’explica a la ràdio. També han organitzat actes, com el concurs de nous valors artístics de la ràdio antiga, que era l’Operación Triunfo o La Voz a nivell local. I actualment han tingut un paper important amb campanyes com la recollida de joguines. Provoquen accions dins de la ciutat i atrauen les entitats que troben una via de comunicació en la ràdio.

Parlem de mitjans de proximitat. Això també pot tenir algun risc. Has notat algun canvi en el contingut de la ràdio depenent del govern de cada moment o del context polític de Sant Feliu? 

El principal problema que ha tingut el model de ràdio en l’època democràtica ha estat la conjuntura econòmica. Ràdio Sant Feliu va tenir un revés molt important l’any 91, quan li van treure la llicència comercial i li van donar a un operador que no va emetre mai des de la ciutat, amb la qual cosa el Baix Llobregat és de les poques comarques que no té una emissora comarcal.

Als mateixos anys 90 hi va haver una certa crisi del model de les emissores municipals. Al 91 es legalitzen les després d’un calvari de 12 anys en el qual sempre hi havia hagut una amenaça de tancament. Això va coincidir amb una crisi econòmica, amb una situació deficitària des ajuntaments i amb un canvi en la societat del moment. La societat era una altra i les ràdios municipals es trobaven de sobte legalitzades però el seu model  va entrar en crisi. L’Ajuntament de Sant Feliu va apostar per mantenir la ràdio com a emissora municipal, però va ser l’any 2002, amb una certa recuperació de les finances municipals, quan es va tornar a apostar per la ràdio, traslladant-la de nou a Can Ricart, digitalitzant-la i començant un nou període.

I pel que fa a la part més política?

Només he trobat un període en el qual hi ha haver una mica de controvèrsia. Va ser al final del període del govern socialista amb Convergència, on hi va haver oposició entre el govern municipal i Iniciativa i ERC per dues raons: primera, pel funcionament del Consell de Comunicació Municipal i després pel que es considerava falta de pluralitat de la ràdio. De cop i volta, es va passar de no parlar mai de la ràdio als plens a parlar-ne cada dos per tres. Va ser un xoc polític. Quan Jordi San José va ser alcalde, van refer el reglament del Consell Municipal de Comunicació i es van acollir al Decàleg de Bones Pràctiques de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, on hi havia unes línies mestres per garantir la pluralitat, l’ objectivitat de la ràdio.

L’anàlisi de la tesi arriba fins l’any 2014, quan Internet ja està més que establert. En la teva experiència, com ha afrontat la ràdio local el repte de les noves tecnologies i quins reptes vindran en el futur? Com pot competir Ràdio Sant Feliu amb els grans grups de comunicació que comentàvem abans? 

El seu gran valor és la comunicació de proximitat, és la seva eina mestra i és la que li dóna un gran poder. Pel que fa a les noves tecnologies, només cal veure que els estudis d’audiència avalen la salut de la ràdio a Catalunya. Però, estratègicament, el futur de la radio depèn de l’aliança que faci amb Internet. Per on apunten les coses? D’una banda, el receptor ja no és receptor, és un usuari i té eines tecnològiques que li permeten participar en la producció del programa. Això obligarà a renovar continguts i a canviar l’estructura de gestió dels mitjans. No serà la radio que concebíem fins ara sinó que potser estarem parlant d’una multi-plataforma.

Els mitjans digitals estan obrint una escletxa molt important perquè estan demostrant que pot haver-hi informació accessible i que la gent en pot ser part activa. A la ràdio passa exactament el mateix.  Internet és una oportunitat pel futur i depenent de com es faci aquesta aliança tindrà més o menys volada.

Hi ha un últim element que és molt important. Tu abans entenies que una ràdio local era per parlar de les coses del poble. Ara, la gamma de continguts s’amplia i un vídeo o un muntatge d’àudio fet a Sant Feliu pot tenir dimensió mundial i viralitzar-se. Estem en una dimensió totalment nova. En aquests 35 anys, Ràdio Sant Feliu ha fet l’aposta per tenir web pròpia, ara per tenir l’aplicació… Té una maniobrabilitat que no existia fins ara. El repte va molt més enllà, si els oients fins i tot poden incloure coses al guió del programa!

Llavors no és que la ràdio s’estigui morint sinó que s’està reinventant. 
Sí, sí, i tant, com ho ha fet sempre. La ràdio sempre s’està reinventant perquè és viva.

Podeu consultar la galeria d’imatges de la presentació de la tesi doctoral que es va fer la setmana passada a l’Arxiu aquí.

Entrevista publicada a Fet a Sant Feliu el 17 d’Abril de 2016. Article original: http://www.fetasantfeliu.cat/entrevista/82651/la-radio-sempre-sesta-reinventant-perque-es-viva

“L’atur no truca a la porta per preguntar la teva ideologia”

Les plataformes d’aturats i aturades del Baix Llobregat es reuneixen a Sant Feliu

Esplugues, Sant Vicenç dels Horts, Sant Andreu de la Barca i Cornellà són algunes de les ciutats de la comarca que compten amb el seu grup d’aturats i aturades. L’assemblea d’aquest mes es va celebrar divendres passat a la plaça de la Vila per animar els ciutadans i ciutadanes a unir-se en una plataforma pròpia de la ciutat.


La Maria viu en una caravana al costat del riu Llobregat. Al Mauricio, un amic l’acaba d’acollir per dormir a casa seva perquè no té diners per pagar una habitació. Ells es van convertir en els millors exemples de les situacions que denuncien les plataformes d’aturats i aturades de diferents ciutats del Baix Llobregat, que divendres passat van fer la seva assemblea a la plaça de la Vila de Sant Feliu per animar els ciutadans santfeliuencs a iniciar una plataforma d’aturats i aturades a la capital del Baix Llobregat.

Posar cara a la pobresa

Amb 390 euros mensuals i sense llum ni aigua sobreviuen la Maria Valera i el seu marit a la rulotte que tenen a la vora del Llobregat. Només la plataforma d’aturats i aturades de Sant Vicenç els ha donat el suport que la Maria assegura que no reben de l’Ajuntament. Avisa que aquest dilluns començarà a dormir al consistori de Sant Vicenç “i ja poden venir els Mossos i la policia, que no em faran fora”. Divendres passat, a Sant Feliu, no va poder evitar plorar mentre explicava la seva situació. Tot i així, no perd l’ànim i no dubta en defensar que “m’he unit a ells (la plataforma) i seguiré lluitant-hi com ells estant lluitant per mi”.

El Mauricio Huaman acaba de deixar l’habitació on vivia perquè no la pot pagar. Un amic l’ha acollit, “només per dormir” durant uns dies, “però jo sé on cap on va tot això, acabaré al carrer”, ens explica. Va arribar de Perú després de viure el que ell mateix anomena “guerra social” al seu país. Allà, tot i haver viscut al carrer, havia aconseguit pagar la carrera d’Administració i Direcció d’Empreses fins que, quan li quedaven dos anys per acabar-la, va haver d’abandonar els estudis per manca de recursos. Aquí, la crisi va fer que l’empresa on treballava se n’anés a la ruïna “i allà va començar la meva caiguda”. Va perdre la casa i la família per la seva situació econòmica i tot i tenir el títol de tècnic en operacions aeroportuàries, ara fa cinc anys que no té una feina estable i només rep l’ajuda per l’aliment. Ell no para de buscar feina, “però ja ho veig com un miracle. Faré la feina que sigui, qualsevol cosa que arribi”.

Aquests són només dos exemples de la pobresa al nostre país, i han trobat en les plataformes d’aturats i aturades un suport tan necessari com com difícil d’aconseguir.

Una trobada per engegar una plataforma santfeliuenca d’aturats i aturades a Sant Feliu

En una rotllana envoltada per una pancarta on es llegia “Coordinadora Assemblea Aturats/des Baix Llobregat. Per la dignitat i contra l’atur”, els assistents a la plaça de la Vila van anar compartint les seves idees. El Mariano, a qui la Maria anomena “l’home més lluitador que existeix” va animar a “mantenir la flama” de la lluita social encesa perquè “mentre discutim sobre qui serà el vicepresident, la gent passa gana” i no va dubtar en assegurar que “aquí hi cabem tots. L’atur no truca a la porta per preguntar la teva ideologia”.

Amb 426 euros, no em parleu de dignitat! La dignitat, quina paraula més bonica!

En el mateix sentit va parlar en Javi, de la Marea bàsica contra l’atur i la precarietat, que explicava que “la recuperació (econòmica) la senten els de sempre”. A més, va qualificar la situació de la Maria i el Mauricio com a “violència” mentre demanava “prou criminalització de l’activisme social”.

A part de “violència”, també la paraula “dignitat” va tenir un paper important durant l’assemblea celebrada a la plaça de la Vila. L’Alejandro, veí de Sant Feliu des de fa una vintena anys, va protagonitzar un moment emocionant en demanar que “amb 426 euros, no em parleu de dignitat! La dignitat, quina paraula més bonica!”

L’assemblea es va celebrar a Sant Feliu com a proposta del grup Junts per Sant Feliu, tot i que asseguren que no la volen convertir en un acte polític, sinó que es tractava d’animar els ciutadans a començar una plataforma santfeliuenca d’aturats i aturades.

Podeu consultar la galeria d’imatges de l’acte aquí.

Article publicat a Fet a Sant Feliu el 4 d’Abril de 2016. Article original: http://www.fetasantfeliu.cat/noticia/82073/les-plataformes-daturats-i-aturades-es-reuneixen-a-sant-feliu

 

Cybee publica avui ‘Viatge a Mu’, el seu segon disc

El grup santfeliuenc presentarà el seu nou treball a la sala Luz de Gas de Barcelona el 8 d’abril

Cinc mesos després de tancar la gira del seu primer àlbum a Sant Feliu, els Cybee tornen amb un nou disc, Viatge a Mu. Fetasantfeliu s’ha reunit amb ells per parlar d’aquesta nova aventura i de la seva trajectòria.


Fa anys que l’Aleix Martí, el Jordi Vilaseca, el Marc Colomeri el Nil Moliner es coneixen i comparteixen alguna cosa més que la música. Això queda clar tan bon punt se’ls veu, asseguts a l’Ateneu, compartint unes braves que els acompanyaran durant tota una entrevista que, en algun moment, sembla més una conversa entre amics qualsevol dimecres al vespre. És la tercera entrevista per la que passen en un dia, i han de recarregar forces.

Avui divendres 11 de març surt el seu nou àlbum, Viatge a Mu, darrere del qual, expliquen que “hi ha hagut un procés de maduresa”. Lletres més intenses i un toc més de potència: “que el rock sigui més rock, que l’èpic sigui més èpic, el folk una mica més folk”, ens explica el Jordi.

Del Cybetour a sonar per la ràdio

Aquest Viatge a Mu arriba després d’anys d’amistat i de recorregut pel món de la música. Tot i portar junts des de que tenien entre 12 i 15 anys, el Marc Colomer diu que “Cybee va néixer seriosament amb el Cybeetour”, aquella època en què els quatre acompanyats només per les seves veus i els seus instruments, van recórrer els pobles de Catalunya. Allà, al carrer, “vam tenir la primera sorpresa”.

Des d’aquell moment, les sorpreses no han parat. Dos discs i una gira després, han sentit la seva música al Camp Nou i a ràdios de tot Catalunya. Tot i així, l’Aleix confessa que “com que portem molts anys junts, tot es va diluint, va arribant a poc a poc. És quan et pares a pensar i mires enrere, veus on érem i on som, que no t’ho acabes de creure. Molts matins em sento a la ràdio i encara no ho acabo d’entendre”.

Darrere d’aquest èxit, hi ha un esforç, per exemple, per compaginar els horaris dels quatre i dels músics que els acompanyen en aquesta aventura. Utilitzen dies de vacances a les seves feines i un gran esforç de compaginació: “Es tracta de trobar un equilibri, que tots estiguem més o menys igual de motivats. Crec que ara mateix el portem molt bé”, explica el Marc.

Els amics de tota la vida els ajuden en aquest procés. Són ells els que els diuen si una cançó, un videoclip, un concert ha estat com calia, “i et fan tocar de peus a terra”, diu el Nil. Tots hi estan d’acord perquè, com explica l’Aleix “quan fas una merda, t’ho diuen. Llavors, quan una cosa els agrada, saps que està bé!”. “El que ho fa més especial és que els nostres amics estiguin orgullosos”, afegeix el Jordi.

“A Sant Feliu juguem a casa”

Molts d’aquests amics són a Sant Feliu, ciutat on els membres del grup han crescut. Sobre el creixent panorama musical de la ciutat, tots coincideixen: “des de sempre Sant Feliu ha estat una ciutat molt viva pel que fa a música”, afirma el Nil. Però la música no és l’únic que comparteixen els Cybee amb grups com els Penguins o músics com Ramon Mirabet i Joan Dausà. Els músics d’aquesta ciutat també intercanvien consells i  “fem colla quan ens trobem a concerts”.

Ara tenen entre 23 i 26 anys i asseguren que la música va començar com un joc: “Sempre diem que nosaltres juguem amb la música, juguem a ser músics”, assegura el Nil. La nova parada d’aquest joc és Viatge a Mu, que es presentarà el 8 d’abril a la sala Luz de Gas de Barcelona.  I tot i no tenir previst cap concert a Sant Feliu, reconeixen que els encantaria fer-lo “perquè juguem a casa” i “perquè sempre mola”. I per què no negar-ho, “tocar per Festes estaria molt bé no?”, proposen entre rialles.

Article publicat a Fet a Sant Feliu l’11 de Març de 2016. Article original: http://www.fetasantfeliu.cat/noticia/80544/viatge-a-mu-el-segon-disc-de-cybee-ja-es-a-la-venda

Achieving gender equality through mobile phones

Technology is a male-dominated industry. Not only are tech start-ups mostly run and managed by men, but access to technological devices such as mobile phones is much more limited for women in areas of Asia and Africa than it is for men.

Access to mobile is fundamental to achieving gender equality. At the last Mobile World Congress in Barcelona, an event attended by many more men than women, the conference on Connected Women was a gem. Sonia Jorge, Executive Director at the Alliance for Affordable Internet, stated that in urban poor areas, there is a larger gender gap, where one woman owns a mobile phone for every three men, and women are 50% less likely than men to use the Internet. An interesting example of these trends is India, where it is 37% less likely for a woman to have a mobile phone. India, where last February the village of Suraj banned unmarried women and girls to have mobile phones under threat of fine for those caught with one. The excuse behind it was to allow girls to focus on their studies and to help them avoid being misguided.

The importance of owning a mobile phone, especially in the mentioned poor urban areas, is essential. “A mobile phone makes you feel safe,” says May Ellen Iskenderian, President of the Women’s World Banking, who also assures that “personal and financial security is related to access to mobile”. This access would allow women to have things as essential as confidentiality on their finances. Iskenderian’s statement becomes especially relevant in a time where mobile payments keep rising in both rich and poor countries. In Kenya, for example, 53% of men say they have sent mobile money in the past, whereas only 39% of women recognize to have done so.

The concern is not only for the limitations encountered by women when trying to access mobile technology, but also for the lack of information on mobile services. In some of these countries, technology is seen as a thing for men, and women feel uncomfortable in situations where they have to ask a man about their options. This is why, as part of GSMA’s Connected Women Commitment Initiative, more women are being hired as sales agents, as a measure to also increase the presence of female customers.

Because of this situation, in order to achieve greater gender equality and to empower women and girls, the Connected Women Commitment Initiative aims to connect millions of women in low and middle-income areas by 2020. To do so, they are already working with operators in Sri Lanka, Malaysia, Indonesia and Rwanda. Tongai Maramba, CEO of the operator Tigo Rwanda, says that “Increasing women’s access to mobile financial services will in turn allow them to improve their quality of life, that of their families and that of their communities.” That is also one of the goals of the GSMA, which estimated that achieving greater gender equality on access to mobile could mean unlocking up to a $170 billion market opportunity for the industry by 2020.

After acquiring all this information, the question is, are we holding back economic development by perpetuating gender inequality in areas like access to technology? The GSMA estimates that there are currently 200 million fewer women than men owning a mobile phone. And even those who do are far less likely to access services such as mobile Internet or mobile money, services that would clearly increase their socio-economic opportunities.

Truman: Pure Friendship To Face Impending Death

The movie by Cesc Gay, which has recently succeeded in major film festivals, tells us the relationship between two friends who have to say good bye

True friendship, without complexes or complacency. That’s what Truman is all about. Cesc Gay’s last proposal was the major winner at the Goya Awards celebrated last February, as it got five prizes out of the six it was nominated for.

Tomás, masterfully played by Javier Cámara, leaves his family in Canada to fly to Madrid. In the Spanish capital, he knocks on the door of an astounded Julián, lifelong friend and struggling actor, who has just decided to stop fighting against a terminal cancer. Together, they will spend four days trying to find a solution to Julián’s greatest concern: who will stay with his dog Truman once he finishes his journey in this life.

Truman conquers and touches the viewer from the very beginning. The topic didn’t make it easy. Tackling death never is, and Gay succeeds with a flawless sensitiveness that doesn’t need a grandiose rhetoric or flowery tokens of love to move the audience. It moves through two exquisite actors. An always charming Darín, able to say more with a look than many others with a whole script. And Javier Cámara, who brings us all into Tomás’ mind without even moving a muscle.

Julián is the bravery; Tomás, the generosity. And they both needed to spend these days together, even if they didn’t know it before. Julián, trying to leave everything well tied up and live as naturally as possible the last blow life stroke against him. Tomás, fighting to understand a decision he would love to keep ignoring. With them in this journey, Paula, embodied by Argentinian actress Dolores Fonzi, and Truman, the dog, essential guiding thread for this dramatic comedy.

And everything is brought to us by details and subtleties: the looks between the characters, conversations that could seem trivial in another context, and a hug in Amsterdam that will hunt the viewer days after leaving the movie theater.

This is a movie of sweet tears and bitter smiles. One is constantly trying to decide if it’s time to laugh or to cry. It is no surprise that the film succeeded at San Sebastian International Film Festival and at the Goya Awards, as it is totally understandable that it keeps bringing people to the movies even months after having been released.

Article published on the Spanish site of Indiewood/Hollywoodn’t on February 22nd, 2016. Original article in Spanish: http://indienyc.com/truman-la-pureza-de-la-amistad-ante-la-muerte-inminente/

Truman: la pureza de la amistad ante la muerte inminente

La película de Cesc Gay, que ha triunfado recientemente en festivales de cine, nos cuenta la relación entre dos amigos que se enfrentan la próxima partida de uno de ellos.

De la amistad verdadera, sin tapujos ni medias tintas. De esto nos habla Truman, la última película de Cesc Gay (también director de Una pistola en cada mano y En la ciudad) que el pasado Sábado 6 de Febrero se convirtió en la gran triunfadora de los premios Goya, con seis galardones de los cinco a los que optaba.

Tomás, encarnado magistralmente por Javier Cámara, deja a su familia en Canadá para volar a Madrid. Allí, llama a la puerta de un sorprendido Julián, amigo de toda la vida y actor de capa caída, que acaba de decidir dejar la lucha contra un cáncer terminal. Juntos pasarán cuatro días de despedida en los que intentarán encontrar una respuesta para la gran preocupación de Julián: con quién dejará a su perro Truman cuando acabe su viaje en esta vida.

Truman conquista y conmueve desde el primer momento. El tema no lo ponía nada fácil. Hablar de la muerte nunca lo es, y Gay lo consigue con una sensibilidad intachable que no necesita grandes frases ni muestras de amor grandilocuentes para emocionar al espectador. Consigue emocionar mediante dos exquisitos actores. Un siempre encantador Ricardo Darín, capaz de decir más con una mirada de lo que muchos transmiten en un guión entero. Y Javier Cámara quien consigue que todos leamos la mente de Tomás, su personaje en la película, sin siquiera mover un músculo.

Julián es el valiente y Tomás el generoso, y juntos comparten los últimos días que ambos necesitaban sin ni siquiera saberlo. El primero intentando dejarlo todo atado y vivir con la mayor naturalidad posible el último golpe que le asestó la vida. El segundo, luchando por entender una decisión que querría poder seguir ignorando. Les acompañan en este viaje Paula, a la que da vida la argentina Dolores Fonzi, y Truman el perro, imprescindible hilo conductor para esta dramática comedia.

Y todo mediante detalles y sutilezas, como las miradas entre los protagonistas, conversaciones aparentemente triviales y un abrazo en Ámsterdam que perseguirá al espectador hasta días después de abandonar la sala.

Ésta es una una película de lágrimas dulces y sonrisas amargas. El espectador se encontrará tratando de saber si quiere reír o llorar. No es de extrañar que la película triunfara en el festival de San Sebastián y en los Premios Goya, y que siga llenando las salas de cine a las que ha vuelto después de los últimos premios conseguidos.

Reseña publicada en Indiewood/Hollywoodn’t el 22 de Febrero de 2016. Artículo original: http://indienyc.com/truman-la-pureza-de-la-amistad-ante-la-muerte-inminente/

Ramon Mirabet publica ‘Home Is Where The Heart Is’

És el segon disc del músic santfeliuenc, que avui el presenta a Terrassa

Aquest divendres 19 de febrer surt a la venda el nou disc del Ramon Mirabet, Home is where the heart is. Fetasantfeliu ha compartit una estona amb el músic santfeliuenc, que ha explicat que aquest segon treball “és gairebé una continuació del primer, van de la mà per tancar un cercle”. Això sí, com a diferencia principal, “en aquest disc hi ha tornades, que en el primer no n’hi havia ni una”.

 


Home is where the heart is és el títol del segon treball de Ramon Mirabet. I on és casa seva? Segons Ramon Mirabet, “quan viatges, deixes un trosset de tu a cada lloc on vas”. Però al final, “aquí a casa és on he pogut fer el que no he pogut fer enlloc més, dos discos”, afirma, tot i que admet que abans de tornar a Catalunya, li feia respecte fer-ho pel que pogués pensar la gent.

La primera guitarra passats els vint

I és que el Ramon no es va comprar la primera guitarra fins als 23 anys, “i als 26 encara tenia amics que no sabien que la tocava”. Li feia vergonya fer música davant la gent, i reconeix que avui en dia “m’hauria agradat tenir 20 anys a Sant Feliu”. El panorama musical santfeliuenc ha anat prenent importància i diversos grups nascuts a la ciutat estan triomfant: “entre nosaltres comentem que és molt maco. Hi ha un gran interès per la música. I això fa que la gent no es quedi a cantar a casa per vergonya”, explica el Ramon.

Ell va passar sis anys viatjant per Europa, tocant als carrers. Després de triomfar a França, va tornar a Catalunya on, gràcies als diners aconseguits als carrers de tot Europa, ha pogut treure dos discos al mercat. A més, el passat mes de desembre va rebre el premi ARC en la categoria d’artista revelació.

10 de març: concert a l’Apolo

En la conversa amb Fetasantfeliu també va parlar de la possibilitat de cantar en català, on va afirmar que “ho faré segur, però vull que sigui en un moment especial, que entri d’una forma molt natural”. De moment, ara se sent valorat a casa i assegura sentir-se “molt reconegut, la gent valora molt el que faig”.

Avui Ramon Mirabet actua a Terrassa i el dia 10 de març ho farà a la Sala Apolo de Barcelona, en la presentació del disc.

Article publicat a Fet a Sant Feliu el 19 de Febrer de 2016. Article original: http://www.fetasantfeliu.cat/noticia/79614/avui-surt-a-la-venda-el-segon-disc-de-ramon-mirabet-home-is-where-the-heart-is

“S’està intentant estigmatitzar els refugiats amb clara voluntat de frenar l’onada”

“Cal veure-ho per creure-s’ho”. Així explica el fotoperiodista santfeliuenc Raül Clemente les condicions que es troben els refugiats quan posen el primer peu a Europa. Ell les ha pogut conèixer de primera mà. Amb el seu company de professió Xavi Herrero, va marxar autofinançat a l’illa grega de Lesbos per veure el que hi estava passant i plasmar-ho amb la seva càmera. Aquest divendres, 19 de febrer, s’inaugura al Palau Falgeura una exposició on podrem conèixer, a través de les fotografies d’aquests dos fotoperiodistes, la situació que es viu a Lesbos. En aquesta entrevista, Raül Clemente ens parla dels voluntaris, de l’escassa presència d’organitzacions internacionals i de la desorganització general que ha pogut observar en la gestió de la ja anomenada crisi dels refugiats. L’exposició ‘Shamful Island. Lesbos, la porta d’entrada a Europa’ es podrà visitar del 19 de febrer al 6 de març a la sala d’exposicions del Palau Falguera.


Què podem trobar a l’exposició que inaugures el dia 19? 
És una exposició a dues mans amb el Xavi Herrero, company amb qui vam estudiar el postgrau de fotoperiodisme a la UAB. Des que ens vam conèixer estem engegant projectes relacionats amb el fotoperiodisme, amb les noves tecnologies aplicades al periodisme. Paral·lelament, anem fent la nostra passió, la nostra vocació, que en aquests moments implica ser freelance i marxar autofinançat a cobrir temes com aquest. Volem posar en òrbita i ensenyar, a través de la fotografia, el que està passant a l’illa grega de Lesbos. És un recorregut de com de dramàtica és l’arribada, com són atesos i, després, com és el procés, com se’ls ajuda, el trànsit que han de passar als camps de refugiats esperant els visats i les condicions en què estan.

Quines són aquestes condicions? Quan un refugiat arriba a Lesbos, què s’hi troba? 
No ens podem posar en la seva pell directament. Tu estàs allà com a observador i des del primer minut veus el drama que representa. Hi ha una barreja de sensacions, fins i tot per ells. Molts arriben entusiasmats perquè han passat el tràngol de creuar aquests vuit quilòmetres de mar que són una odissea. Molts es prenen l’arribada a Europa com la salvació però, des de la nostra perspectiva, pot ser una trampa. El primer que es troben són quatre voluntaris, poca gent. És significatiu veure que en el punt d’arribada no hi ha grans organitzacions. La pregunta que et corre constantment quan ets allà és “on són les organitzacions i els governs?”. En general, hi ha una desorganització flagrant en la primera presa de contacte d’aquesta gent amb Europa.

I després de l’arribada?
Moltes vegades els tornes a veure. Primer els reps, veus cares, veus gent, coneixes gent i dos dies després els tornes a veure a l’interior de l’illa o als camps de refugiats. I veus com els canvia la perspectiva. Segueixen estant molt contents però et diuen que no s’imaginaven passar aquest tràngol als camps de refugiats, molts d’ells desbordats, amb faltes d’higiene, faltes de seguretat, dormint a la intempèrie…

Et preguntaves on són els governs, les organitzacions. S’ha dit que qui realment ajuda és la gent de l’illa i algunes organitzacions han demanar que se’ls doni el Premi Nobel de la Pau. Quin és el paper dels habitants de Lesbos en la crisi dels refugiats? 
Parlant amb la gent de l’illa és obvi que el sistema i tota la concepció de l’illa com era abans, una illa de l’Egeu on la gent vivia del turisme, ha canviat fins a ser una illa on no es respira una altra cosa que això. Està desbordada.

Com ajuden els veïns? 
Per exemple, el primer dia que vam anar als 15 trams de costa on arriben els refugiats, hi havia una parella de veïns de Lesbos però també un parell de dones angleses que havien llogat un cotxe i anaven amunt i avall ajudant com podien. També és veritat que, així com hi ha molta gent que ajuda, també n’hi ha molta que s’intenta lucrar de tot això. I això es veu cada cop més a Grècia en concret i a la ruta en general.

Com es lucren? 
En els quilometres de costa d’arribada s’ajunten veïns, voluntaris estrangers, fotògrafs, periodistes, altres ONG com Proactiva, etc. Hi ha veïns de l’illa que sí que fan un servei d’ajuda al principi però després fan negoci. Per exemple, quan arriben les barques, les desmantellen. Treuen els motors, les fustes, les mateixes barques inflables… Al principi, ajuden a treure la gent de la barca i quan tothom està sa i estalvi a la platja, ells entren en acció i agafen tot el que poden. També hi ha molta gent que fa de “taxi” i cobra per acostar-los als primers caps d’ajuda, però moltes vegades els deixen a mig camí després d’haver-los cobrat una quantitat important per persona.

Quan penses en un camp de refugiats, ve al cap l’imaginari col·lectiu d’altres llocs. Però allà tenen certa llibertat de moviment, poden entrar i sortir i qui s’ho pot permetre pot agafar un taxi. És molt impactant veure un camp de refugiats i a la sortida una cua amb desenes i desenes de taxis esperant. És significatiu que amb un drama humanitari com aquest, hi hagi gent que se n’estigui aprofitant. Als veïns que se n’aprofiten se’ls anomena rates precisament per això.

I tot i així, hem vist galeries vostres amb el títol “Lesbos, primera escala cap a l’esperança”. Creus que encara hi ha esperança? 
Cada cop menys, i més veient com s’està actuant. És una cadena que afecta els països d’acollida i ells marquen els tempos. Cada cop veig menys esperança perquè cada cop més hi ha una xarxa de manipulació en què s’està intentat estigmatitzar tota la gent que arriba. Pot ser que alguns hagin fet coses que no s’hagin de fer. Han arribat milers i milers de persones, així que pot ser, com a tot arreu. Però s’està intentant estigmatitzar tota aquesta gent amb clara voluntat de frenar l’onada. A mesura que vas avançant en aquesta ruta dels Balcans vas veient que cada vegada són més difícils els trànsits entre països, hi ha països que tanquen fronteres… Ara, de cop i volta diem que només poden passar certes nacionalitats. On s’està quedant tota aquesta gent? Molts refugiats, com se’ls ha denominat, estan estudiant la possibilitat de tornar i ja hi ha gent que ho està fent. No s’està gestionant bé, des de l’arribada i el trànsit fins a l’acollida; l’organització és pèssima.

També perquè els acords als que s’arriba després no s’acaben complint. A Espanya havien d’arribar uns quants milers de persones i n’han arribat uns centenars. 
I tant, hi ha un estancament complet.

Parlaves de l’estigmatització. Quin paper creus, com a fotoperiodista, que tenen els mitjans de comunicació en tot això? Hem vist casos com l’Aylan, aquest nen que va remoure moltes consciències però que ha sortit tant que s’ha acabat gairebé banalitzant. 
Efectivament, els grans mitjans de comunicació no estan ajudant gens. A part que segmenten molt la informació, ara s’ha banalitzat completament. Una mort com la de l’Aylan fa uns mesos va sortir a la palestra i va representar un toc d’atenció per tot Europa, posava noms i cognoms a una mort al Mediterrani, a l’Egeu concretament. Des de llavors, han mort més de 300 nens i no se n’ha sabut més. S’ha convertit en donar xifres, en petites notícies de números que t’entren per una orella i surten per l’altra. També depèn dels països. Podríem analitzar per què als Estats Units han estat en primera plana moltes més fotos que la de l’Aylan.

Per què creus que és? 
No ho sé, potser perquè estan més lluny. Parlo de mitjans com el New York Times que sempre treu en portada fotos de desgràcies. No sé fins a quin punt és per la independència que té o per la seva importància, o si és que ho veuen des de la distància i no els afecta tan directament. Al final, jo puc parlar de la nostra feina, i diu molt que quan fas incursions d’aquestes i tens material, t’atenguin millor a l’altra punta del món, com a Uruguai, on ara publicarem un altre reportatge sobre Lesbos, que a casa, on ni et contesten els mails o et diuen que ja van publicar una galeria fa dues setmanes.

Hi ha diverses fotos teves amb els nens com a protagonistes. Ho busques o és que són els que millor representen aquest drama? 
Ni el Xavi ni jo som molt partidaris de fer fotografies de nens, no ens hi volem recrear. La majoria d’aquestes fotos no les hem publicat enlloc precisament per això. I les poques que hem publicat ha estat perquè t’enerva i la gent les ha de veure. Tenim fotos no només de nens sinó de cadàvers que han arribat a l’illa i tampoc som de publicar-ho ni d’ensenyar-ho. Però creiem que en certs moments, per moure consciències i no banalitzar-ho com en el cas de l’Aylan, cal explicar. I si els nens apareixen a les fotos és perquè hi són. N’hi ha centenars i crec que el drama ha agafat una altra dimensió també perquè creuen famílies senceres.

De fet, un dels grans comentaris que s’han sentit als mitjans és que són famílies de classe mitjana…
És veritat que hi ha molta gent preparada, que no són migrants econòmics. Però no és el cas de tota la gent que passa. Cada història que trobes és diferent. Hi ha gent que ha hagut de marxar i que té recursos econòmics per poder costejar-se tot el viatge però també n’hi ha que va sola, hi ha joves, adolescents, hi ha nens que viatgen sols… I darrere d’aquest nen o d’aquesta persona que viatja, segurament hi ha tota una família que ha posat els diners perquè potser no en tenien prous per viatjar tots. Et diuen que ve la classe mitjana i treballadora, que sí que és veritat, però també hi ha un altre ventall de gent que no ho té tan fàcil per arribar fins aquí.

Cap on segueix aquest viatge ara, quina és la propera aventura amb la càmera? 
Està clar és que haver viscut tot això, i parlo per mi però també pel Xavi i altres coneguts, ha fet que ja no puguem deixar de documentar aquesta realitat. L’experiència a Lesbos, que va ser la primera en el context de crisi dels refugiats, després et segueix motivant a seguir explicant. Vaig repetir en el seu moment amb un viatge a Croàcia i la zona dels Balcans i ara vaig tornar a Grècia i Macedònia. Segurament, la propera serà tornar a Lesbos i veure-ho des d’una altra perspectiva. Perquè quan arribes a llocs que són diferents, és normal que el primer cop impacti i et deixis endur pel moment, per la novetat i pel nerviosisme, i facis les fotos que fa tothom. Ara m’agradaria tornar a Lesbos a documentar tot això amb una mica més de calma i intentar aprofundir-hi. Crear un discurs nou que es decanti cap a una altra banda, més reflexiu, més pausat.

També m’agradaria anar als llocs d’acollida. Sant Feliu és un d’ells i m’agradaria començar a fer alguna cosa amb ells, tot i que cal anar amb molt de compte amb aquestes situacions perquè són gent que acaben d’arribar i estan en procés d’adaptació. Vull veure què esta passant realment, al lloc d’arribada, com estan vivint, com van les seves vides després d’aquest recorregut. Suposo que tornarem a Lesbos.

Entrevista publicada a Fet a Sant Feliu el 15 de Febrer de 2016. Article original: http://www.fetasantfeliu.cat/entrevista/79493/sesta-intentant-estigmatitzar-els-refugiats-amb-clara-voluntat-de-frenar-lonada

Ricardo Darín Reivindica La Importancia De La Cultura En Su Aceptación Del Goya A Mejor Actor

La argentina El Clan triunfó en la categoría de Mejor Película Latinoamericana y Truman la gran triunfadora de la noche.

Ricardo Darín se alzó el pasado sábado 6 de Febrero con el Goya a Mejor Actor Protagonista por su papel en Truman, película que también consiguió el galardón a Mejor Película, Mejor Dirección para Cesc Gay, Mejor Guión Original y Mejor Actor de Reparto para el español Javier Cámara. El filme se convirtió en el gran triunfador de la noche, al conseguir cinco de los seis premios a los que optaba.

En su discurso de aceptación del galardón, anunciado por Belén Rueda, que trabajó con Darín en el thriller El Cuerpo (2012), el actor destacó el “trabajo formidable” que llevó a cabo el equipo de la película. Ricardo Darín, quien antes de subir al escenario saludó a todos los aspirantes al premio que él se llevó , quiso destacar que entre los actores no existe competencia: “Sumamos.Aplaudo, venero y felicito a todos los que han sido nominados porque es lo que hace que el cine crezca, camine, funcione”, dijo el actor. Emocionado, Darín cerró su discurso compartiendo el galardón con su padre, fallecido hace más de 25 años.

Truman nos habla de la amistad y lo hace a partir de la visita que Julián, (personaje encarnado por Ricardo Darín que se encuentra en un momento duro de su vida), recibe de su amigo Tomás, al que da vida Javier Cámara. El perro de Julián, Truman, que da nombre a la película, será el hilo conductor de esta historia de dos amigos que comparten momentos emotivos e inolvidables. Por su participación en la película, Darín y Cámara ya ganaron la Concha de Plata al mejor actor en el pasado Festival de Cine de San Sebastián.

En la categoría más latina de los ‘cabezones’, como se conoce tradicionalmente a estos premios, El Clan se llevó el Goya a Mejor Película Iberoamericana.

Esta película, basada en hechos reales, cuenta la historia de la familia Puccio, y de cómo el padre de ésta la convirtió en un clan dedicado a secuestrar y extorsionar a empresarios. Asimismo, la película se centra en los efectos que estas actividades pueden tener en el seno de la familia, como la reacción de los hijos a las polémicas decisiones de su padre.

El director Pedro Trapero no pudo estar presente en la gala, por lo que fue Esther García, representante de la productora El Deseo, quien recogió el galardón. En su discurso de aceptación, García quiso destacar la importancia de las colaboraciones entre dos países cuando se trata de hacer cine, ya que “acercan talentos de las dos partes del océano”. Y centrándose en las producciones iberoamericanas, aseguró que “con la lengua española como vehículo, se acerca una cultura en común”. El Deseo, compañía productora de los hermanos Pedro y Agustín Almodóvar, consigue con esto su segundo Goya a Mejor Película Iberoamericana, después de llevárselo el año pasado por Relatos Salvajes. Se trata también la productora que ha conseguido más premios a Mejor Película, con 4 galardones a su espalda.

Pero si hay un tema que ya hace años es protagonista de las galas de los Goya, es la defensa del papel de la cultura. Actualmente, en España, los consumidores deben pagar un 21% del impuesto IVA cada vez que van a ver una película, una obra de teatro o que quieran disfrutar de cualquier bien cultural. El mismo Ricardo Darín se dirigió a los políticos en su discurso: “Aprovechando la oportunidad, antes de que se queden dormidos… A los señores políticos: Hagan algo por la cultura”. Otros nombres, como el también actor Dani Rovira, que el sábado presentó su segunda gala de los Goya, reivindicaron una bajada al IVA Cultural. El presentador bromeó sobre las razones por las que el Ministro de Hacienda y Administraciones Públicas de España, Cristóbal Montoro, no reduce los impuestos culturales: “Si no bajan el IVA de comprarse un yate, a mí me da igual, porque no tengo yate. Pues lo mismo le pasa a Montoro con la cultura”, dijo Rovira.

La edición del pasado sábado fue la número 30 de unos premios que se han convertido en cita obligada para cualquier aficionado al cine español y latino.

Artículo publicado en Indiewood/Hollywoodn’t el 8 de Febrero de 2016. Artículo original: http://indienyc.com/ricardo-darin-reivindica-la-importancia-de-la-cultura-en-su-aceptacion-del-goya-mejor-actor/