Emotiu homenatge a 75 anys d’handbol a Sant Feliu

L’acte de celebració va comptar amb una taula rodona amb grans noms de la història de l’handbol santfeliuenc

Divendres passat, el Club d’Handbol Sant Llorenç va commemorar els 75 anys de l’handbol a Sant Feliu. Jugadors, entrenadors i representants de les institucions es van reunir al Palau Falguera per celebrar un aniversari molt especial.

 


 

Amb l’Auditori del Palau Falguera ple a vessar amb més de 200 persones, grans noms de l’handbol santfeliuenc es van reunir per commemorar els 75 anys d’un dels esports que té més força a Sant Feliu. Jugadors de les dècades dels 40, dels 60 i alguns dels entrenadors que més reptes han aconseguit a la ciutat van fer un recorregut per 75 anys d’història.

Les aventures dels inicis

Pocs dels nens i nenes que presenciaven l’acte vestits amb els seus uniformes CH Sant Llorenç es podien arribar a imaginar les condicions en què havien jugat Josep Pagès i Rafel Ribas durant la dècada dels 40. Com va explicar un dels pioners de l’esport a la ciutat, Josep Pagès, en els orígens de l’handbol a la ciutat “ens havíem hagut de desplaçar a peu d’aquí a Collblanc per agafar el tramvia”. Per la seva banda, Rafel Ribas, primer jugador santfeliuenc internacional amb Espanya, recordava les condicions dels camps durant aquella època: “vam començar a jugar als camps de l’ajuntament, arrancàvem les herbes i arbustos i jugaven allà”. Els mateixos arbustos els faria servir ell amb altres propòsits quan es va convertir en entrenador: “Saps com els feia córrer per entrenar-los, que eren tot gandulots? Amb una planta de roser!”, va explicar, contagiant el riure a tot el públic.

Anys després, a la dècada dels 70, Sant Feliu ja comptaria amb dos clubs, el Sant Llorenç i Santfeliuenc. Ramon Salvany i Francesc ‘Siscu’ Garnés eren jugadors de l’un i l’altre respectivament, però asseguren que la rivalitat no era exagerada: “Hi havia guerres, com sempre, però acabaven bé. Com que tots havíem jugar a tot arreu, no teníem massa problemes”, assegura Ramon Salvany.

L’handbol, tradició familiar a Sant Feliu

Sant Feliu és una ciutat amb tradició d’handbol i l’handbol un esport de família. I això va quedar clar amb les experiències compartides pels participants de la taula rodona. Salvany va explicar que “molts dels que estem aquí hem entrenat amb el pare, hem entrenat el fill i no hem acabat amb els nets perquè ho hem anat deixant”, al que ‘Siscu’ Garnés no va dubtar en exclamar “home, jo porto el meu nét a entrenar!”

Però no només és gràcies als jugadors que Sant Feliu s’ha convertit en una ciutat de tradició d’handbol. L’acte de divendres va comptar amb la presència de dos grans entrenadors d’handbol de la ciutat: Josep Maria ‘Pitu’ Massip, entrenador de l’època més gloriosa de l’handbol santfeliuenc, i Andrey Xepkin, actual tècnic de l’equip sènior del CH Sant Llorenç i figura molt representativa per l’equip i la ciutat.

‘Pitu’ Massip va aconseguir pujar el seu equip a Primera Nacional amb un joc fort i agressiu. Ell mateix assegura que “tothom sabia que venir a Sant Feliu era jugar-se més de dos punts”. “Arribar al nivell d’aquells anys” és l’objectiu que Andrey Xepkin té pel seu equip avui en dia, un equip del que està “enamorat”. Aquest enamorament es pot explicar per la felicitat que l’entrenador sent al club: “Gaudir de l’handbol no depèn d’on siguis, sinó del compromís i les ganes que tens. Jo he entrenat al Barça i ara soc a Sant Feliu i tot i estar a un nivell diferent, gaudeixo més aquí” va assegurar.

La força del projecte del present

La importància de l’handbol a Sant Feliu va ser el fil conductor dels parlaments institucionals previs a la inauguració de l’exposició. Juan Antonio Díaz, comissari de la mostra,defineix l’handbol santfeliuenc com “un esport que ha deixat una empremta molt important a la ciutat, un projecte sòlid que cada dia es consolida més”. El president del CH Sant Llorenç, Gabriel Hernández, hi està d’acord i no dubta que “Entre tots, ho aconseguirem!”. L’acte, presentat per la periodista santfeliuenca de Barça TV Àngels Prieto, també va comptar amb la presència del President de la Federació Catalana d’Handbol, Tomás del Moral, Carles Giralt com a representant del Consell de l’Esport Català i l’alcalde de Sant Feliu, Jordi San José.

Després de l’emotiva jornada, en la que els més petits del Club d’Handbol Sant Llorenç van oferir un reconeixement als membres de la taula rodona, es va inaugurar l’exposició “75 anys d’handbol a Sant Feliu”, un recorregut ideat per Juan Antonio Díaz, que es pot visitar a la sala d’exposicions del Palau Falguera fins el proper 19 de juny.

Podeu veure la galeria d’imatges de l’acte aquí.

Article publicat a Fet a Sant Feliu el 8 de Juny de 1016. Article original: https://www.fetasantfeliu.cat/noticia/86185/molta-emocio-per-commemorar-el-75e-aniversari-de-lhandbol-a-sant-feliu

“Les empreses no volen saber res de les persones amb discapacitat”

Al Pavelló Juan Carlos Navarro de Sant Feliu hi té la seu l’UNES Unió Esportiva, entitat que fomenta la pràctica esportiva entre les persones amb discapacitat. A més de gestionar el primer equip de bàsquet en cadira de rodes del Futbol Club Barcelona, l’any 2009 l’UNES va impulsar la creació de les escoles AFA, que avui en dia compta amb nou escoles arreu de Catalunya. Des de Fetasantfeliu entrevistem el director tècnic d’aquest projecte, Jaume Vilella, amb qui hem parlat de l’activitat física adaptada i el suport que aquesta rep dels estaments tant públics com privats.


Per a tots aquells que no us coneguin, ens pots explicar en què consisteix el projecte de l’UNES? 
L’UNES fa trenta anys i escaig que és aquí a Sant Feliu i des de sempre hem estat jugant a bàsquet en cadira de rodes. L’entitat es dedica únicament i exclusiva a la iniciació de nens i nenes amb discapacitat física i intel·lectual al món de l’esport. Per això, des de fa quatre o cinc anys va néixer el projecte de l’escola AFA per donar aquesta opció als pares i famílies que tenen nens que les escoles no poden integrar en una dinàmica normal. Aquí fem que facin activitat física de forma integrada.

Ja que les menciones, explica’ns el projecte de les escoles AFA, com neix i amb quin objectiu? 
Doncs neix fa cinc anys perquè hi havia tres o quatre nanos aquí a Sant Feliu que no tenien on anar. A través de la Mercè Soler, de la part social de l’Ajuntament, vam començar a fer bàsquet amb cadira de rodes amb els nens i a poc a poc hem anat ampliant. Ara tenim nou escoles a tota Catalunya, quatre de les quals són a Sant Feliu, i estem molt contents de poder fer coses aquí a la ciutat.

Teniu, doncs, una relació estreta amb la ciutat i amb la ciutadania. En teniu molts, de nens santfeliuencs? 
És curiós. Tenim acords amb l’Escola Tramuntana, amb Marquet Molins, amb Can Llovera… Però en canvi, a l’escola de bàsquet amb cadira de rodes no hi ha ningú de la ciutat. Ho hem parlat amb la part social de l’Ajuntament: a Sant Feliu hi ha més nens amb discapacitat intel·lectual que amb discapacitat física.

També hi treballeu, amb nens amb discapacitat intel·lectual. Quina és la diferència a nivell de treball i entrenament, com afronteu els diferents grups? 
Normalment, quan treballem amb discapacitats intel·lectuals fem treballs dinàmics en els quals fem que provin diversos esports. L’escola no es centralitza en un esport sinó que fa que provin un ventall de quatre o cinc esports cada any. D’aquesta manera intentem que ells, a part del que és la coordinació i la dinamització de l’esport, es concentrin en fer uns exercicis. Les escoles els concentren a fer només una cosa i amb l’esport seguim amb aquesta concentració per aconseguir que tinguin una rutina de treball, que recordin aquesta rutina i la puguin aplicar a casa o en el futur si volen fer esport de competició. Amb discapacitat física és diferent, perquè en cadira de rodes sí que fem un treball més de transferències, més de coordinació.

L’esport hauria de ser sinònim de companyonia i inclusió. És la vostra escola i la vostra feina la màxima expressió d’això? 
Sí. Dins del nostre criteri hi ha una sèrie de valors que treballem molt: la companyonia, el treball en equip, el respecte… Els monitors tenen molt clar que tots els esportistes que passen per l’UNES han de passar amb aquests valors. Com a mínim, els han d’aprendre, perquè en definitiva és el que els ajudarà a la vida real quan acabin de fer esport o vulguin afrontar una feina. De fet, aquest any hem estat premiats amb una sessió amb l’Eurolliga de bàsquet. L’altre dia vam fer una sessió amb el primer equip del Barça de bàsquet al Palau, en la qual ells s’asseuen a les cadires de rodes i fem un treball de valors dins l’esport. Això dóna crèdit a tota la feina que estem fent, i no només a nivell esportiu.

Aquest tipus d’iniciatives també ajuden a conscienciar les persones que no coneixen la vostra feina o no tenen un discapacitat a prop sobre la importància de l’esport amb persones amb discapacitat. Com d’important és que la gent que no té una persona discapacitada a prop s’acosti a aquestes iniciatives? 
Per nosaltres és molt important. Malauradament, aquí a Sant Feliu, quan tenim partits de l’escola ens vénen a veure 30 o 40 persones, de les quals una vintena són familiars. Creiem que és clau que la gent conegui que a Sant Feliu hi ha un esport per discapacitats, que és un esport igual de competitiu i de maco de veure que el bàsquet, l’handbol o el futbol, i que aquesta gent té molta més necessitat de sentir suport que els de futbol, bàsquet o handbol. És molt important que la gent es mentalitzi que venir a veure un partit nostre no és venir a veure un partit de discapacitats. A nosaltres ens agrada dir que són esportistes sense adjectius.
Ens adonem que en general hi ha molta gent que no vol veure la discapacitat si no la té en família o la viu per algun conegut. Hi ha massa hipocresia. Els discapacitats només serveixen, i és així de trist, pels Paralímpics. Llavors sí que se’n recorden i tot és perfecte. Però els quatre anys restants, aquests nanos que treballen cada dia s’adonen que ningú els ve a veure, ningú els cuida, ningú els tracta com els ha de tractar, les empreses no en volen saber res… És curiós.

Què es pot fer per convèncer aquesta gent? 
Nosaltres intentem enviar la informació a tots els mitjans. Però la veritat és que els mitjans de comunicació no tracten igual un esport que un altre. Per exemple, jo no escolto tertúlies on hi hagi gent que tingui discapacitat.  No existeix perquè no els interessa, per als mitjans de comunicació és un producte que no ven. Tu veus una persona amb discapacitat en una foto i la passes. O els veus per televisió i canvies de canal. Perquè a vegades tenim la sensació que si ho veiem es fa més real. El dia que els mitjans de comunicació s’adonin que han de tractar per igual l’esport amateur, semi-professional que l’esport adaptat i omplin les mateixes pàgines podrem dir que s’ha normalitzat. Però això costa.

Parlaves del primer equip, que juga com a Barça. Vosaltres gestioneu el primer equip de bàsquet en cadira de rodes del Futbol Club Barcelona. Com ha estat l’evolució i com esteu vivint ser el primer equip d’un equip tan gran? 
Nosaltres jugàvem com a UNES, vam arribar a les fases per pujar a Divisió d’Honor B i aquell any, el 2009-2010, el Barça-Guttman va trencar l’equip i ens van demanar que fóssim Barça. Ens trobem amb un equip de primera que volia pujar de divisió. Fitxem a dos jugadors americans i un de colombià, molt joves, mantenim la categoria i el segon any vam fitxar més gent i mantenir la categoria. Posteriorment, ens van treure part del pressupost i vam haver de baixar a la divisió on estem ara. L’entrenador i alguns jugadors van marxar i ara estem lluitant amb menys pressupost però amb el suport del Barça, que obre portes.

De totes maneres, us han apadrinat noms importants de les institucions catalanes com Artur Mas, Pasqual Maragall o Ivan Tibau. Com ajuden aquests apadrinaments a una entitat com la vostra? 
Quan demanem l’apadrinament de personatges públics per l’escola AFA el demanem per mostrar que fem molt bona tasca, som l’única entitat a Catalunya que està movent 250-260 nens cada setmana. Però no rebem recolzament públic ni privat d’empreses. Això ens xoca molt i per això demanem aquest suport institucional, com és el de l’Oriol Junqueres, Artur Mas, Ivan Tibau. Ens va molt bé a l’hora de presentar-nos a empreses privades, però a l’hora de la veritat l’empresa es posa una bena als ulls. Nosaltres anem cada any a unes 200 o 250 empreses a demanar diners i a dia d’avui us puc dir que n’hi ha dues que ens en donen.

Quines són? 
De Sant Feliu hi ha Laboratoris Almirall i Levi’s. El 40% de les empreses et diuen a la cara que no volen saber res de les persones amb discapacitat.

Per què?
Simplement no volen que la seva marca es relacioni amb els discapacitats. I no hi ha un retorn. El que passa és que no estem demanant 200.000 euros, sinó 1.000, i ens demanen un retorn que és impossible que aconseguim. Ara, quan vénen els Paralímpics, llavors sí, perquè hi ha televisió, etc.

Esteu treballant moltíssim. Ara en quina direcció ho fareu? 
Ara obrirem una escola a Toledo amb la Universitat de Castilla la Mancha i la Facultat d’Esports i hi tindrem dues o tres escoles. L’altre dia vam signar el conveni. També hem començat a parlar amb l’Ajuntament de Lleó per obrir-hi una escola. Estem veient que hi ha zones geogràfiques a Espanya on, com que no hi ha associacions que controlin la discapacitat com fem aquí, ens rebem amb els braços oberts.
Escola AFA avançarà aquí, a fora de Catalunya i el meu objectiu coma  entitat és fer el salt internacional. Ja hem proposat a la Fundació Barça treballar amb la Fundació Shakira a Colòmbia, amb la Fundació Neymar a Brasil i amb la Fundació Messi a Argentina per fer totes les campanyes que ja estant fent amb persones amb risc d’exclusió social també amb les persones amb discapacitat. A nivell informatiu i a nivell d’imatge, seria molt important. La nostra idea és aguantar les nou escoles AFA que tenim ara mateix i intentar augmentar en una o dues més, augmentar el nombre d’escoles fora de Catalunya l’any vinent i en dos anys podríem intentar fer el salt a nivell internacional.

 

Entrevista publicada a Fet a Sant Feliu el 23 de Maig del 2016. Article original: https://www.fetasantfeliu.cat/entrevista/85416/les-empreses-no-volen-saber-res-de-les-persones-amb-discapacitat

Visitant l’enemic

Vaig començar a escriure aquest article des d’un lloc on no em pensava que tornaria a asseure’m: la casa de “l’altre equip de la ciutat”. Sí, quan arriben dues entrades per a un Barça-Espanyol en una casa on el 75% dels habitants són pericos, ai, sembla que tenim un problema. Al final, quan un dels tres troba una altra manera d’assistir-hi i l’altre (el de més experiència, com no) es nega a trepitjar aquell estadi, no queda altra opció que anar-hi. I amb la culé de la família. El primer partit de futbol en directe en els últims sis mesos.

Així que a la mitja part, i amb el 4-0 que seria definitiu al marcador, tocava escriure el que no em deixaven cridar si no volia marxar cames ajudeu-me. Abans que m’oblidi, he de destacar els 12 pericos que, si no em vaig descomptar, hi havia a la zona “dedicada a l’aficionat visitant”. Eren 12. Però els culers que els tenien a prop no van poder descansar ni un moment d’ells.

Des del primer minut no vaig poder evitar un pensament. Estem cansats de sentir que els és igual el que fem, que per a ells no som rivals. Amb el xiulet inicial, però, va començar aquell inconfusible “a segunda”. I, no ho diríeu mai, va ser el càntic més escoltat i l’únic unànime a tot el camp. No som rivals, no. Els és igual el que fem. Però ves, quina il•lusió els faria perdre’ns de vista.

Deixant de banda l’aspecte futbolístic d’un partit en el que, sí, no hi ha dubte que podríem haver fet molt més -potser seria més correcte dir “podríem haver fet alguna cosa”- i, d’acord, l’àrbitre ens va tornar a xiular un penal que no era, jo em quedo amb els càntics d’aquell estadi i els crits sentits als aficionats. Com l’últim cop que vaig asseure’m a aquelles grades (recorden un empat a 0 pels voltants del 2009 que també els va fer força mal?) marxo del Camp Nou convençuda que no hi tornaré. Però no ens enganyem. Si em tornen a oferir entrades, les tornaré a agafar. Tornaré a callar per no marxar cames ajudeu-me i seguiré cultivant la ràbia per aquella prepotència que els fa dir-nos inferiors quan el que volen dir és enemic.

Article publicat a PericosOnline el 7 de Juliol de 2013.

El mateix guió de cada any

Dissabte no vaig veure el derbi. Curiós, tenint en compte que és el típic partit que esperem tot l’any. Per què no el vaig veure? Bé, no va ser una decisió del tot voluntària; per una cosa o per l’altra em vaig haver de perdre els primers vint minuts. I estic segura que qualsevol altre any hauria fet el possible per veure imatges en qualsevol televisió de qualsevol bar encara que fos des de metres i metres de distància. Però, siguem sincers, el d’ahir era un partit més. Havent pogut arribar a aquestes alçades, jugant-nos Europa –fins i tot alguns s’atrevien a parlar de Champions setmanes enrere- vam arribar al derbi tretzens, sense opcions a res, i amb els rumors que situen Mauricio Pochettino ben lluny de l’Espanyol.

Sigui com sigui, ahir Twitter va ser el millor mitjà per a que seguís el Barça-Espanyol. Sí, podria haver vist més de mitja part per televisió però arriba un moment que entre el futbol que ens han donat els nostres darrerament, les perles dels comentaristes de televisió i els arbitratges (diuen que avui tocaria parlar d’un tal Teixeira Vitienes, oi?), una perd les ganes de seguir el seu equip. Al cap i a la fi, he sentit més d’un cop allò que fa un mes que estem de vacances.

En fi, anem al que toca. Aquest portal titulava la prèvia del partit contra el Barça amb un “L’orgull, en joc”. Crec que ni l’orgull, ens jugàvem. Que Messi ens faci un carro de gols o que el senyor Teixeira Vitienes arbitri de manera sospitosament errònia són coses que no ens haurien de sorprendre. L’orgull, els nostres nois, no se’l juguen contra el Barça. Contra els veïns ens hi juguem una alegria més per a l’afició o un matí de dilluns més feliç en arribar a la feina, però no l’orgull.

L’orgull es juga contra l’Sporting –al cap i a la fi, si no s’hagués fet el mal partit que es va jugar, a les males llengües els hauria costat més acusar l’equip d’amanyar el partit. L’orgull també es juga contra el Granada o és que ni després de les acusacions rebudes es pot donar la cara en un partit i demostrar que estan pel que estan? L’orgull ens l’hauríem jugat al Camp Nou si no haguéssim fet el ruc en les jornades anteriors. Ens hi hauríem jugat Europa. No hauria estat malament, no?

Però no.

A cals culers no ens hi jugàvem res. I potser per això, potser pel desencís de les darreres setmanes, no vaig ser capaç de veure el partit. Sí que em vaig llevar nerviosa per un partit de l’Espanyol: pel del Juvenil. I això és perquè, tot i que portem tota la temporada dient que si no s’entrava a Europa no es podia recriminar res (no ho esperàvem a inicis de temporada, no?, molts aficionats no poden evitar sentir-se enganyats. Ens han tornat a mostrar un caramel que després ens prenen. Una temporada més, ens queda la sensació que s’ha jugat amb la il·lusió de la gent.

Article publicat a PericosOnline el 6 de Maig de 2012.

Sense res en joc

Barça i Espanyol s’enfronten en el derbi català de la jornada, amb les aspiracions de principis de temporada perdudes ja per ambdós equips

Ni la Lliga pels uns ni Europa pels altres. Barça i Espanyol arriben al derbi, a dues jornades pel final de la temporada, havent perdut les seves aspiracions inicials. Després de la trenta-sisena jornada de Lliga, entre setmana, que va donar el liderat definitiu al Madrid, i una nova derrota de l’Espanyol, el derbi perd un dels atractius més grans que podia tenir: que els equips es juguessin quelcom.

Tant Pep Guardiola com Mauricio Pochettino han estat d’actualitat aquesta setmana. El tècnic barcelonista, una setmana després d’haver anunciat que deixa la disciplina blaugrana, segueix en boca de tots al futbol espanyol. Respecte al derbi i la manca d’al·licients que els dos equips poden tenir de cara al partit, el de Santpedor ha assegurat que “Nosaltres ens preparem per a la final de Copa, ells no sé si tenen alguna opció d’entrar a Europa però no deixa de ser un derbi i la gent vindrà a veure un bon partit de futbol”. Per la seva banda, Mauricio Pochettino, d’actualitat aquesta setmana pels rumors que el situen fora de l’Espanyol, i desprès d’haver perdut definitivament les opcions de jugar competicions europees l’any vinent, ha fet un discurs centrat en les acusacions abocades darrerament sobre el club blanc-i-blau i la manca de possibilitats d’entrar a Europa: “Potser no hem sabut transmetre cap on anàvem, i aquí cal entonar el mea culpa. Quan hi ha un descontent, en alguna cosa no hem estat bé i hem de millorar. Si apostes pel planter i l’ajustament econòmic, has de saber que lluitaràs amb el que tens”, ha defensat el tècnic.

Baixes importants als dos bàndols

Ambdós equips arriben al matx amb baixes importants. Per part dels locals, Piqué i Alexis són les baixes confirmades que se sumen a les ja conegudes de Fontàs i Villa. D’altra banda, Xavi Hernández i Cuenca seran dubte fins a darrera hora. El de Terrassa, tot i no tenir encara l’alta mèdica, ha estat entrenant amb el grup i podria disputar alguns minuts, mentre que Cuenca és dubte per una contusió al turmell.

Per part de l’Espanyol, Sergio García es torna a quedar fora de la convocatòria, ja que no s’ha pogut recuperar a temps de les molèsties. També es perdrà el derbi Thievy, en aquest cas per decisió tècnica. El que sí que s’ha recuperat a temps i podrà formar part de l’onze inicial de Pochettino és Kalu Uche.

Fitxa tècnica (alineacions probables):
  • Barça: Pinto, Dani Alves, Puyol, MAscherano, Adriano, Thiago, Busquets, Cesc, Iniesta, Messi i Pedro.
  • Espanyol: Cristian, Javi López, Raúl R., H. Moreno, Dídac, Forlín, Baena, Verdú, Coutinho, Weiss i Uche.
  • Àrbitre: Teixeira Vitienes (comitè càntabre)
  • Horari: A les 21 hores
  • Estadi: Camp Nou

 

Article publicat a laJornada.cat el 5 de Maig de 2012.

Xavi Hernández, el millor català de Primera

El de Terrassa ha estat, segons els lectors de laJornada.cat, el millor d’aquest 2011

Xavi Hernández. Aquest és el nom del que els lectors de laJornada.cat han decidit que és el millor jugador català de Primera Divisió. Els resultats no han deixat lloc a cap dubte: un 63% dels votants així ho han desitjat. Al de Terrassa el segueixen el jugador de l’Espanyol Joan Verdú (11%) i els companys de Xavi Victor Valdés (9%) i Cesc Fábregas (5%). Si en un inici, els primers jugadors van anar ascendint més o menys paral•lelament, els darrers dies han estat els que han fet Xavi guanyador molt destacat.

El perfil del guanyador

El millor jugador català de Primera del 2011 és de sobres conegut per tothom. Amb 31 anys és des de fa temps un dels pilars bàsics d’un Barça que, sota la seva batuta, ho guanya tot. Entre les seves fites aquest 2011,e s troben l’haver aconseguit ser el jugador que més partits oficials ha jugat amb el Barça -supera així Miguel- i el que més títols ha aconseguit, després de la Champions i les dues Supercopes. Finalment, va quedar en tercer lloc en el rànquing de la pilota d’or de la FIFA per darrere del seu company Leo Messi.

Article publicat a laJornada.cat el 2 de Gener de 2012.

El Barça torna a la competició marcat per les circumstàncies

La visita del Saragossa al Camp Nou estarà marcada per les conseqüències dels compromisos de seleccions i pel matx de Champions de la setmana vinent.

El Barça rep al Saragossa en aquesta tretzena jornada de la Primera Divisió, després de l’aturada pels partits de seleccions. Un partit que, tot i que esperadament fàcil per als de Guardiola, ve marcat pel ja conegut com a virus FFA i pel partit que els catalans jugaran la propera setmana contra el Milan, on està en joc el liderat del grup H de la Champions LEague.

Estadístiques repartides en aquesta tornada a la feina. Al Barça mai se li han donat bé els compromisos posteriors a aturades per seleccions, però els números del rival fan recordar que “les estadístiques estan per trencar-les”. Els de Javier Aguirre, per la seva banda, arriben havent aconseguit només un punt dels dotze darrers en joc i encara no han pogut endur-se la victòria en cap dels seus desplaçaments. Els aragonesos, però, arriben amb la intenció d’aprofitar-se de les dificultats d’aquest Barça amb la presència d’un Leo Messi que ha arribat cansat de la seva estada amb la Selecció argentina. L’entrenador mexicà, a més, podrà comptar finalment amb el seu màxim golejador, Hélder Postiga, tot i que perd per lesió a Leo Franco i Paulo da Silva. Per a Guardiola, la baixa d’Adriano, lesionat amb la seva selecció, se suma a les ja conegudes d’Afellay i Pedro Rodríguez.

Un partit, en definitiva molt assequible per un Futbol Club Barcelona que ha de seguir trepitjant els talons al líder per tal d’aprofitar qualsevol punxada d’aquest.

Fitxa tècnica (alineacions probables):

  • Barça: Valdés, Alves, Piqué, Mascherano, Abidal, Cesc, Thiago, Iniesta, Cuenca, Villa i Messi
  • Saragossa: Roberto, Juárez, Da Silva, Lanzaro, Paredes, Ponzlo, F. MEira, Zuculini, P. Barrera, Luis García i Hélder Postiga.
  • Àrbitre: Undiano Mallenco (comitè navarrès)
  • Horari: A les 20 hores
  • Estadi: Camp Nou

Article publicat a laJornada.cat el 19 de Novembre de 2011.

Sí a Qatar Foundation, al Camp Nou sense Fum i ala Grada Jove

L’Assemblea de Compromissaris ha aprovat les tres propostes que el club havia decidit debatre amb els socis. 

Un dels punts més polèmics de l’Assemblea de Socis Compromissaris era el contracte amb Qatar Foundation i la ratificació d’aquest. El vicepresident econòmic del club, Javier Faus, ha assegurat que la voluntat d’obtenir aquest patrocini ha sorgit per “l’impacte econòmic i substancial i la reversibilitat que té”. Així doncs, es buscava que el contracte no portés conseqüències de cara a una futura Junta Directiva i que la decisió fos temporal -amb una durada de cinc anys.

Faus ha destacat el que anomenen les “set condicions innegociables” per les que s’ha escollit Qatar Foundation com a patrocinador. Aquests requeriments es limiten a la compatibilitat de l’acord amb els valors del Barça i amb UNICEF -passant el logotip dels darrers al darrere de la samarreta. A més, es tractaria de la samarreta millor pagada del món, a raó de 171 milions d’euros en aquests cinc anys de contracte. El contracte portaria també una seguretat absoluta, amb un aval bancari. Un altre dels avantatges que ha portat el Barça a acceptar Qatar ha estat la immediatesa de les negociacions, amb una durada de només 90 dies. Finalment, la ja esmentada temporalitat del contracte, de només cinc anys.

Faus ha volgut fer èmfasi en el fet que el contracte no es signaria amb Qatar Foundation, sinó amb Qatar Sports Investments que, en paraules del mateix vicepresident, es tractaria “per entendre’ns, del Govern de Watar”. Respecte als dubtes que apareixen entre els socis per la manca de democràcia de l’Estat de Qatar, els directius han assegurat que “qui paga aquestes xifres són només els països emergents”. En aquest sentit, Faus ha defensat les actuacions de Qatar, en tant que “fa el que fa a tot el món perquè és un país petit, extremadament petit i ric en gas i que vol, té la necessitat o ha decidit ser important en l’esfera mundial i no ser menjat pels països que té al voltant”. Així, cal destacar la insistència de la directiva en el fet que Qatar és un país occidental amb una localització complicada.

Un cop acabada la presentació del contracte, els socis compromissaris han iniciat un debat complicat en el que qüestions morals i polítiques es barrejaven amb les econòmiques. Els socis han expressat la seva disconformitat amb el que consideren una manca de transparència respecte amb contractes amb Qatar Foundation. El resultat final ha acceptat el contracte per 697 vots a favor, 78 en contra i 36 en blanc, d’un total de 904.

Article publicat a laJornada.cat el 24 de Setembre de 2011.

Sandro Rosell: “Estem donant un exemple de valors al món sencer”

En el seu discurs d’inici en l’Assemblea de Socis del Barçam el president blaugrana ha destacat l’èxit de la seva gestió en totes les àrees del club i ha defensat els seus projectes de futur, amb alguna menció a la directiva anterior

En una Assemblea de socis especial, en un dia festiu a Barcelona com és la Mercè, Sandro Rosell ha volgut destacar l’excel•lència del Futbol Club Barcelona i com la seva Junta Directiva ha aconseguit mantenir l’alt nivell amb el que va heretar el club: “arribar és difícil, però mantenir-se encara ho és més, i per això estem fent un esforç”. l repàs del president ha inclòs tant l’àrea esportiva com l’econòmica, institucional, social i de la fundació.

El president blaugrana ha assegurat que la darrera temporada del Futbol Club Barcelona, la primera de la seva Junta Directiva, ha estat la més exitosa de la història de l’entitat: “estem vivint un moment històric en el club, i no només pels resultats, sinó pels valors que transmetem; estem donant un exemple al món”. Per tal de defensar la gestió esportiva del darrer any, Rosell ha presentat un emotiu v´deo en el que es mostraven els èxits blaugranes en tots els esports -no ha dubtat en assegurar que el Barça seguirà sent un club poliesportiu, amb seccions amateurs. Però, tot i els èxits, el Barça ha patit alguns canvis en els jugadors del primer equip de futbol. Segons Sandro Rosell, “quan vam arribat, la nostra idea no era canviar el que funcionava”, però els consells dels tècnics van portar a tirar endavant algunes operacions. De cara al futur, però, “la manera de ser i de fer del nostre club és portar jugadors de la casa, que senten els colors i que són criats i formats per la nostra joia, la Masia”.

Pel que fa a l’àrea econòmica, la gestió de la Junta Directiva de Rosell ha augmentat el capital de 415 a 473 milions d’euros degut, segons el president blaugrana, a una poderosa campanya de màrqueting unida a les finals que s’han jugat durant la temporada i que han augmentat els ingressos de l’entitat. Sandro Rosell s’ha mostrat orgullós d’aquestes dades i ha assegurat que “com diuen els economistes, créixer o morir: o creixem o ens avançaran”. En referència als beneficis, els càlculs de la Junta Directiva estimen que, després de l’augment d’aquest any de -80 a -9, l’any que ve els comptes es situaran en 20 milions de beneficis.

Sandro Rosell ha volgut fer èmfasi en el patrimoni dels blaugranes, que ha centrat en el que ha anomenar al llarg de tot el seu discurs “la nostra joia”: la nova Masia. Però el patrimoni no es limita aquí, sinó que el club posseeix terrenys a quatre zones de Catalunya: Les Corts -en la que ha destacat la no venta del terreny del Miniestadi-, Sant Joan Despí, Viladecans i Can Rigal. Les dues darreres zones, però, no estan destinades a cap exercici en concret, de manera que no permeten grans actuacions.

Finalment, pel que fa a les àrees social i institucional, el president ha fet èmfasi en la possibilitat que la seva Junta ofereix als socis de dir la seva i participar en la gestió del club.

Article publicat a laJornada.cat el 24 de Setembre de 2011.

Aprovats els pressupostos de la temporada vinent

Els socis compromissaris presents al Palau de Congressos han donat per bons els pressupostos de la darrera campanya i les previsions per a la propera

L’Assemblea de Socis Compromissaris del Futbol Club Barcelona no ha pogut començar en primera convocatòria per falta de quòrum, de manera que ha estat amb mitja hora de retard que els accionistes blaugranes han pogut iniciar la discurssió sobre els diversos temes d’actualitat del club.

Amb 876 socis acreditats d’inici -que han anat augmentant a mesura que passava el temps- s’han presentat els pressupostos tant de la darrera temporada com de la vinent. Javier Faus, el vicepresident econòmic de l’entitat, ha estat l’encarregat de presentar uns comptes que ha definit com “completament nets, sense cap excepció ni incertesa, que entra dins la línia de transparència del club”.

Faus ha presentat uns pressupostos que, en el darrer any, el primer de la gestió de Rosell, han augmentat de 415 a 174 milions d’euros. De cara a la temporada que ve, però, es preveu que aquesta quantitat es redueixi fins als 461 milions, tenint en compte que no es preveu recuperar la quantitat perduda amb l’operació Ibrahimovic -definida per Rosell com “la pitjor de la història del Barça”- i que pujaran els salaris no esportius. Finalment, Javier Faus ha fet referència a la Junta Directiva anterior i ha assegurat que “el club estava poc mantingut i, per tant, s’estimen despeses de manteniment que, a mesura que es vagi solucionant, aniran disminuint any rere any”.

Els pressupostos de la temporada 2010-2011 han estat aprovats per una majora inqüestionable, amb 807 vots a favor, set en contra i 24 en blanc, de 880 presents. Pel que fa als de la propera campanya, Antonio Rossich, membre de la Junta Directiva, ha defensat quines son les raons per a aprovar-los. Es tracta, segons Rossich, “d’un pressupost treballat, prudent i realista, perquè la situació econòmica del club actual ha que els riscos augmentin”.

Els comptes per a la temporada 2011-2012 preveuen una reducció de les despeses de 42 milions per un augment de l’amortització de jugadors i la disminució de totes les partides excepte la de manteniment esmentada anteriorment i algunes “Despeses superficials, com telèfons mòbils i fotocòpies”. S’estima, a més, un benefici de 20,1 milions d’euros, definit pels directius com “el més gran dels darrers anys”. Aquests pressupostos han estat aprovats, finalment, per 789 vots a favor, 8 en contra i 29 en blanc.

Article publicat a laJornada.cat el 24 de Setembre de 2011.