Emotiu homenatge a 75 anys d’handbol a Sant Feliu

L’acte de celebració va comptar amb una taula rodona amb grans noms de la història de l’handbol santfeliuenc

Divendres passat, el Club d’Handbol Sant Llorenç va commemorar els 75 anys de l’handbol a Sant Feliu. Jugadors, entrenadors i representants de les institucions es van reunir al Palau Falguera per celebrar un aniversari molt especial.

 


 

Amb l’Auditori del Palau Falguera ple a vessar amb més de 200 persones, grans noms de l’handbol santfeliuenc es van reunir per commemorar els 75 anys d’un dels esports que té més força a Sant Feliu. Jugadors de les dècades dels 40, dels 60 i alguns dels entrenadors que més reptes han aconseguit a la ciutat van fer un recorregut per 75 anys d’història.

Les aventures dels inicis

Pocs dels nens i nenes que presenciaven l’acte vestits amb els seus uniformes CH Sant Llorenç es podien arribar a imaginar les condicions en què havien jugat Josep Pagès i Rafel Ribas durant la dècada dels 40. Com va explicar un dels pioners de l’esport a la ciutat, Josep Pagès, en els orígens de l’handbol a la ciutat “ens havíem hagut de desplaçar a peu d’aquí a Collblanc per agafar el tramvia”. Per la seva banda, Rafel Ribas, primer jugador santfeliuenc internacional amb Espanya, recordava les condicions dels camps durant aquella època: “vam començar a jugar als camps de l’ajuntament, arrancàvem les herbes i arbustos i jugaven allà”. Els mateixos arbustos els faria servir ell amb altres propòsits quan es va convertir en entrenador: “Saps com els feia córrer per entrenar-los, que eren tot gandulots? Amb una planta de roser!”, va explicar, contagiant el riure a tot el públic.

Anys després, a la dècada dels 70, Sant Feliu ja comptaria amb dos clubs, el Sant Llorenç i Santfeliuenc. Ramon Salvany i Francesc ‘Siscu’ Garnés eren jugadors de l’un i l’altre respectivament, però asseguren que la rivalitat no era exagerada: “Hi havia guerres, com sempre, però acabaven bé. Com que tots havíem jugar a tot arreu, no teníem massa problemes”, assegura Ramon Salvany.

L’handbol, tradició familiar a Sant Feliu

Sant Feliu és una ciutat amb tradició d’handbol i l’handbol un esport de família. I això va quedar clar amb les experiències compartides pels participants de la taula rodona. Salvany va explicar que “molts dels que estem aquí hem entrenat amb el pare, hem entrenat el fill i no hem acabat amb els nets perquè ho hem anat deixant”, al que ‘Siscu’ Garnés no va dubtar en exclamar “home, jo porto el meu nét a entrenar!”

Però no només és gràcies als jugadors que Sant Feliu s’ha convertit en una ciutat de tradició d’handbol. L’acte de divendres va comptar amb la presència de dos grans entrenadors d’handbol de la ciutat: Josep Maria ‘Pitu’ Massip, entrenador de l’època més gloriosa de l’handbol santfeliuenc, i Andrey Xepkin, actual tècnic de l’equip sènior del CH Sant Llorenç i figura molt representativa per l’equip i la ciutat.

‘Pitu’ Massip va aconseguir pujar el seu equip a Primera Nacional amb un joc fort i agressiu. Ell mateix assegura que “tothom sabia que venir a Sant Feliu era jugar-se més de dos punts”. “Arribar al nivell d’aquells anys” és l’objectiu que Andrey Xepkin té pel seu equip avui en dia, un equip del que està “enamorat”. Aquest enamorament es pot explicar per la felicitat que l’entrenador sent al club: “Gaudir de l’handbol no depèn d’on siguis, sinó del compromís i les ganes que tens. Jo he entrenat al Barça i ara soc a Sant Feliu i tot i estar a un nivell diferent, gaudeixo més aquí” va assegurar.

La força del projecte del present

La importància de l’handbol a Sant Feliu va ser el fil conductor dels parlaments institucionals previs a la inauguració de l’exposició. Juan Antonio Díaz, comissari de la mostra,defineix l’handbol santfeliuenc com “un esport que ha deixat una empremta molt important a la ciutat, un projecte sòlid que cada dia es consolida més”. El president del CH Sant Llorenç, Gabriel Hernández, hi està d’acord i no dubta que “Entre tots, ho aconseguirem!”. L’acte, presentat per la periodista santfeliuenca de Barça TV Àngels Prieto, també va comptar amb la presència del President de la Federació Catalana d’Handbol, Tomás del Moral, Carles Giralt com a representant del Consell de l’Esport Català i l’alcalde de Sant Feliu, Jordi San José.

Després de l’emotiva jornada, en la que els més petits del Club d’Handbol Sant Llorenç van oferir un reconeixement als membres de la taula rodona, es va inaugurar l’exposició “75 anys d’handbol a Sant Feliu”, un recorregut ideat per Juan Antonio Díaz, que es pot visitar a la sala d’exposicions del Palau Falguera fins el proper 19 de juny.

Podeu veure la galeria d’imatges de l’acte aquí.

Article publicat a Fet a Sant Feliu el 8 de Juny de 1016. Article original: https://www.fetasantfeliu.cat/noticia/86185/molta-emocio-per-commemorar-el-75e-aniversari-de-lhandbol-a-sant-feliu

“Quan un pare insulta l’àrbitre, insulta el seu fill”

“Deixa’t anar els cabells, que amb la cua no t’arriba la sang al cap”. L’Alba Rodríguez té 20 anys, estudia màrqueting i publicitat i treballa a Vueling. Els caps de setmana es posa l’uniforme i es converteix en àrbitre de futbol. Aquesta és la seva manera de continuar vinculada amb aquest esport després que l’equip on jugava, el Santfeliuenc, es desfés. Des de Fetasantfeliu ens trobem amb ella per parlar del món de l’arbitratge, de la violència i del masclisme en el futbol.


Què et va fer prendre la decisió de convertir-te en àrbitre? 
Jo jugava a un equip que estava a punt de desfer-se, perquè moltes començàvem a treballar. Al principi, crec que va ser una manera de continuar al món del futbol diferent de jugar, que m’ocupava molt de temps. I també com a feina, per poder estalviar una mica. Hi havia una companya que havia començat un any abans que jo i m’ho explicava… I em vaig animar!

Explica’ns el procés que passeu per ser àrbitres. Com són les proves? 
El primer que fas és un curs teòric d’uns cinc mesos. Són les regles bàsiques del futbol i a final del curs fas un examen. Després fas les proves físiques, una de velocitat i una de resistència. Les de velocitat són sis sprints de 40 metres i les de resistència, dos quilòmetres en nou minuts.

Passes aquestes proves, esdevens àrbitre… I llavors què passa? 
Quan comences a arbitrar és només en futbol 7, és a dir, es juga en mig camp, són les categories de pre-benjamí, benjamí i aleví. Des del moment en què comences, tens la possibilitat de començar a pujar de categoria. Durant uns mesos et ve a veure un informador d’àrbitres que t’avalua.  També compta l’assistència a classe, perquè cada dues setmanes tenim classes obligatòries. Entre aquestes dues coses i l’examen teòric que fem un cop cada mig any, fan un informe final i et diuen si puges de categoria o no. Jo vaig pujar primer d’aleví a infantil i després a cadet, que són nois de 16 anys. Ara, a final de temporada, puc pujar a juvenil.

Foto cedida per l'Alba Rodríguez
Foto cedida per l’Alba Rodríguez

La posició d’àrbitre és complicada de per si. Personalment com ho vius? 
La categoria en la que estiguis arbitrant ho és tot. Quan arbitres amb nens, m’encanta perquè es sorprenen positivament del fet que sigui una dona. Ho trobem molt normal i els fa gràcia perquè no hi estan acostumats. El problema te’l trobes amb els pares un cop surts al camp.

Fins i tot en categories de nens tan petits? 
Sí, sobretot quan els nens són petits. Si arbitres nois, ja et diran ells les coses. Que no ho trobo bé, però podria semblar més normal, perquè ells són els implicats. Però amb els nens, em crida l’atenció que ells ho trobin normal i ho vegin amb gràcia i, en canvi, els pares els posin la merda al cap. Un cop vaig sentir dir a una companya àrbitra: “cuántos pitos te metiste en la boca ayer, que hoy no pitas nada”. Imagina’t el nivell, pràcticament ho porten assajat!

Tu t’hi has trobat mai, amb faltes de respecte? 
Sí. No com aquesta, però he sentit comentaris com “vés a netejar!”. I el pitjor és que de vegades són mares les que ho diuen. Comentaris masclistes dits per dones.

Llavors diries que en general els pares són pitjors que els nens? 
En aquestes edats sí, sens dubte.

I a mesura que creixen, què passa?
M’he trobat insults, però no per ser noia, sinó pel fet de ser àrbitre. M’han dit de tot, però al camp es poden enfadar i insultar-te, els expulses i llestos. Com que passo per totes les edats, veig molt l’evolució. Quan són petits, si un es fa mal, l’altre l’ajuda, coses que no passen quan veus els partits dels grans. Em pregunto què ha passat en aquest temps perquè els nens siguin tan respectuosos entre ells i mai es posin amb l’àrbitre i els nois facin tot el contrari.

Què creus que es pot fer a nivell institucional per educar la població? Ara han començat a sorgir campanyes més dirigides als pares…
Jo crec que les campanyes són el que arriba a més gent. Jo, a nivell individual, escric, però arribaré a poca gent. Les campanyes arriben a més persones i encara es podria fer molt més, per exemple utilitzant les xarxes socials. S’està intentant! Abans de començar cada partit, sortim amb una pancarta que diu “prou violència, joc net”.

Qui ha de fer aquestes campanyes, la Federació o els clubs? 
Ara ho fa la Federació però jo crec que també s’hi haurien d’implicar els clubs. Ara mateix no s’ho prenen gaire seriosament. Per exemple, ara s’ha incorporat l’opció que l’àrbitre pari el partit si sent algun insult de la grada. Pots parar el partit fins a tres cops per parlar amb el delegat de camp perquè parli amb l’afició. Això s’ha de transmetre als clubs, perquè si la Federació ho explica però els clubs no ho apliquen, queda en res.

Per què creus que no ho fan? És falta d’interès?
Suposo que com que ells no ho pateixen… Ells ho veuen des de fora i tothom té molt assimilat que a l’àrbitre se’l crida. Sembla que hi hagi mares i pares que només vinguin a cridar.

De fet, tu vas escriure que “l’àrbitre és l’únic que no té afició”.
Exacte. Tots fallem. Hi ha porters a qui marquen gols i jugadors que fallen penals. Durant un partit, tots fem algun error. La diferència és que quan marquen un gol a un porter, la gent l’anima i quan un àrbitre s’equivoca, l’insulten. Som els que no tenim afició i és el que ens toca. És molt fàcil veure-ho des de fora, però quan ets a dins tot és més embolicat. Fins i tot em criden quan faig les coses bé. És totalment irracional. Véns a cridar-me perquè t’ha anat malament la setmana i vols desfogar-te.

Després de tot el que ens expliques vas decidir escriure un article que va causar força revolada, vas sortir a alguns mitjans. Què et va portar a escriure aquest article i com has viscut el que ha vingut després? 
Jo escric un blog perquè m’agrada. Normalment escric sobre temes d’actualitat o que em cridin l’atenció. Ja feia temps que volia escriure sobre això perquè és el que tinc més a prop i em fa molta ràbia. Em vaig estar informant, vaig llegir articles d’altres companys i vaig veure que hi havia un munt de casos d’àrbitres que han acabat a l’hospital i altres coses que em van impactar molt. I a més, en categories de futbol base, no m’entra al cap! A l’article explico que quan un pare insulta l’àrbitre en el fons està insultant el seu fill. Si pegues a un àrbitre, el teu fill t’està veient.

Quin exemple dones al teu fill, no? 
Exacte! I vaig veure molts exemples de pares que, en partits de nens de 10 anys, havien pegat a l’àrbitre. Amb l’opinió dels companys i la meva pròpia vaig escriure l’article, el vaig publicar al meu blog i el vaig enviar a El Periódico. El van publicar i a partir d’aquí el van llegir a Onda Cero en directe. Em va encantar que la meva opinió arribés a més gent. Jo no tindré la mateixa repercussió que una campanya de la Federació però m’agrada poder dir la meva i arribar al màxim de gent possible en un tema com aquest, que m’irrita.

Ara portes un altre any arbitrant. Notes que la situació va millorant a poc a poc? Com han canviat les coses en els tres anys que portes?  
Pot ser que hagi millorat una mica, però no diria que molt, és molt difícil conscienciar tanta gent. També vaig canviant de categoria, així que no puc comparar directament. Però crec que ha estat un primer pas poder parar el partit en les categories de nens.

I la teva carrera com a àrbitre, cap a on va? Et veus en un futur com a àrbitre? 
M’agradaria veure-m’hi. Però crec que és molt complicat, sobretot sent dona.

És molt més difícil pel fet de ser dona? 
És pràcticament impossible. No hi ha cap dona a Primera Divisió, només n’hi ha una a Segona o Segona B.  La gent no hi està acostumada i no ho veuen fàcil. Hi ha unes persones que decideixen si jo pujo o no i crec que, inconscientment, prefereixen pujar nois.

És gairebé cultural. 
Exacte. Entre que les proves físiques ens costen més  i que les persones que decideixen qui puja tenen interioritzat que un noi arribarà més lluny, l’oportunitat es dóna abans a un noi que a una noia. Tendeixen a apostar pels homes. La noia ho acabarà deixant.

 

Entrevista publicada a Fet a Sant Feliu l’1 de Juny de 2016. Article original: https://www.fetasantfeliu.cat/entrevista/86038/quan-un-pare-insulta-larbitre-insulta-el-seu-fill

“Les empreses no volen saber res de les persones amb discapacitat”

Al Pavelló Juan Carlos Navarro de Sant Feliu hi té la seu l’UNES Unió Esportiva, entitat que fomenta la pràctica esportiva entre les persones amb discapacitat. A més de gestionar el primer equip de bàsquet en cadira de rodes del Futbol Club Barcelona, l’any 2009 l’UNES va impulsar la creació de les escoles AFA, que avui en dia compta amb nou escoles arreu de Catalunya. Des de Fetasantfeliu entrevistem el director tècnic d’aquest projecte, Jaume Vilella, amb qui hem parlat de l’activitat física adaptada i el suport que aquesta rep dels estaments tant públics com privats.


Per a tots aquells que no us coneguin, ens pots explicar en què consisteix el projecte de l’UNES? 
L’UNES fa trenta anys i escaig que és aquí a Sant Feliu i des de sempre hem estat jugant a bàsquet en cadira de rodes. L’entitat es dedica únicament i exclusiva a la iniciació de nens i nenes amb discapacitat física i intel·lectual al món de l’esport. Per això, des de fa quatre o cinc anys va néixer el projecte de l’escola AFA per donar aquesta opció als pares i famílies que tenen nens que les escoles no poden integrar en una dinàmica normal. Aquí fem que facin activitat física de forma integrada.

Ja que les menciones, explica’ns el projecte de les escoles AFA, com neix i amb quin objectiu? 
Doncs neix fa cinc anys perquè hi havia tres o quatre nanos aquí a Sant Feliu que no tenien on anar. A través de la Mercè Soler, de la part social de l’Ajuntament, vam començar a fer bàsquet amb cadira de rodes amb els nens i a poc a poc hem anat ampliant. Ara tenim nou escoles a tota Catalunya, quatre de les quals són a Sant Feliu, i estem molt contents de poder fer coses aquí a la ciutat.

Teniu, doncs, una relació estreta amb la ciutat i amb la ciutadania. En teniu molts, de nens santfeliuencs? 
És curiós. Tenim acords amb l’Escola Tramuntana, amb Marquet Molins, amb Can Llovera… Però en canvi, a l’escola de bàsquet amb cadira de rodes no hi ha ningú de la ciutat. Ho hem parlat amb la part social de l’Ajuntament: a Sant Feliu hi ha més nens amb discapacitat intel·lectual que amb discapacitat física.

També hi treballeu, amb nens amb discapacitat intel·lectual. Quina és la diferència a nivell de treball i entrenament, com afronteu els diferents grups? 
Normalment, quan treballem amb discapacitats intel·lectuals fem treballs dinàmics en els quals fem que provin diversos esports. L’escola no es centralitza en un esport sinó que fa que provin un ventall de quatre o cinc esports cada any. D’aquesta manera intentem que ells, a part del que és la coordinació i la dinamització de l’esport, es concentrin en fer uns exercicis. Les escoles els concentren a fer només una cosa i amb l’esport seguim amb aquesta concentració per aconseguir que tinguin una rutina de treball, que recordin aquesta rutina i la puguin aplicar a casa o en el futur si volen fer esport de competició. Amb discapacitat física és diferent, perquè en cadira de rodes sí que fem un treball més de transferències, més de coordinació.

L’esport hauria de ser sinònim de companyonia i inclusió. És la vostra escola i la vostra feina la màxima expressió d’això? 
Sí. Dins del nostre criteri hi ha una sèrie de valors que treballem molt: la companyonia, el treball en equip, el respecte… Els monitors tenen molt clar que tots els esportistes que passen per l’UNES han de passar amb aquests valors. Com a mínim, els han d’aprendre, perquè en definitiva és el que els ajudarà a la vida real quan acabin de fer esport o vulguin afrontar una feina. De fet, aquest any hem estat premiats amb una sessió amb l’Eurolliga de bàsquet. L’altre dia vam fer una sessió amb el primer equip del Barça de bàsquet al Palau, en la qual ells s’asseuen a les cadires de rodes i fem un treball de valors dins l’esport. Això dóna crèdit a tota la feina que estem fent, i no només a nivell esportiu.

Aquest tipus d’iniciatives també ajuden a conscienciar les persones que no coneixen la vostra feina o no tenen un discapacitat a prop sobre la importància de l’esport amb persones amb discapacitat. Com d’important és que la gent que no té una persona discapacitada a prop s’acosti a aquestes iniciatives? 
Per nosaltres és molt important. Malauradament, aquí a Sant Feliu, quan tenim partits de l’escola ens vénen a veure 30 o 40 persones, de les quals una vintena són familiars. Creiem que és clau que la gent conegui que a Sant Feliu hi ha un esport per discapacitats, que és un esport igual de competitiu i de maco de veure que el bàsquet, l’handbol o el futbol, i que aquesta gent té molta més necessitat de sentir suport que els de futbol, bàsquet o handbol. És molt important que la gent es mentalitzi que venir a veure un partit nostre no és venir a veure un partit de discapacitats. A nosaltres ens agrada dir que són esportistes sense adjectius.
Ens adonem que en general hi ha molta gent que no vol veure la discapacitat si no la té en família o la viu per algun conegut. Hi ha massa hipocresia. Els discapacitats només serveixen, i és així de trist, pels Paralímpics. Llavors sí que se’n recorden i tot és perfecte. Però els quatre anys restants, aquests nanos que treballen cada dia s’adonen que ningú els ve a veure, ningú els cuida, ningú els tracta com els ha de tractar, les empreses no en volen saber res… És curiós.

Què es pot fer per convèncer aquesta gent? 
Nosaltres intentem enviar la informació a tots els mitjans. Però la veritat és que els mitjans de comunicació no tracten igual un esport que un altre. Per exemple, jo no escolto tertúlies on hi hagi gent que tingui discapacitat.  No existeix perquè no els interessa, per als mitjans de comunicació és un producte que no ven. Tu veus una persona amb discapacitat en una foto i la passes. O els veus per televisió i canvies de canal. Perquè a vegades tenim la sensació que si ho veiem es fa més real. El dia que els mitjans de comunicació s’adonin que han de tractar per igual l’esport amateur, semi-professional que l’esport adaptat i omplin les mateixes pàgines podrem dir que s’ha normalitzat. Però això costa.

Parlaves del primer equip, que juga com a Barça. Vosaltres gestioneu el primer equip de bàsquet en cadira de rodes del Futbol Club Barcelona. Com ha estat l’evolució i com esteu vivint ser el primer equip d’un equip tan gran? 
Nosaltres jugàvem com a UNES, vam arribar a les fases per pujar a Divisió d’Honor B i aquell any, el 2009-2010, el Barça-Guttman va trencar l’equip i ens van demanar que fóssim Barça. Ens trobem amb un equip de primera que volia pujar de divisió. Fitxem a dos jugadors americans i un de colombià, molt joves, mantenim la categoria i el segon any vam fitxar més gent i mantenir la categoria. Posteriorment, ens van treure part del pressupost i vam haver de baixar a la divisió on estem ara. L’entrenador i alguns jugadors van marxar i ara estem lluitant amb menys pressupost però amb el suport del Barça, que obre portes.

De totes maneres, us han apadrinat noms importants de les institucions catalanes com Artur Mas, Pasqual Maragall o Ivan Tibau. Com ajuden aquests apadrinaments a una entitat com la vostra? 
Quan demanem l’apadrinament de personatges públics per l’escola AFA el demanem per mostrar que fem molt bona tasca, som l’única entitat a Catalunya que està movent 250-260 nens cada setmana. Però no rebem recolzament públic ni privat d’empreses. Això ens xoca molt i per això demanem aquest suport institucional, com és el de l’Oriol Junqueres, Artur Mas, Ivan Tibau. Ens va molt bé a l’hora de presentar-nos a empreses privades, però a l’hora de la veritat l’empresa es posa una bena als ulls. Nosaltres anem cada any a unes 200 o 250 empreses a demanar diners i a dia d’avui us puc dir que n’hi ha dues que ens en donen.

Quines són? 
De Sant Feliu hi ha Laboratoris Almirall i Levi’s. El 40% de les empreses et diuen a la cara que no volen saber res de les persones amb discapacitat.

Per què?
Simplement no volen que la seva marca es relacioni amb els discapacitats. I no hi ha un retorn. El que passa és que no estem demanant 200.000 euros, sinó 1.000, i ens demanen un retorn que és impossible que aconseguim. Ara, quan vénen els Paralímpics, llavors sí, perquè hi ha televisió, etc.

Esteu treballant moltíssim. Ara en quina direcció ho fareu? 
Ara obrirem una escola a Toledo amb la Universitat de Castilla la Mancha i la Facultat d’Esports i hi tindrem dues o tres escoles. L’altre dia vam signar el conveni. També hem començat a parlar amb l’Ajuntament de Lleó per obrir-hi una escola. Estem veient que hi ha zones geogràfiques a Espanya on, com que no hi ha associacions que controlin la discapacitat com fem aquí, ens rebem amb els braços oberts.
Escola AFA avançarà aquí, a fora de Catalunya i el meu objectiu coma  entitat és fer el salt internacional. Ja hem proposat a la Fundació Barça treballar amb la Fundació Shakira a Colòmbia, amb la Fundació Neymar a Brasil i amb la Fundació Messi a Argentina per fer totes les campanyes que ja estant fent amb persones amb risc d’exclusió social també amb les persones amb discapacitat. A nivell informatiu i a nivell d’imatge, seria molt important. La nostra idea és aguantar les nou escoles AFA que tenim ara mateix i intentar augmentar en una o dues més, augmentar el nombre d’escoles fora de Catalunya l’any vinent i en dos anys podríem intentar fer el salt a nivell internacional.

 

Entrevista publicada a Fet a Sant Feliu el 23 de Maig del 2016. Article original: https://www.fetasantfeliu.cat/entrevista/85416/les-empreses-no-volen-saber-res-de-les-persones-amb-discapacitat

Nasty Baby: Brutal Realism to Show Invisible Violence

A video where a grown-up man impersonates a newborn baby. That’s what Freddy, a Latin artist who we have just met at his –very Brooklyn-looking– apartment, proposes to the owner of an Art gallery in the first scene of Nasty Baby, the last movie of Chilean director Sebastián Silva, screened last Monday at Barcelona International Independent Film Festival.

Our hero’s play arises from his emotions, clearly reflecting what’s going on in his life. Freddy, an artist who lives with his boyfriend, is trying to “make a baby” with his best friend, Polly, perfectly played by Kristen Wiig. But Freddy’s sperm is poor and his partner Mo (Tunde Adebimpe) will be the one in charge to help Polly become a mother. Personal evolution brings professional changes and Freddy’s creation ends up becoming a group project when a bunch of friends join him in his artistic journey.

Silva wrote, directed and starred in a movie where the characters are introduced in the most realistic way possible, each and every one of them showing an infinity of nuances.  Young professionals in a gentrified Brooklyn full of tension between the resisting old neighbors and a whole new class of occupants, with more purchase power and greater demands. Viewers know something is going to happen but never get to realize where Silva’s directing skills are going to take them.

The conflict comes in late, when we have learned to love Freddy, Mo and Polly; when we finally understand them and see ourselves in Mo’s inaction or Freddy’s anger. The conflict comes and catches us off guard, and tears our world apart; and captures us even more. Everything we had felt for these characters is now put in question and we find ourselves in an inner moral debate. Essential for the conflict are the couple’s neighbors: The Bishop and his partner, played by Reg E. Cathey and Constance Shulman, who we know from House of Cards and Orange is the New Black, among others.

The movie’s realism increases with the diversity it shows. The most real New York diversity brought to us by a number of cultures and accents. And even languages, as we hear a very Chilean Spanish every time Freddy speaks with his brother Chino (Agustín Silva), which is surprising in a North-American production filmed in English.

At the end, what started to look as one of the main elements of the movie, the play, Nasty Baby, becomes a mere anecdote to let Freddy, Mo, and Polly’s ease shine, as does their world, turned upside down by a cluster of accidental actions that will hunt the viewer for days after having left the theatre.

Article published on the Spanish site of Indiewood/Hollywoodn’t on May 3rd, 2016. Original article in Spanish: http://indienyc.com/nasty-baby-usa-el-realismo-mas-puro-para-hablarnos-de-la-violencia-invisible/

“Nasty Baby” usa el realismo más puro para hablarnos de la violencia invisible

Un chico con acento latino recibe en su piso, típico escenario brooklinense, al dueño de una galería de arte. Tras una breve conversación sobre las plantas que decoran la luminosa cocina, le explica que su nuevo trabajo será un vídeo donde él, artista en su treintena, imitará los movimientos de un bebé. La obra, Nasty Baby, da nombre a la última película del director chileno Sebastián Silva, presentada esta semana en el Festival Internacional de Cine de Autor de Barcelona.

La obra de nuestro protagonista nace de sus emociones y reflexiones respecto a su situación. Él, Freddy, artista gay que vive en Brooklyn con su pareja, está intentando “hacer un niño” con su mejor amiga, Polly, interpretada a la perfección por Kristen Wiig. Pero el esperma de Freddy no es lo suficientemente bueno y es su pareja, Mo (Tunde Adebimpe), quien acaba ayudando a Polly en su proceso de ser madre, no sin antes pasar por un proceso de duda y aceptación resignada. En paralelo a su situación, también evoluciona la obra de Freddy, que acaba incluyendo a su círculo de amigos en un proyecto que empezaba en solitario.

Silva escribió, dirigió y protagonizó esta película en la que los personajes se nos presentan de la forma más real posible, con una infinidad de matices en cada uno de ellos. Jóvenes alternativos en un Brooklyn que, al ponerse de moda, tiene que lidiar con las diferencias entre los antiguos vecinos del barrio, algunos de los cuales se resisten a abandonarlo, y los nuevos inquilinos, con más poder adquisitivo y más exigencias. Una situación que el espectador va imaginándose a lo largo de la película, augurando que algo está por venir, aunque sin saber muy bien por dónde le llevará la mirada de Silva.

El conflicto llega tarde, cuando ya queremos a Freddy, Mo y Polly, cuando hemos llegado a entenderles y a imaginarnos a nosotros mismos o a ese amigo nuestro en la pasividad de Mo o los momentáneos ataques de rabia de Freddy. El conflicto llega y toma al espectador por sorpresa, le vuelve el mundo al revés y le conquista incluso más de lo que lo había hecho hasta el momento. Todo lo que habíamos pensado sobre estos personajes se nos pone un poco en duda y nos encontramos debatiendo cuestiones morales con nosotros mismos. Esenciales para este conflicto son los molestos vecinos The Bishop (el Obispo) y su pareja, encarnados por Reg E. Cathey y Constance Shulman, a los que recientemente hemos visto en House of Cards y Orange is the New Black, respectivamente.

El realismo de la película aumenta con la multiculturalidad que nos presenta. La diversidad neoyorkina más real se transmite con una multitud de culturas y de acentos –incluso escuchamos en numerosas ocasiones un español muy chileno en las conversaciones entre Freddy y hermano Chino (Agustín Silva), algo sorprendente en un filme de producción americana rodado en inglés.

Al final, lo que en un principio parecía ser unos de los elementos principales de la película, la obra Nasty Baby, se convierte en una simple anécdota que deja paso al naturalismo de Freddy, Mo, y Polly y a su mundo puesto patas arriba por un cúmulo de acciones fortuitas que perseguirán al espectador durante días.

Artículo publicado en Indiewood/Hollywoodn’t el 3 de Mayo de 2016. Artículo original: http://indienyc.com/nasty-baby-usa-el-realismo-mas-puro-para-hablarnos-de-la-violencia-invisible/

“Podem créixer i treballar juntes perquè totes tenim el nostre espai”

El Butifarrasound ja gairebé és aquí i aquest any comptarà amb la presència de Funkystep & the Sey Sisters. Elles, les germanes Sey, catalanes d’origen ghanès, van actuar a Sant Feliu el passat dia de Sant Jordi amb el seu trio de gospel, The Sey Sisters. Aprofitant la seva visita, Fet a Sant Feliu es va colar a les seves proves de so per parlar amb elles sobre què podem esperar de la seva actuació dissabte que ve.


Expliqueu-nos què és Funkystep & The Sey Sisters, què podrem trobar al concert que fareu al Butifarrasound?

Edna: Funkystep & The Sey Sisters és una banda molt potent en la qual fem funky, soul, coreografies… Fem un barreig de versions i llavors en fem un de temes propis on hi ha tota l’explosió. Som Funkystep & The Sey Sisters i per tant és una barreja de les dues coses però, musicalment, una cosa és The Sey Sisters, que és el trio gospel, i una altra cosa és la banda funky-soul que és amb la que tocarem a Sant Feliu al maig.

Quina relació tenen els dos grups? Amb Funkystep & The Sey Sisters trobem les mateixes referències a la música africana, amb la indumentària que caracteritza les Sey Sisters?

Yolanda: Ens trobem amb una cosa totalment diferent. Amb el trio fem gospel i és un concert més íntim i amb una indumentària molt particular. Funkystep & the Sey Siters és molta més festa. En resum, són dos grups totalment diferents, amb el punt en comú que The Sey Sisters som als dos.

Kathy:
 Pel que fa a la vestimenta, l’únic punt en comú de Funkystep i les Sey Sisters és que és que portem teles africanes, tant en una formació com en l’altra.

I com és aquesta evolució? Primer sou només The Sey Sisters i us uniu en una altra formació o creixen en paral·lel?

Kathy
: Funkystep existia abans que les Sey Sisters amb l’Edna de cantant, la Yolanda i jo no hi érem. Quan vam començar a unir-nos en les Sey Sisters llavors vam unir-nos a Funkystep.

Edna: 
Podem dir que el link entre una i l’altra, a part que som nosaltres, és l’estil de la música negra. Però en un és en el sentit del gospel més espiritual i en l’altre amb un sentit més festiu, més energètic, més de ballar.

Aquest bon rotllo que es viu als vostres concerts, no?

Exacte!

Les tres teniu carreres musicals i artístiques –també sou actrius- juntes i per separat. Diuen que família i feina no s’han de barrejar…

Foto cedida per les Sei Sisters
Foto cedida per les Sei Sisters

Edna: Ostres! Doncs jo crec que som un molt bon exemple que pot funcionar, sempre i quant es deixi espai a fer diferents coses. Com tu deies abans, tenim carreres en conjunt, amb Sey sisters i amb Funkystep. Però per un altre cantó, la Yolanda y la Kathy són actius, i d’aquí poc faran temporada al teatre. També treballen amb diferents altres grups i fan moltes coses. Per tant, sempre que es deixi espai perquè les altres persones del grup evolucionin com a individus, per molt que siguem germanes, permet que puguem créixer i puguem treballar juntes i créixer juntes perquè cadascuna té el seu espai. Jo també tinc el meu projecte propi, que es diu Edna Sey, amb el qual faig temes més de jazz i amb ritmes africans. I l’Albert també treballa amb altres grups fent jazz.

Poder tenir llibertat però alhora coordinar-vos i treballar juntes. 

Kathy:
 Clar, i enriquir-nos també d’altres coses que hi ha. Nosaltres ens enriquim de com treballem nosaltres, però també és molt gratificant treballar amb altra gent i veure el que ells t’aporten i el que llavors tu pots aportar al grup.

No és el primer cop que toqueu a Sant Feliu… 

No, aquest any hem tocat per Sant Jordi i l’any passat ja vam ser-hi, justament també per aquestes dates. I l’experiència va anar molt bé!

Entrevista publicada a Fet a Sant Feliu el 2 de Maig de 2016. Article original: https://www.fetasantfeliu.cat/entrevista/84417/podem-creixer-i-treballar-juntes-perque-totes-tenim-el-nostre-espai

“La ràdio sempre s’està reinventant perquè és viva”

Entrevistem Esteve Crespo, periodista i professor de la UAB, autor d’una tesi doctoral sobre la ràdio a Sant Feliu

Esteve Crespo, va presentar la seva tesi doctoral sobre la ràdio a Sant Feliu en un acte a l’Arxiu Comarcal la setmana passada. En la seva investigació, analitza la funció i l’existència de Ràdio Joventut de Sant Feliu (1948-1967) i de l’actual, Ràdio Sant Feliu (1981-).

Sant Feliu és una ciutat amb tradició radiofònica. Aquesta és una de les conclusions que podem extreure de la presentació de la tesi doctoral d’Ernest Crespo, “La radiodifusió a Sant Feliu de Llobregat: Adaptació de la comunicació de proximitat al context legal, econòmic, social i tecnològic”. Com va explicar la periodista i conductora del programa ‘El Mirall’ a Ràdio Sant Feliu Silvia Guillén, “la fortuna ha volgut que la presentació d’aquesta tesi coincidís amb l’aniversari dels 35 anys de Ràdio Sant Feliu”. Però la tradició radiofònica de la ciutat va més enllà, tenint en compte que Ràdio Juventud de Sant Feliu va operar a la ciutat entre els anys 1948 i 1967, pel que va ser un element d’oci importantíssim durant el Franquisme.

Esteve Crespo va començar la seva carrera periodística precisament a la ràdio de la nostra ciutat quan tenia només 17 anys, i ha acabat treballant en ràdio i televisió Ràdio Televisió Espanyola. A més, és professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, on va presentar aquesta tesi, que va rebre una qualificació Cum Laude, el passat mes de febrer. En l’acte de presentació a Sant Feliu, abans del qual Fet a Sant Feliu va poder parlar amb ell, el periodista va assegurar que aquesta tesi “és un agraïment personal a Sant Feliu”


 

Com ha estat el procés d’investigació de la tesi, quines fonts t’han ajudat? 

Tota la documentació oficial que s’enviava a Barcelona o a Madrid ha desaparegut, no es troba als arxius. Només quedaven algunes coses a les fonts de l’ajuntament o bé que algun particular, com el Josep Déu, havia deixat a l’arxiu. He anat creuant dades amb d’altres fonts indirectes, com la revista Alba, que fins l’any 60 va recollir les programacions, i el Cornetín, el Dardo, que eren publicacions de Sant Feliu. També m’ha ajudat molt la documentació i posterior entrevista amb qui va ser director de la ràdio durant molts anys, gairebé tot el període, l’Emili Torras, que ara té 90 anys i se’n recordava de moltes coses. Així, he anat creuant dades i confirmant el com, què, quan i per què.

I pel que fa a la ràdio actual?

Es conserven molt pocs documents sonors, amb els quals d’alguna manera puguis reconstruir la història. Ha estat un procés d’anar encaixant en base a la memòria de la gent i de la meva mateixa, que vaig ser persona implicada almenys en els nou primers anys de la ràdio, i després també de coses que s’anaven recollint al butlletí i d’altres publicacions i testimonis orals. I així anar encaixant.

Com un trencaclosques. 

Exacte. És anar construint en base del no res allò va existir i el que es feia, sobretot pel que fa a Radio Joventut. En la ràdio actual, la gent és viva, té els records més presents i és una època més actual. Això també, des d’una perspectiva històrica, és complicat. Els temes històrics s’han de veure en perspectiva i de vegades hi ha qüestions delicades.

Però bé, el que jo he intentat a la meva tesi és partir del corrent dels que diu que la història també es va construir a partir del que van dir els mitjans de comunicació. Seguir la idea que la història d’un lloc, en aquest cas de Sant Feliu, es descriu per les coses que van passar, però que laràdio també pot construir part de la història, i té una gran aportació a la història de la ciutat.

Què et va fer decidir que la ràdio fos el tema de la teva tesi?

El meu primer període personal està molt vinculat a la ràdio. Jo vaig començar a Ràdio Sant Feliu l’any 81. Estava estudiant a l’Institut i havia de decidir com continuava, quina carrera feia. El fet de treballar a Ràdio Sant Feliu em va motivar a començar els estudis de periodisme. Ja m’agradava la ràdio però això em va incentivar.

Parlaves de Ràdio Joventut i Ràdio Sant Feliu. Entre totes dues hi ha un període de 15 anys en què no tenim ràdio a la ciutat. Hem vist que durant el franquisme la seva funció era més d’entreteniment mentre que en democràcia és de servei públic. Quines diferències trobes entre les dues, sobretot pel que fa a contingut?

Jo, de fet, parlo de dues ciutats i de dues ràdios diferents. Són dos operadors diferents i la ciutat mateixa és molt diferent en els dos períodes. En un cas estem parlant de la dictadura, on no hi havia llibertat d’expressió ni massa oportunitats d’oci. La ràdio és la modernitat del moment, un element d’oci per a moltes famílies.

L’èxit de Ràdio Joventut Sant Feliu va ser que era una ràdio modesta, amb una programació senzilla, molt estable en tot el període. Molt basada en la música, però bàsicament en la participació. La gent intervenia, participava per demanar discs, per explicar coses de l’artista en qüestió. La participació era sempre sobre l’oci, no sobre qüestions informatives o d’actualitat.

A partir de 1981, el paradigma és molt diferent perquè es tracta de tornar la veu a la gent, que puguin tornar a parlar obertament, lliurement i tinguin un espai on debatre. Aquesta és la gran diferència. Per això jo diferencio entre una ràdio comercial i d’entreteniment, com va ser Ràdio Joventut, amb la vessant ideològica, perquè no podem oblidar que el Centro de Juventudes n’era titular; i l’època actual, en la qual és un servei públic que crea l’Ajuntament. La gran diferència de concepció entre les dues ràdios és que ara estem en democràcia i llavors estaven en una dictadura.

Com afecta la ràdio a la societat santfeliuenca i a Sant Feliu? Quin rol compleix un mitjà com Ràdio Sant Feliu que no tingui per exemple Radio Nacional d’Espanya? 

Els grans mitjans no tenen la gran realitat del que passa a Sant Feliu. L’atenció informativa és cada cop més escassa. Si tu vius aquí, vols saber les coses que passen al teu entorn i vols participar-hi i opinar-hi. I ara també pots opinar sobre el que passa globalment, des d’aquí.

Què han fet tant Ràdio Joventut com Ràdio Sant Feliu? D’una banda, han projectat la ciutat arreu, han expandit el nom de Sant Feliu. D’altra banda, creen un ecosistema en el qual tot el que passa en aquella societat es comparteix dins de la comunitat. És un referent  informatiu. En aquest marc és on la Ràdio té sentit, és la comunicació de proximitat. Per exemple, en l’època actual activa el que anomenem la democràcia comunicativa: el ciutadà és molt actiu en el que passa i el que s’explica a la ràdio. També han organitzat actes, com el concurs de nous valors artístics de la ràdio antiga, que era l’Operación Triunfo o La Voz a nivell local. I actualment han tingut un paper important amb campanyes com la recollida de joguines. Provoquen accions dins de la ciutat i atrauen les entitats que troben una via de comunicació en la ràdio.

Parlem de mitjans de proximitat. Això també pot tenir algun risc. Has notat algun canvi en el contingut de la ràdio depenent del govern de cada moment o del context polític de Sant Feliu? 

El principal problema que ha tingut el model de ràdio en l’època democràtica ha estat la conjuntura econòmica. Ràdio Sant Feliu va tenir un revés molt important l’any 91, quan li van treure la llicència comercial i li van donar a un operador que no va emetre mai des de la ciutat, amb la qual cosa el Baix Llobregat és de les poques comarques que no té una emissora comarcal.

Als mateixos anys 90 hi va haver una certa crisi del model de les emissores municipals. Al 91 es legalitzen les després d’un calvari de 12 anys en el qual sempre hi havia hagut una amenaça de tancament. Això va coincidir amb una crisi econòmica, amb una situació deficitària des ajuntaments i amb un canvi en la societat del moment. La societat era una altra i les ràdios municipals es trobaven de sobte legalitzades però el seu model  va entrar en crisi. L’Ajuntament de Sant Feliu va apostar per mantenir la ràdio com a emissora municipal, però va ser l’any 2002, amb una certa recuperació de les finances municipals, quan es va tornar a apostar per la ràdio, traslladant-la de nou a Can Ricart, digitalitzant-la i començant un nou període.

I pel que fa a la part més política?

Només he trobat un període en el qual hi ha haver una mica de controvèrsia. Va ser al final del període del govern socialista amb Convergència, on hi va haver oposició entre el govern municipal i Iniciativa i ERC per dues raons: primera, pel funcionament del Consell de Comunicació Municipal i després pel que es considerava falta de pluralitat de la ràdio. De cop i volta, es va passar de no parlar mai de la ràdio als plens a parlar-ne cada dos per tres. Va ser un xoc polític. Quan Jordi San José va ser alcalde, van refer el reglament del Consell Municipal de Comunicació i es van acollir al Decàleg de Bones Pràctiques de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, on hi havia unes línies mestres per garantir la pluralitat, l’ objectivitat de la ràdio.

L’anàlisi de la tesi arriba fins l’any 2014, quan Internet ja està més que establert. En la teva experiència, com ha afrontat la ràdio local el repte de les noves tecnologies i quins reptes vindran en el futur? Com pot competir Ràdio Sant Feliu amb els grans grups de comunicació que comentàvem abans? 

El seu gran valor és la comunicació de proximitat, és la seva eina mestra i és la que li dóna un gran poder. Pel que fa a les noves tecnologies, només cal veure que els estudis d’audiència avalen la salut de la ràdio a Catalunya. Però, estratègicament, el futur de la radio depèn de l’aliança que faci amb Internet. Per on apunten les coses? D’una banda, el receptor ja no és receptor, és un usuari i té eines tecnològiques que li permeten participar en la producció del programa. Això obligarà a renovar continguts i a canviar l’estructura de gestió dels mitjans. No serà la radio que concebíem fins ara sinó que potser estarem parlant d’una multi-plataforma.

Els mitjans digitals estan obrint una escletxa molt important perquè estan demostrant que pot haver-hi informació accessible i que la gent en pot ser part activa. A la ràdio passa exactament el mateix.  Internet és una oportunitat pel futur i depenent de com es faci aquesta aliança tindrà més o menys volada.

Hi ha un últim element que és molt important. Tu abans entenies que una ràdio local era per parlar de les coses del poble. Ara, la gamma de continguts s’amplia i un vídeo o un muntatge d’àudio fet a Sant Feliu pot tenir dimensió mundial i viralitzar-se. Estem en una dimensió totalment nova. En aquests 35 anys, Ràdio Sant Feliu ha fet l’aposta per tenir web pròpia, ara per tenir l’aplicació… Té una maniobrabilitat que no existia fins ara. El repte va molt més enllà, si els oients fins i tot poden incloure coses al guió del programa!

Llavors no és que la ràdio s’estigui morint sinó que s’està reinventant. 
Sí, sí, i tant, com ho ha fet sempre. La ràdio sempre s’està reinventant perquè és viva.

Podeu consultar la galeria d’imatges de la presentació de la tesi doctoral que es va fer la setmana passada a l’Arxiu aquí.

Entrevista publicada a Fet a Sant Feliu el 17 d’Abril de 2016. Article original: http://www.fetasantfeliu.cat/entrevista/82651/la-radio-sempre-sesta-reinventant-perque-es-viva

La santfeliuenca Leonor Parreu presenta la seva tercera novel·la

‘El quadrat màgic’ és el títol del llibre que donarà a conèixer aquest divendres al Palau Falguera

La santfeliuenca Leonor Parreu presentarà aquest divendres la seva tercera novel·la en un acte a les 19h. El Quadrat Màgicés la primera obra de l’autora santfeliuenca que no té lloc a Sant Feliu.


 

Segle XIV. Tres noies joves decideixen entrar com a monges de clausura al convent Sant Pere Màrtir de Barcelona, actual convent Montsió d’Esplugues de Llobregat. No obstant això, el que les porta a prendre aquesta decisió no és la religió, sinó la possibilitat d’arribar al poder. Aquesta és la historia que ens presenta El quadrat màgic, el nou llibre de Leonor Parreu, que es presentarà aquest divendres a les 19 hores al Palau Falguera.

Història de la Barcelona medieval

L’autora ha explicat a Fetasantfeliu que aquesta és una novel·la dirigida al públic general, amb l’objectiu que “a través del conte, la gent arribi a conèixer una part de la història, en aquest cas, de com era la Barcelona medieval”.

El quadrat màgicés el primer llibre de Leonor Parreu que no ens situa a Sant Feliu. Ho fa a Barcelona, i és que “els personatges principals estan inspirats en les meves joves, persones de la meva família”, assegura Parreu i, per fer-ho, la capital catalana era el millor escenari. El llibre es podrà adquirir durant l’acte de presentació d’aquest divendres i, posteriorment, en alguns comerços de la ciutat.

Preparant el nou llibre

Aquesta obra és la tercera novel·la que Leonor Parreu ha presentat en tres anys. A la pregunta sobre si tindrem nou llibre l’any 2017, l’autora assegura que “ja hi estem treballant”.

Leonor Parreu és llicenciada en Història de l’Art i diplomada en Biblioteconomia i Documentació. Després de 30 anys donant classes de reforç a Sant Feliu, ara en fa dos que va presentar la seva primera novel·la, Ulleres sota la pols i un que va presentar Xarop de Vida.

Article publicat a Fet a Sant Feliu el 27 de Gener de 2016. Article original: https://www.fetasantfeliu.cat/noticia/78676/la-santfeliuenca-leonor-parreu-presenta-el-seu-tercer-llibre-el-quadrat-magic

L’app de Joana Raspall #unmondepoesia ja està disponible

Divendres passat es va presentar la nova aplicació per a tauletes i telèfons que acosta l’obra d’aquesta autora als més petits

‘Un món de poesia’ es va presentar divendres a la sala dels Àustries del Palau Falguera. En l’acte es va fer una demostració dels diversos jocs que inclou aquesta app, que va idear el nét de Joana Raspall, Ernest Cauhé.


 

“Un somni que mai sabia si podria fer realitat”. Així va descriure Ernest Cauhé, impulsor de l’app i nét de Joana Raspall, l’aplicació que presentava aquest divendres. Un món de poesia, com s’anomena l’app, permet als nens i nenes d’entre 6 i 11 anys aprendre sobre la poesia de Joana Raspall tot jugant. Durant la presentació, la Julia, una nena present en l’audiència, va ajudar a fer una demostració de tot allò que podran fer aquells que es descarreguin l’aplicació, ja disponible per a telèfons i tauletes.

Un projecte per a totes les edats que ha rebut molt suport

L’aplicació consta de diversos mons, tots ells plens de jocs amb en cinc nivells per a que els nens i nenes de totes les edats hi puguin jugar. La il·lustradora d’Un món de poesia, Marta Felip, també va ser present a l’acte i va explicar l’evolució que van fer els seus dibuixos fins a arribar al resultat final, “un món on hi ha els diversos móns de la poesia de la Joana”. A més, l’aplicació també inclou un vídeo recitador, en què els nens i nenes es poden gravar recitant els poemes de la Joana i guardar aquest vídeo per, per exemple, felicitar les festes als seus familiars i amics.

El projecte ha tingut suport de moltes persones que, individualment, van decidir esdevenir mecenes a través d’una campanya de Verkami que va aconseguir més de 5.000 euros. L’Ajuntament de Sant Feliu, la Diputació de Barcelona, la Fundació Carulla, l’Institut de les Dones, Abacus i Calaix de Sastre, entre d’altres, van aportar també el seu granet de sorra per a que el llegat de la Joana Raspall segueixi viu. Com va explicar Ernest Cauhé, “aquesta app sembla una cursa de motos, que sempre van amb logos a tot arreu. Nosaltres anem amb molts logos, però és una bona senyal perquè vol dir que hem tingut molt suport”.

L’aplicació és un primer pas per fer créixer la difusió del llegat de Joana Raspall

El regidor de Cultura, Manel Martínez, va assegurar que aquesta aplicació és important per als nens i nenes perquè “posa al seu abast una escaleta per arribar a conèixer, estimar i viure la poesia.” En el mateix sentit, l’alcalde, Jordi San José, va confessar sentir-se “fascinat” després de la demostració de tot el que es pot fer amb aquesta nova eina que, va destacar, “ajuda a crear bellesa des de les imatges i des de la veu que les acompanya”. Aquesta veu és la de l’actriu Sílvia Bel, que recita els poemes que els nens van guanyant cada cop que superen un joc amb èxit.

La presentació de divendres va ser només el primer pas per a que l’obra de Joana Raspall segueixi arribant a tothom. Ernest Cauhé va confirmar que l’aplicació es traduirà a l’anglès, com també està previst que ho faci l’obra de l’autora.  A més, ja estan treballant “en el primer capítol d’una sèrie d’animació basada en Joana Raspall”. Com el mateix Ernest Cauhé va expressar per tancar la jornada, “ella va dir una cosa així com: ‘vull deixar amor i somnis i paraules que durin més que jo al cor dels altres. Penso que ho ha aconseguit. Benvinguts al món de poesia’”.

Podeu consultar la galeria d’imatges de l’acte aquí. L’aplicació també es presentarà aquest dimarts a Barcelona, en un acte a l’antiga fàbrica Damm.

Article publicat a Fet a Sant Feliu el 21 de Desembre de 2015. Article original: http://www.fetasantfeliu.cat/noticia/77112/lapp-de-joana-raspall-unmondepoesia-ja-esta-disponible

Torna el Gran Recapte d’Aliments a Sant Feliu

Aquest divendres 27 i dissabte 28, arriba la setena edició d’aquesta iniciativa per a la recollida de productes de llarga durada

17 supermercats i més de cent voluntaris ajudaran a coordinar el Gran Recapte amb l’objectiu de mobilitzar la població catalana sobre la realitat actual de la pobresa.


 

La Fundació Banc dels Aliments torna a organitzar enguany el Gran Recapte d’Aliments. A Sant Feliu, disset supermercats s’han unit a la iniciativa, que tindrà lloc aquest divendres i dissabte amb l’objectiu principal de recollir aliments nutritius de llarga durada. Actualment, els més necessaris són l’oli, la llet i els llegums cuits, així com conserves de carn i peix. A banda d’aquesta fita, la campanya també pretén informar la societat sobre la realitat actual de la pobresa al nostre país.

Entre els supermercats participants en aquesta edició, s’hi troben Bonarea, Bon preu/Esclat, Condis, Dia, Lidl i Mercadona. Més de 100 voluntaris coordinaran les donacions que, per tal d’aconseguir els millors resultats possibles, també es podran fer en línia al següent enllaç.

Sensibilitzar sobre la pobresa

L’any passat, el Gran Recapte es va dur a terme a 371 municipis, on es van aconseguir 4.686 tones d’aliments bàsics a gairebé 2.000 punts habilitats a Catalunya. Més de 20.000 voluntaris van ajudar a coordinar la recollida, un centenar a Sant Feliu.

Actualment, es calcula que un 20% de la població catalana està en risc d’exclusió social, xifra que ha crescut en els darrers anys arran de la crisi econòmica. El Gran Recapte d’Aliments, iniciativa que ha esdevingut massiva des de la seva primera edició l’any 2009, busca també afavorir que, durant tot l’any, la població col·labori amb els Bancs d’Aliments.

Article publicat a Fet a Sant Feliu el 27 de Novembre de 2015. Article original: http://www.fetasantfeliu.cat/noticia/75644/torna-el-gran-recapte-daliments-a-sant-feliu