“Quan un pare insulta l’àrbitre, insulta el seu fill”

“Deixa’t anar els cabells, que amb la cua no t’arriba la sang al cap”. L’Alba Rodríguez té 20 anys, estudia màrqueting i publicitat i treballa a Vueling. Els caps de setmana es posa l’uniforme i es converteix en àrbitre de futbol. Aquesta és la seva manera de continuar vinculada amb aquest esport després que l’equip on jugava, el Santfeliuenc, es desfés. Des de Fetasantfeliu ens trobem amb ella per parlar del món de l’arbitratge, de la violència i del masclisme en el futbol.


Què et va fer prendre la decisió de convertir-te en àrbitre? 
Jo jugava a un equip que estava a punt de desfer-se, perquè moltes començàvem a treballar. Al principi, crec que va ser una manera de continuar al món del futbol diferent de jugar, que m’ocupava molt de temps. I també com a feina, per poder estalviar una mica. Hi havia una companya que havia començat un any abans que jo i m’ho explicava… I em vaig animar!

Explica’ns el procés que passeu per ser àrbitres. Com són les proves? 
El primer que fas és un curs teòric d’uns cinc mesos. Són les regles bàsiques del futbol i a final del curs fas un examen. Després fas les proves físiques, una de velocitat i una de resistència. Les de velocitat són sis sprints de 40 metres i les de resistència, dos quilòmetres en nou minuts.

Passes aquestes proves, esdevens àrbitre… I llavors què passa? 
Quan comences a arbitrar és només en futbol 7, és a dir, es juga en mig camp, són les categories de pre-benjamí, benjamí i aleví. Des del moment en què comences, tens la possibilitat de començar a pujar de categoria. Durant uns mesos et ve a veure un informador d’àrbitres que t’avalua.  També compta l’assistència a classe, perquè cada dues setmanes tenim classes obligatòries. Entre aquestes dues coses i l’examen teòric que fem un cop cada mig any, fan un informe final i et diuen si puges de categoria o no. Jo vaig pujar primer d’aleví a infantil i després a cadet, que són nois de 16 anys. Ara, a final de temporada, puc pujar a juvenil.

Foto cedida per l'Alba Rodríguez
Foto cedida per l’Alba Rodríguez

La posició d’àrbitre és complicada de per si. Personalment com ho vius? 
La categoria en la que estiguis arbitrant ho és tot. Quan arbitres amb nens, m’encanta perquè es sorprenen positivament del fet que sigui una dona. Ho trobem molt normal i els fa gràcia perquè no hi estan acostumats. El problema te’l trobes amb els pares un cop surts al camp.

Fins i tot en categories de nens tan petits? 
Sí, sobretot quan els nens són petits. Si arbitres nois, ja et diran ells les coses. Que no ho trobo bé, però podria semblar més normal, perquè ells són els implicats. Però amb els nens, em crida l’atenció que ells ho trobin normal i ho vegin amb gràcia i, en canvi, els pares els posin la merda al cap. Un cop vaig sentir dir a una companya àrbitra: “cuántos pitos te metiste en la boca ayer, que hoy no pitas nada”. Imagina’t el nivell, pràcticament ho porten assajat!

Tu t’hi has trobat mai, amb faltes de respecte? 
Sí. No com aquesta, però he sentit comentaris com “vés a netejar!”. I el pitjor és que de vegades són mares les que ho diuen. Comentaris masclistes dits per dones.

Llavors diries que en general els pares són pitjors que els nens? 
En aquestes edats sí, sens dubte.

I a mesura que creixen, què passa?
M’he trobat insults, però no per ser noia, sinó pel fet de ser àrbitre. M’han dit de tot, però al camp es poden enfadar i insultar-te, els expulses i llestos. Com que passo per totes les edats, veig molt l’evolució. Quan són petits, si un es fa mal, l’altre l’ajuda, coses que no passen quan veus els partits dels grans. Em pregunto què ha passat en aquest temps perquè els nens siguin tan respectuosos entre ells i mai es posin amb l’àrbitre i els nois facin tot el contrari.

Què creus que es pot fer a nivell institucional per educar la població? Ara han començat a sorgir campanyes més dirigides als pares…
Jo crec que les campanyes són el que arriba a més gent. Jo, a nivell individual, escric, però arribaré a poca gent. Les campanyes arriben a més persones i encara es podria fer molt més, per exemple utilitzant les xarxes socials. S’està intentant! Abans de començar cada partit, sortim amb una pancarta que diu “prou violència, joc net”.

Qui ha de fer aquestes campanyes, la Federació o els clubs? 
Ara ho fa la Federació però jo crec que també s’hi haurien d’implicar els clubs. Ara mateix no s’ho prenen gaire seriosament. Per exemple, ara s’ha incorporat l’opció que l’àrbitre pari el partit si sent algun insult de la grada. Pots parar el partit fins a tres cops per parlar amb el delegat de camp perquè parli amb l’afició. Això s’ha de transmetre als clubs, perquè si la Federació ho explica però els clubs no ho apliquen, queda en res.

Per què creus que no ho fan? És falta d’interès?
Suposo que com que ells no ho pateixen… Ells ho veuen des de fora i tothom té molt assimilat que a l’àrbitre se’l crida. Sembla que hi hagi mares i pares que només vinguin a cridar.

De fet, tu vas escriure que “l’àrbitre és l’únic que no té afició”.
Exacte. Tots fallem. Hi ha porters a qui marquen gols i jugadors que fallen penals. Durant un partit, tots fem algun error. La diferència és que quan marquen un gol a un porter, la gent l’anima i quan un àrbitre s’equivoca, l’insulten. Som els que no tenim afició i és el que ens toca. És molt fàcil veure-ho des de fora, però quan ets a dins tot és més embolicat. Fins i tot em criden quan faig les coses bé. És totalment irracional. Véns a cridar-me perquè t’ha anat malament la setmana i vols desfogar-te.

Després de tot el que ens expliques vas decidir escriure un article que va causar força revolada, vas sortir a alguns mitjans. Què et va portar a escriure aquest article i com has viscut el que ha vingut després? 
Jo escric un blog perquè m’agrada. Normalment escric sobre temes d’actualitat o que em cridin l’atenció. Ja feia temps que volia escriure sobre això perquè és el que tinc més a prop i em fa molta ràbia. Em vaig estar informant, vaig llegir articles d’altres companys i vaig veure que hi havia un munt de casos d’àrbitres que han acabat a l’hospital i altres coses que em van impactar molt. I a més, en categories de futbol base, no m’entra al cap! A l’article explico que quan un pare insulta l’àrbitre en el fons està insultant el seu fill. Si pegues a un àrbitre, el teu fill t’està veient.

Quin exemple dones al teu fill, no? 
Exacte! I vaig veure molts exemples de pares que, en partits de nens de 10 anys, havien pegat a l’àrbitre. Amb l’opinió dels companys i la meva pròpia vaig escriure l’article, el vaig publicar al meu blog i el vaig enviar a El Periódico. El van publicar i a partir d’aquí el van llegir a Onda Cero en directe. Em va encantar que la meva opinió arribés a més gent. Jo no tindré la mateixa repercussió que una campanya de la Federació però m’agrada poder dir la meva i arribar al màxim de gent possible en un tema com aquest, que m’irrita.

Ara portes un altre any arbitrant. Notes que la situació va millorant a poc a poc? Com han canviat les coses en els tres anys que portes?  
Pot ser que hagi millorat una mica, però no diria que molt, és molt difícil conscienciar tanta gent. També vaig canviant de categoria, així que no puc comparar directament. Però crec que ha estat un primer pas poder parar el partit en les categories de nens.

I la teva carrera com a àrbitre, cap a on va? Et veus en un futur com a àrbitre? 
M’agradaria veure-m’hi. Però crec que és molt complicat, sobretot sent dona.

És molt més difícil pel fet de ser dona? 
És pràcticament impossible. No hi ha cap dona a Primera Divisió, només n’hi ha una a Segona o Segona B.  La gent no hi està acostumada i no ho veuen fàcil. Hi ha unes persones que decideixen si jo pujo o no i crec que, inconscientment, prefereixen pujar nois.

És gairebé cultural. 
Exacte. Entre que les proves físiques ens costen més  i que les persones que decideixen qui puja tenen interioritzat que un noi arribarà més lluny, l’oportunitat es dóna abans a un noi que a una noia. Tendeixen a apostar pels homes. La noia ho acabarà deixant.

 

Entrevista publicada a Fet a Sant Feliu l’1 de Juny de 2016. Article original: https://www.fetasantfeliu.cat/entrevista/86038/quan-un-pare-insulta-larbitre-insulta-el-seu-fill

Visitant l’enemic

Vaig començar a escriure aquest article des d’un lloc on no em pensava que tornaria a asseure’m: la casa de “l’altre equip de la ciutat”. Sí, quan arriben dues entrades per a un Barça-Espanyol en una casa on el 75% dels habitants són pericos, ai, sembla que tenim un problema. Al final, quan un dels tres troba una altra manera d’assistir-hi i l’altre (el de més experiència, com no) es nega a trepitjar aquell estadi, no queda altra opció que anar-hi. I amb la culé de la família. El primer partit de futbol en directe en els últims sis mesos.

Així que a la mitja part, i amb el 4-0 que seria definitiu al marcador, tocava escriure el que no em deixaven cridar si no volia marxar cames ajudeu-me. Abans que m’oblidi, he de destacar els 12 pericos que, si no em vaig descomptar, hi havia a la zona “dedicada a l’aficionat visitant”. Eren 12. Però els culers que els tenien a prop no van poder descansar ni un moment d’ells.

Des del primer minut no vaig poder evitar un pensament. Estem cansats de sentir que els és igual el que fem, que per a ells no som rivals. Amb el xiulet inicial, però, va començar aquell inconfusible “a segunda”. I, no ho diríeu mai, va ser el càntic més escoltat i l’únic unànime a tot el camp. No som rivals, no. Els és igual el que fem. Però ves, quina il•lusió els faria perdre’ns de vista.

Deixant de banda l’aspecte futbolístic d’un partit en el que, sí, no hi ha dubte que podríem haver fet molt més -potser seria més correcte dir “podríem haver fet alguna cosa”- i, d’acord, l’àrbitre ens va tornar a xiular un penal que no era, jo em quedo amb els càntics d’aquell estadi i els crits sentits als aficionats. Com l’últim cop que vaig asseure’m a aquelles grades (recorden un empat a 0 pels voltants del 2009 que també els va fer força mal?) marxo del Camp Nou convençuda que no hi tornaré. Però no ens enganyem. Si em tornen a oferir entrades, les tornaré a agafar. Tornaré a callar per no marxar cames ajudeu-me i seguiré cultivant la ràbia per aquella prepotència que els fa dir-nos inferiors quan el que volen dir és enemic.

Article publicat a PericosOnline el 7 de Juliol de 2013.

La Peña Recreativa de Sant Feliu, en lluita per l’ascens

Entrevistem el president de l’entitat, Vicente Toledano, en un moment clau per, entre d’altres, l’Amateur A

Benjamí A, Aleví D i Infantil A i el femení també viuen un bon moment

 

Quan totes les mirades del cap de setmana anaven cap al municipal de les Grases per veure què aconseguia el Santfeliuenc, un altre equip de la ciutat es jugava la possibilitat d’ascens, en aquest cas a Segona Catalana. L’equip Amateur A de la Peña Recreativa de Sant Feliu de Llobregat jugava al Municipal de Falguera contra el Vista Alegre, en setena posició, mentre que primer i segon classificat jugaven el seu partit. Un empat contra el Vista Alegre i una victòria de la Peña Unión Málaga, segon, contra el Sant Esteve Ses Rovires, líder del grup, deixen la Peña com a tercer classificat amb els mateixos punts que el següent. En altres paraules, encara queden possibilitats de jugar la promoció d’ascens.

No obstant, no és només l’Amateur A l’equip que destaca. Benjamí A i Aleví D són líders a les seves categories, mentre que l’Infantil A es troba en segona posició, a un punt de la primera. A més, cinc noies de l’equip sènior han estat convocades amb la selecció catalana.

En un equip com la Peña Recreativa, amb 23 equips en el seu sí, el president de l’entitat, Vicente Toledano, assegura que“és més important la formació que els resultat, tot i que els resultats són importants per a que no es desanimin els nois¨. Segons Toledano, alguns dels valors que cal transmetre als joves jugador són “el respecte per als companys, la disciplina i els estudis. Si els estudis no funcionen, cal donar-los un avís”, no serveix amb fer-los deixar de jugar a futbol, destaca Toledano.

Però a més dels resultats esportius, la Peña Recreativa també té altres aspiracions. I és que ja fa temps que demanen una remodelació de les seves instal•lacions, que avui compten amb 4 vestidors d’obra i 4 més situats en mòduls. “No són demandes ni denuncies, sinó necessitats. Portem uns anys demanant si es pot requalificar aquesta zona, on no s’hi pot construir perquè està considerada zona verda”.

Pel que fa al panorama esportiu de Sant Feliu, no considera que hi hagi massa equips “però sí hi ha massa entitats. Totes tenen cabuda, no dic que no, però hi ha moltes entitats”, assegura.

En cinc jornades es decidirà si l’Amateur A juga promoció d’ascens a Segona Catalana o no, així com les posicions finals de la resta d’equips de l’entitat, dels que Toledano no es vol oblidar: “És important el que faci el primer equip, però m’agradaria que es tinguessin en compte tots ells”. 

Article publicat a Fet a Sant Feliu el 2 de Maig de 2013. Article original: http://www.fetasantfeliu.cat/noticia/20850/la-pena-recreativa-en-lluita-per-lascens

Perseguint un somni

Ser futbolista. Aquesta és la resposta que rebríem de molts joves si els preguntéssim pels seus somnis. Un dels esports que més importància té en el nostre país centra les aspiracions d’una part considerable de la població infantil i juvenil. Quants, però, acabaran complint els seus desitjos o, com a mínim, faran quelcom per intentar que aquests siguin realitat?

Pablo Lajeunesse, 17 anys, és d’un jove estudiant de Batxillerat. Entrena tres vegades a la setmana com a jugador i un dia tambe fa d’entrenador. L’estiu de 2011, a punt de començar el curs, un amic li va fer una proposta: existia la possibilitat d’anar a estudiar una carrera als Estats Units. A l’altre canto el bassal, jugar a futbol li donaria la possibilitat d’obtenir una beca universitària i, així, cursar estudis universitaris.

L’objectiu el té clar: “jo el que vull és arribar a ser professional”. Per als seus pares, però, els estudis són el més important: “El fet de jugar a futbol és el que em farà estudiar allà. A més, aquí discutíem constantment perquè jo no sabia què fer, no em motivava res; aquesta opció em va encoratjar més i els meus pares van veure que, finalment, m’interessava per alguna cosa”, assegura el Pablo. En ell, els nervis per marxar a l’estranger sol, a la recerca de noves experiències, es fan pal·lesos quan en parla.

Hores d’ara, ja ha fet la Selectivitat americana -un examen anomenat SAT-. I l’ha feta dues vegades: en la primera va aprovar, però el seu agent, aquell que mostrarà a les universitats americanes vídeos del Pablo jugant, el que li portarà les propostes d’aquelles que estan interessades en un lateral com ell, li va dir que no n’hi havia prou. A la segona, la nota va millorar.

Ara, resta a l’espera del que diguin les universitats, de les beques que li proposin. I mentre espera que aparegui una de la Costa Est, on ell voldria anar, el Pablo segueix amb la seva vida a Sant Just Desvern, on cada dissabte segueix jugant a futbol. Al cap a la fi, aquest és el seu somni.

Pol Masdeu i Marta Lacima

Sense res en joc

Barça i Espanyol s’enfronten en el derbi català de la jornada, amb les aspiracions de principis de temporada perdudes ja per ambdós equips

Ni la Lliga pels uns ni Europa pels altres. Barça i Espanyol arriben al derbi, a dues jornades pel final de la temporada, havent perdut les seves aspiracions inicials. Després de la trenta-sisena jornada de Lliga, entre setmana, que va donar el liderat definitiu al Madrid, i una nova derrota de l’Espanyol, el derbi perd un dels atractius més grans que podia tenir: que els equips es juguessin quelcom.

Tant Pep Guardiola com Mauricio Pochettino han estat d’actualitat aquesta setmana. El tècnic barcelonista, una setmana després d’haver anunciat que deixa la disciplina blaugrana, segueix en boca de tots al futbol espanyol. Respecte al derbi i la manca d’al·licients que els dos equips poden tenir de cara al partit, el de Santpedor ha assegurat que “Nosaltres ens preparem per a la final de Copa, ells no sé si tenen alguna opció d’entrar a Europa però no deixa de ser un derbi i la gent vindrà a veure un bon partit de futbol”. Per la seva banda, Mauricio Pochettino, d’actualitat aquesta setmana pels rumors que el situen fora de l’Espanyol, i desprès d’haver perdut definitivament les opcions de jugar competicions europees l’any vinent, ha fet un discurs centrat en les acusacions abocades darrerament sobre el club blanc-i-blau i la manca de possibilitats d’entrar a Europa: “Potser no hem sabut transmetre cap on anàvem, i aquí cal entonar el mea culpa. Quan hi ha un descontent, en alguna cosa no hem estat bé i hem de millorar. Si apostes pel planter i l’ajustament econòmic, has de saber que lluitaràs amb el que tens”, ha defensat el tècnic.

Baixes importants als dos bàndols

Ambdós equips arriben al matx amb baixes importants. Per part dels locals, Piqué i Alexis són les baixes confirmades que se sumen a les ja conegudes de Fontàs i Villa. D’altra banda, Xavi Hernández i Cuenca seran dubte fins a darrera hora. El de Terrassa, tot i no tenir encara l’alta mèdica, ha estat entrenant amb el grup i podria disputar alguns minuts, mentre que Cuenca és dubte per una contusió al turmell.

Per part de l’Espanyol, Sergio García es torna a quedar fora de la convocatòria, ja que no s’ha pogut recuperar a temps de les molèsties. També es perdrà el derbi Thievy, en aquest cas per decisió tècnica. El que sí que s’ha recuperat a temps i podrà formar part de l’onze inicial de Pochettino és Kalu Uche.

Fitxa tècnica (alineacions probables):
  • Barça: Pinto, Dani Alves, Puyol, MAscherano, Adriano, Thiago, Busquets, Cesc, Iniesta, Messi i Pedro.
  • Espanyol: Cristian, Javi López, Raúl R., H. Moreno, Dídac, Forlín, Baena, Verdú, Coutinho, Weiss i Uche.
  • Àrbitre: Teixeira Vitienes (comitè càntabre)
  • Horari: A les 21 hores
  • Estadi: Camp Nou

 

Article publicat a laJornada.cat el 5 de Maig de 2012.

D’eufòries i ganes de somniar

Europa o salvar-se. Sembla ser que aquestes son les dues uniques opcions per a un Espanyol que, any rere any, viu en una muntanya russa. L’any que no es salva en l’ultima jornada, fa que els seus aficionats se sentin a un pas de Segona. Aquest any, les coses semblaven diferents. Europa League i fins i tot Champions van ser paraules que es van sentir sovint, per descomptat algunes de manera mes timida que d’altres. Al cap i a la fi, parlar de Champions no es pas cap tonteria, no?

Pero be, alq ue anavem. Quines son les opcions de l’Espanyol als inicis de temporada? Tingui l’equip que tingui, sempre sentim allo de “primer els 42 punts i despres ja veurem”. Pero si algun cop aquest discurs ha estat mes clar que mai, aquest ha estat enguany, quan l’equip va perdre algunes de les seves peces mes valorades i no va fer grans incorporacions.

Pero l’equip va comencar. I despres del tipic i comprensible periode inicial, les coses van comencar a anar la mar de be. L’equip guanyava, fins i tot fora de casa -qui ho hauria dit tres mesos abans?- i ja van comencar les eufories, perque l’aficio en te ganes i Europa semblava estar a l’abast. De sobte, l’equip punxa en quatre partits consecutius.

I el partit clau, contra el Rayo Vallecano de Tamudo, a casa, i en una situacio en que guanyar o perdre deia molt. Perque si normalment aquesta lliga es complicada, aquesta temporada ho ha estat especiamlent. Perque l’Espanyol va guanyar, va golejar i va deixar molt bones sencacions. D’haver estat un resultat diferent, no seriem a tres punts d’Europa, sino a mitja taula i no molt lluny del descens.  

Ja ha dit Mauricio Pochettino en la seva roda de premsa d’aquesta setmana que “al llarg de la temporada recorrem en aquest tipus de topics, cal confirmar dia a dia el que es fa”. Per tant, l’aficio que parli, que pensi en Europa i que somnii en una temporada vinent amb competicions internacionals. Pero cal tenir clar que aquest equip, basat en la seva majoria en gent sortida del futbol base blanc-i-blau, esta fent una campanya molt per sobre del que s’esperava l’estiu passat. Entraran a Europa o no hi entraran. Pero, retres? No, gracies!

Article original publicat a laJornada.cat el 15 de Març de 2012.

Seguir la bona ratxa conta el cuer

L’Espanyol s’enfronta al Saragossa a Cornellà en un horari que s’espera que porti una entrada generosa a l’estadi

Set partits sense perdre suma ja l’equip de Mauricio Pochettino, home de moda aquesta setmana pels rumors que el situen lluny de l’Espanyol de cara a la propera temporada, tot i que el mateix entrenador ha mostrat la seva intenció de seguir a la banqueta blanc-i-blava. Per tal de mantenir aquesta bona dinàmica, l’Espanyol busca guanyar al Saragossa, cuer d’aquesta Lliga amb dotze punts, situats ja a onze de la salvació. L’horari, les 12 del migdia, s’ha rebut entre els blanc-i-blaus com quelcom positiu, i el club ha impulsar una campanya per tal que l’estadi de Cornellà-el Prat s’ompli d’aficionats amb les famílies, ja que l’horari així ho permet.

Les diferències entre els dos equips són clares. L’Espanyol arriba en una bona dinàmica, sense haver perdut cap dels darrers sis partits, i cinquè amb 32 punts -els mateixos que el Llevant, quart classificat-, mentre que els de Manuel Jiménez són cuers amb 12. Precisament el tècnic del Saragossa ha declarat que “admiro l’Espanyol. La manera que tenen de treballar és la realitat del futbol actual, i això suposa un orgull per a tot el futbol espanyol”.

Però si hi ha quelcom pel que és especial aquest partit és pel retorn d’un dels ídols que l’Espanyol ha tingut en els darrers anys. Luis García, que va marxar aquest estiu al Saragossa, torna a la que va ser casa seva, on s’espera que l’afició li mostri tot el seu afecte, després que l’asturià no es pogués acomiadar de la que va ser la seva afició sobre el terreny de joc, fet que lamentava en la roda de premsa del seu comiat.

En el capítol d’altes i baixes, Juan Albín ha tornat a la infermeria, després de ressentir-se durant la setmana de la lesió que el va tenir fora dels terrenys de joc durant quatre mesos. Victor Sánchez tampoc arribarà per jugar aquest partit. Finalment, Jordi Amat i Christian Alfonso han tornat a la llista de convocats de la qual han caigut els joves del filial Cristian Gómez i Zou.

Fitxa tècnica (alineacions probables):
  • Espanyol: Kiko Casilla, Galán, Raúl R., H. Moreno, Dídac, Romaric, Forlín, Verdú, Weiss, Coutinho i Uehe.
  • Saragossa: Roberto, Pablo Álvarez, Da Silva, Paredes, Obradovic, Dujmovic, Apoño, Juan Carlos, Lafita, Luis García i Postiga
  • Àrbitre: Muñiz Fernández (comitè asturià)
  • Horari: A les 12 hores
  • Estadi: Cornellà-el Prat

Article publicat a laJornada.cat el 12 de Febrer de 2012.

Camí de roses

Sembla que el pas per la Copa del Rei de l’Espanyol hauria de ser fàcil. Aficionats i mitjans ja situaven els blanc-i-blaus només acabat el sorteig, com a mínim, a semifinals. I sí, el sorteig va anar bé -però que molt bé-. I també, si no s’aconsegueix la Copa contra aquests equips, vés a saber quan es podrà guanyar.

Però ja diuen que l’excepció confirma la regla i sembla que aquesta Copa és la dels modestos. La dels encara més modestos que l’Espanyol. el Mirandés va guanyar per dos gols a zero un Racing cada cop més enfonsat, mentre que l’Athletic Club no va ser capaç de marcar ni un gol a l’Albacete. Esperem que el Còrdova no segueixi l’exemple d’aquests humils equips que busquen posar contra les cordes dos de Primera.

En principi, no haurien d’haver-hi dubtes: aquest Espanyol en aquest context hauria d’arribar com a mínim a les portes de la final. Però, com bé ha assegurat Mauricio Pochettino, les dues Copes aconseguides d’aquest segle (2000 i 2006) es van guanyar amb humilitat. Fem un esforç. Costa. Però deixem de pensar en el derbi durant (només) 24 hores; centrem-nos en la Copa i no fem com a Vigo. El primer desig d’aquest 2012?Arribar a Cornellà amb tot dat i beneït.

Article original publicat a laJornada.cat el 5 de Gener de 2012.

Real-Espanyol, partit per determinar objectius

Els de Pochettino visiten Anoeta amb l’objectiu de mantenir-se en la zona alta de la classificació i intentar entrar novament en places europees.

L’Espanyol visita aquest migdia (12.00 hores) el camp de la Real Sociedad en un partit que ha de deixar clar quin és l’objectiu dels blanc-i-blaus aquesta temporada. Els bascos són, a priori, un rival assequible, situar a la cua de la classificació amb vuit punts, la meitat dels de l’equip de Pochettino. Tot i així, els dubtes que han assenyalat darrerament l’entrenador dels locals, Philippe Montanier, poden ser una arma de doble fil i avui el tècnic francès podria oblidar el seu ha típic 4-3-3 i apostar per un 4-3-2-1 com a darrera esperança per a donar ales al seu equip. Tot i així, Montanier tindrà dubtes al lateral, on tant Cadamuro com Estrada podrien ser titulars i a la punta d’atac, posició en què Llorente podria recuperar la titularitat deu mesos després i passar, així, per davant d’Agirretxe.

Pochettino haurà de fer canvis en l’onze titular degut a totes les baixes que afecten l’equip: homes indiscutiblement titulars com Javi López, Javi Márquez o Juan Forlín i un revulsiu de qualitat com Walter Pandiani s’han hagut de quedar a Barcelona per recuperar-se de les seves molèsties. En el seu lloc, han entrat en la convocatòria els joves del filial Cristian Gómez, Victor Álvarez i Albert Canal. Ernesto Galán i Baena comptaran amb un lloc a l’onze inicial per cobrir les baixes dels seus companys, mentre que queda el dubte sobre què passarà amb un Dátolo que, tot i tenir un lloc en l’onze titular de Pochettino en les dues últimes jornades, no acaba de despertar. En el seu lloc podria entrar Vladi Weiss, que s’ha convertit en la nova il·lusió de l’afició blanc-i-blava.

Tot i les diferència en la taula classificatòria, els dos equipa arriben al matx d’aquest migdia havent marcat el mateix número de gols. Les estadístiques, però, somriuen als visitants. Fins i tot de forma anecdòtica, es podria destacar el darrer partit que els de Pochettino van jugar a les dotze del migdia, també després d’una aturada per seleccions i que va significar el retorn de les victòries a domicili dels blanc-i-blaus.

Article publicat a laJornada.cat el 20 de Novembre de 2011.

De com esdevenir ex

Aquesta setmana, la cosa va d’exs. Dels que ja ho eren i dels que ho són des d’ahir mateix. Osvaldo i Sielva són, a hores d’ara, les dues cares d’una mateixa moneda. Un rectifica les que van ser les seves paraules i intenta arribar a una afició que es va quedar desencantada després de la seva marxa. L’altre, surt per la porta del darrere del club que el va veure debutar a Primera divisió tres anys enrere.

Osvaldo, el que va ser màxim golejador de l’equip la temporada passada, ídol de l’equip pels seus gols i pel seu caràcter, el que assegurava voler ser capità de l’equip una setmana abans de deixar d’anar a entrenar per forçar la seva marxa a la Roma. L’italo-argentí s’ha convertit aquesta setmana en internacional amb Itàlia. I ha trobat en aquest fet l’excusa per disculpar-se (o fer-ho entendre) per les seves actuacions. Assegura que sense l’Espanyol no hauria arribat a ser internacional. Un detall que no fa oblidar unes accions molt poc professionals quan encara formava part de la plantilla blanc-i-blava.

Óscar Sielva, per la seva banda, fa anys que és l‘eterna promesa blanc-i-blava. I un dia en què se’l va perdre de vista. I aquesta mateixa setmana firmava la seva sortida del club cap al Màlaga de Pellegrini. El d’Olot ha assegurat que des del club no s’ha confiat en ell, unes paraules més comprensibles en el cas d’un jugador que, tot i les expectatives dipositades, va veure la seva carrera en blanc-i-blau truncada per una fractura de clavícula al mateix temps que Pochettino es feia amb la banqueta perica.

La diferència entre els de casa i els de fora queda, en aquest cas, tan palesa com en altres moments. La diferencia es troba en els mètodes que els diferents jugadors han utilitzat per sortir del club. Imaginin que només la reacció que tindria l’afició en veure Zabaleta per Cornellà o com han actuat quan ha tornat Gorka. Si ho comparem amb la que podrien tenir en tornar a veure Osvaldo, què ens queda? El que està clar és que no costa res per a un futbolista comportar-se professionalment fins al final i que els fruits que això deixa són, sense cap mena de dubte, molt més profitosos. Perquè no ens oblidem que el que envolta el món del futbol va molt més enllà dels partits de diumenge.

Article original publicat a laJornada.cat el 17 de Novembre de 2011.