“Quan un pare insulta l’àrbitre, insulta el seu fill”

“Deixa’t anar els cabells, que amb la cua no t’arriba la sang al cap”. L’Alba Rodríguez té 20 anys, estudia màrqueting i publicitat i treballa a Vueling. Els caps de setmana es posa l’uniforme i es converteix en àrbitre de futbol. Aquesta és la seva manera de continuar vinculada amb aquest esport després que l’equip on jugava, el Santfeliuenc, es desfés. Des de Fetasantfeliu ens trobem amb ella per parlar del món de l’arbitratge, de la violència i del masclisme en el futbol.


Què et va fer prendre la decisió de convertir-te en àrbitre? 
Jo jugava a un equip que estava a punt de desfer-se, perquè moltes començàvem a treballar. Al principi, crec que va ser una manera de continuar al món del futbol diferent de jugar, que m’ocupava molt de temps. I també com a feina, per poder estalviar una mica. Hi havia una companya que havia començat un any abans que jo i m’ho explicava… I em vaig animar!

Explica’ns el procés que passeu per ser àrbitres. Com són les proves? 
El primer que fas és un curs teòric d’uns cinc mesos. Són les regles bàsiques del futbol i a final del curs fas un examen. Després fas les proves físiques, una de velocitat i una de resistència. Les de velocitat són sis sprints de 40 metres i les de resistència, dos quilòmetres en nou minuts.

Passes aquestes proves, esdevens àrbitre… I llavors què passa? 
Quan comences a arbitrar és només en futbol 7, és a dir, es juga en mig camp, són les categories de pre-benjamí, benjamí i aleví. Des del moment en què comences, tens la possibilitat de començar a pujar de categoria. Durant uns mesos et ve a veure un informador d’àrbitres que t’avalua.  També compta l’assistència a classe, perquè cada dues setmanes tenim classes obligatòries. Entre aquestes dues coses i l’examen teòric que fem un cop cada mig any, fan un informe final i et diuen si puges de categoria o no. Jo vaig pujar primer d’aleví a infantil i després a cadet, que són nois de 16 anys. Ara, a final de temporada, puc pujar a juvenil.

Foto cedida per l'Alba Rodríguez
Foto cedida per l’Alba Rodríguez

La posició d’àrbitre és complicada de per si. Personalment com ho vius? 
La categoria en la que estiguis arbitrant ho és tot. Quan arbitres amb nens, m’encanta perquè es sorprenen positivament del fet que sigui una dona. Ho trobem molt normal i els fa gràcia perquè no hi estan acostumats. El problema te’l trobes amb els pares un cop surts al camp.

Fins i tot en categories de nens tan petits? 
Sí, sobretot quan els nens són petits. Si arbitres nois, ja et diran ells les coses. Que no ho trobo bé, però podria semblar més normal, perquè ells són els implicats. Però amb els nens, em crida l’atenció que ells ho trobin normal i ho vegin amb gràcia i, en canvi, els pares els posin la merda al cap. Un cop vaig sentir dir a una companya àrbitra: “cuántos pitos te metiste en la boca ayer, que hoy no pitas nada”. Imagina’t el nivell, pràcticament ho porten assajat!

Tu t’hi has trobat mai, amb faltes de respecte? 
Sí. No com aquesta, però he sentit comentaris com “vés a netejar!”. I el pitjor és que de vegades són mares les que ho diuen. Comentaris masclistes dits per dones.

Llavors diries que en general els pares són pitjors que els nens? 
En aquestes edats sí, sens dubte.

I a mesura que creixen, què passa?
M’he trobat insults, però no per ser noia, sinó pel fet de ser àrbitre. M’han dit de tot, però al camp es poden enfadar i insultar-te, els expulses i llestos. Com que passo per totes les edats, veig molt l’evolució. Quan són petits, si un es fa mal, l’altre l’ajuda, coses que no passen quan veus els partits dels grans. Em pregunto què ha passat en aquest temps perquè els nens siguin tan respectuosos entre ells i mai es posin amb l’àrbitre i els nois facin tot el contrari.

Què creus que es pot fer a nivell institucional per educar la població? Ara han començat a sorgir campanyes més dirigides als pares…
Jo crec que les campanyes són el que arriba a més gent. Jo, a nivell individual, escric, però arribaré a poca gent. Les campanyes arriben a més persones i encara es podria fer molt més, per exemple utilitzant les xarxes socials. S’està intentant! Abans de començar cada partit, sortim amb una pancarta que diu “prou violència, joc net”.

Qui ha de fer aquestes campanyes, la Federació o els clubs? 
Ara ho fa la Federació però jo crec que també s’hi haurien d’implicar els clubs. Ara mateix no s’ho prenen gaire seriosament. Per exemple, ara s’ha incorporat l’opció que l’àrbitre pari el partit si sent algun insult de la grada. Pots parar el partit fins a tres cops per parlar amb el delegat de camp perquè parli amb l’afició. Això s’ha de transmetre als clubs, perquè si la Federació ho explica però els clubs no ho apliquen, queda en res.

Per què creus que no ho fan? És falta d’interès?
Suposo que com que ells no ho pateixen… Ells ho veuen des de fora i tothom té molt assimilat que a l’àrbitre se’l crida. Sembla que hi hagi mares i pares que només vinguin a cridar.

De fet, tu vas escriure que “l’àrbitre és l’únic que no té afició”.
Exacte. Tots fallem. Hi ha porters a qui marquen gols i jugadors que fallen penals. Durant un partit, tots fem algun error. La diferència és que quan marquen un gol a un porter, la gent l’anima i quan un àrbitre s’equivoca, l’insulten. Som els que no tenim afició i és el que ens toca. És molt fàcil veure-ho des de fora, però quan ets a dins tot és més embolicat. Fins i tot em criden quan faig les coses bé. És totalment irracional. Véns a cridar-me perquè t’ha anat malament la setmana i vols desfogar-te.

Després de tot el que ens expliques vas decidir escriure un article que va causar força revolada, vas sortir a alguns mitjans. Què et va portar a escriure aquest article i com has viscut el que ha vingut després? 
Jo escric un blog perquè m’agrada. Normalment escric sobre temes d’actualitat o que em cridin l’atenció. Ja feia temps que volia escriure sobre això perquè és el que tinc més a prop i em fa molta ràbia. Em vaig estar informant, vaig llegir articles d’altres companys i vaig veure que hi havia un munt de casos d’àrbitres que han acabat a l’hospital i altres coses que em van impactar molt. I a més, en categories de futbol base, no m’entra al cap! A l’article explico que quan un pare insulta l’àrbitre en el fons està insultant el seu fill. Si pegues a un àrbitre, el teu fill t’està veient.

Quin exemple dones al teu fill, no? 
Exacte! I vaig veure molts exemples de pares que, en partits de nens de 10 anys, havien pegat a l’àrbitre. Amb l’opinió dels companys i la meva pròpia vaig escriure l’article, el vaig publicar al meu blog i el vaig enviar a El Periódico. El van publicar i a partir d’aquí el van llegir a Onda Cero en directe. Em va encantar que la meva opinió arribés a més gent. Jo no tindré la mateixa repercussió que una campanya de la Federació però m’agrada poder dir la meva i arribar al màxim de gent possible en un tema com aquest, que m’irrita.

Ara portes un altre any arbitrant. Notes que la situació va millorant a poc a poc? Com han canviat les coses en els tres anys que portes?  
Pot ser que hagi millorat una mica, però no diria que molt, és molt difícil conscienciar tanta gent. També vaig canviant de categoria, així que no puc comparar directament. Però crec que ha estat un primer pas poder parar el partit en les categories de nens.

I la teva carrera com a àrbitre, cap a on va? Et veus en un futur com a àrbitre? 
M’agradaria veure-m’hi. Però crec que és molt complicat, sobretot sent dona.

És molt més difícil pel fet de ser dona? 
És pràcticament impossible. No hi ha cap dona a Primera Divisió, només n’hi ha una a Segona o Segona B.  La gent no hi està acostumada i no ho veuen fàcil. Hi ha unes persones que decideixen si jo pujo o no i crec que, inconscientment, prefereixen pujar nois.

És gairebé cultural. 
Exacte. Entre que les proves físiques ens costen més  i que les persones que decideixen qui puja tenen interioritzat que un noi arribarà més lluny, l’oportunitat es dóna abans a un noi que a una noia. Tendeixen a apostar pels homes. La noia ho acabarà deixant.

 

Entrevista publicada a Fet a Sant Feliu l’1 de Juny de 2016. Article original: https://www.fetasantfeliu.cat/entrevista/86038/quan-un-pare-insulta-larbitre-insulta-el-seu-fill

Banderes, violència i… Futbol?

El cap de setmana passat, a una servidora li va tocar veure les sis hores que va durar l’Assemblea del Futbol Club Barcelona. A qualsevol que em conegui li sorprendrà que comenci amb una frase com aquesta, però una de les intervencions d’un soci culer em va fer pensar: “Jo només vull banderes del Barça al Camp Nou”, dea. És un debat que darrerament he sentit massa pels voltants de Cornellà.

L’Espanyol, ens agradi o no, ha estat identificat sovint amb un sector polític al qual, no ens enganyem, la gran majoria de pericos no pertanyen. Però, com sempre, n’hi ha uns quants que decideixen fer de la festa una disputa. I són els que es fan sentir.

Fa un parell de setmanes, l’Espanyol va jugar a Saragossa. Principis de setembre , a 300 quilòmetres, és una excusa perfecta per un desplaçament amb la família o els amics, gaudir del futbol i animar l’equip. Doncs no. Un grup de radicals, anomenats els “Cusos” van decidir solucionar les diferències polítiques, ideològiques o com les vulguin anomenar a cops de puny. Contra els mateixos aficionats de l’Espanyol. Tot perquè els representants d’una penya els van preguntar per què col•locaven la bandera espanyola al costat de totes les dels altres aficionats.

Fa dos anys, un navarrès em va assegurar que els pericos érem “mala gent d’extrema dreta”. Em preguntava per què. L’any passat, per sort o per desgràcia, vaig ser present al Reyno de Navarra en el partit que l’Espanyol hi va disputar. Veient el comportament d’alguns dels individus allà presents -resulta que eren els mateixos que es trobaven a Saragossa en aquest inici de Lliga- al llarg dels 90 minuts, es pot entendre tot. La violència no és només la seva manera de reaccionar, sinó el que busquen d’entrada. Qualsevol que fos en aquell partit, s’ho pensaria dues vegades abans de tornar-hi.

I parlem dels ‘Cusos’, però sense cap mena de dubte es podria extrapolar als Boixos Nois, Ultra Sur o al Ligallo. No estic d’acord amb aquell soci que assegurava que no volia banderes de cap tipus de nació. Si algú vol portar una senyera, una estelada o una bandera espanyola, ningú li ho hauria d’impedir. I, per descomptat, tampoc la por hauria de ser una barrera.

La Lliga espanyola és una de les poques que encara se salva, en les quals es pot anar a veure el futbol en família. Els avis amb els néts, els fills amb els pares. Col•lectius com aquest són els que faran canviar aquesta situació. L’Espanyol ja ha assegurat que buscarà i tindrà controlats aquests socis -els que ho són-. No em serveix. Això se solucionarà el dia que cap d’ells tingui entrada al camp.

Article original publicat a laJornada.cat el 29 de Setembre de 2011.